Acabo d'assabentar-me de la mort del Dr Josep Ma Guix, bisbe emèrit de Vic. Amb el Dr. Guix s'acaba, en la meva opinió, una generació de bisbes catalans que van deixar petja en la societat catalana i en l'església del nostre país. Vaig conèixer el bisbe Guix quan era bisbe auxiliar de Barcelona. El vaig conèixer essent jo molt jove i el vaig conèixer molt de passada. Vaig tenir ocasió de conèixer molt més al cardenal Jubany amb qui havia fet algun viatge amb cotxe i havia sopat cara a cara amb ell i conversat força estona. Jo era, també, un jove amb empenta quan el vaig conèixer. De fet, però, el bisbe, o millor dit l'arquebisbe, que més petja em va deixar va ser el Dr. Pont i Gol, arquebisbe de Tarragona durant força anys. Ell va ser el pare espiritual i social de monsenyor Antoni Deig, que més tard va esdevenir bisbe de Solsona. (Segueix)
La mort d'en Michael Jackson ha trasbalsat molta gent. L'anomenat rei del pop ha mort relativament jove. Cinquanta anys és una edat intermitja però que avui dia, al món occidental, la majoria considera massa aviat per morir. Jo estic a punt de fer-ne cinquanta i no sabria dir si em considero gran o jove. De fet, no em preocupa gaire, segurament tot plegat és una convenció relativa. No vull fer un panegíric del més petit dels Jackson. No era una figura que m'atragués, però he de reconèixer que algunes de les seves cançons no em desagraden. D'altres no em diuen gaire cosa. (Segueix)
Avui és un dia trist per molts ciutadans i ciutadanes de Valls, l'Alt Camp i la Conca de Barberà. El setmanari "El Pati" tanca una etapa de 26 anys d'informació lliure i independent. Sembla que hi ha opcions que passades les vacances el setmanari reapareixi de nou amb uns nous editors. Caldrà estar amatents als desenvolupaments dels fets. No és d'estranyar que hi hagi força gent preocupada per la desaparició del rotatiu que al llarg de 26 anys ens ha tingut informats de l'evolució política i social de la nostra ciutat i de les dues comarques. Amb el Pati despareix un mitjà lliure d'informació i opinió que amb alts i baixos, certament, ens ha ofert un producte informatiu de primera qualitat. Som moltes les persones que estàvem acostumades a companyar el nostre cap de setmana amb la lectura del Pati. Ara restarem orfes. Sí. Algú pot pensar que la capital de l'Alt Camp compta amb una altra publicació setmanal que ens pot omplir el buit que sentirem. En el meu cas això no serà possible. En aquests moments el Pati no té alternativa. (Segueix)
El 7 de novembre d'enguany farà 350 anys de la signatura del Tractat dels Pirineus, tractat signat entre la corona hispànica i la corona francesa. Amb aquest tractat Catalunya quedava esqueixada entre dos estats hostils, Espanya i França, hostils entre ells i hostils amb Catalunya. Uns anys més tard, els francesos van prohibir que als comtats del nord es parlés el català. Cinquanta cinc anys més tard els espanyols farien el mateix amb el Principat. El decret de Nova Planta ens anul·lava com a estat i proscrivia la nostra llengua i la nostra cultura.
Són aquests uns fets que condicionarien la història moderna del nostre país al nord i al sud dels Pirineus, una barrera entre França i Espanya, però que mai no ho ha estat per als catalans. Les efemèrides com aquesta haurien de servir no només per al record, sinó com a estímol. L'any que ve hi ha eleccions nacionals al nostre parlament, el del Principat de Catalunya. Unes eleccions que els partits actuals ens voldran vendre com a una oportunitat per a perpetuar el govern de la Generalitat actual o bé a donar l'alternativa a un altre tipus de govern. (Segueix)
Aquests darrers dies m'he dedicat a revisar alguns dels meus apunts que he anat escrivint al llarg de bastants mesos. També he rellegit alguns dels comentaris que foça gent ha anat deixant. Des que tinc aquest bloc mai no he esborrat cap comentari que diferents persones hi han anat penjant. No negaré, però, que en alguna ocasió he estat temptat a eliminar-ne algun. Contràriament al que algú pugui pensar, no he estat mai temptat a eliminar els que m'han atacat personalment. Alguns ho han fet aferrissadament, sense escrúpols, sense pietat. Si alguna vegada he estat temptat a eliminar-ne algun ha estat perquè han atacat o han ratllat la manca de respecte per les persones que estimo, ja siguin familiars, amics, etc. Generalment, però, les persones que ho han fet s'han acostumat a emparar en l'anonimat, vull dir sense donar la cara, amagant la seva personalitat. No sé si perquè en el fons no estan gaire orgullosos del que han escrit. Però al final sempre he decidit no intervenir-hi. Fer un bloc personal t'exposa públicament davant de qualsevol i m'ha semblat coherent assumir aquest risc, malgrat que en alguna ocasió no puc amagar que m'hagi dolgut. Però jo sempre he pensat que qui no vulgui pols no vagi a l'era. Per tant, no he censurat mai cap mena de comentari. Ni per agradable, ni per desagradable. (Segueix)
Sembla que en això de la igualtat entre l'home i la dona o la dona i l'home encara ens queda molt per avançar. Aquesta setmana, algú, emparant-se en l'anonimat, m'ha criticat, o ha ridiculitzat, que algun dia jo vagi a buscar les meves filles a l'escola. De fet, l'anonimat era només formal, perquè tothom sap qui se n'ha encarregat de fer circular uns papers que, des del meu punt de vista, es desautoritzen per si sols. La mateixa persona que critica que exerceixi de pare, ja fa uns anys, davant de bastantes persones i d'una inspectora de treball ja va deixar ben clar que opinava que això de tenir cura de la canalla i les feines domèstiques eren coses de dones. (Segueix)
