La mort d'en Michael Jackson ha trasbalsat molta gent. L'anomenat rei del pop ha mort relativament jove. Cinquanta anys és una edat intermitja però que avui dia, al món occidental, la majoria considera massa aviat per morir. Jo estic a punt de fer-ne cinquanta i no sabria dir si em considero gran o jove. De fet, no em preocupa gaire, segurament tot plegat és una convenció relativa. No vull fer un panegíric del més petit dels Jackson. No era una figura que m'atragués, però he de reconèixer que algunes de les seves cançons no em desagraden. D'altres no em diuen gaire cosa.
Però més que del petit Jackson volia rumiar una mica sobre un fet que ell com a personatge ha posat damunt la taula sense proposar-s'ho. Ell que era un noi negre força guapo, m'atreviria a dir, va decidir un dia que volia ser blanc. Que volia deixar de ser negre. No en sé les motivacions que el van empènyer a prendre una decisió com aquesta, ni sé quins consellers va tenir que no el van saber aturar de tirar endavant una bajanada com aquesta. Sembla, però, que aquesta decisió li ha portat més perjudicis que no pas beneficis. La metamorfosi que el petit Michael va patir no crec que l'emplenés gaire, ni en quedés, ell mateix, satisfet. Més aviat, el seu cos deformat i la seva cara que havia d'amagar amb barrets i mocadors eren símptoma de que les coses no anaven com esperava.
El que en Michael Jackson sempre m'ha inspirat és el difícil que és que hom s'accepti a si mateix tal com és. Acceptar-se físicament, amb cabell o sense, un guaperes o un de tants, no és cosa fàcil. Acceptar el propi caràcter, les pròpies virtuts o els propis defectes tampoc no ho és de fàcil. No sé si és més fàcil acceptar-se un mateix o que t'acceptin tal com ets. Imagino que si hom no s'accepta a si mateix deu ser perquè té la percepció que els altres no t'accepten tal com ets. I per a tota persona és important que els altres t'acceptin. Però penso que tot i ésser important, no deixa de ser una cosa relativa. Tots necessitem ser acceptats socialment, però penso que les coses tenen els seus límits. Crec que la majoria de les persones necessiten més ser acceptades físicament que no pas com a persones. Sobre el darrer aspecte hom pot fer esforços per a intentar modificar el caràcter, els gustos, fins i tot la manera de ser. En el terreny del físic la cosa ja és més limitada.
Tot plegat, però, penso que en el fons es tracta d'una qüestió de maduresa. Tots tenim la capacitat de millorar en molts aspectes, socialment, personalment, la nostra sensibilitat, la nostra sociabilitat, fins i tot el nostre caràcter. Però hauríem de saber que tots i cadascun de nosaltres som éssers irrepetibles, amb virtuts i defectes, amb les nostres coses positives i amb d'altres de no tant positives, però no hauríem de perdre el nord cercant constantment d'agradar tothom. Aquest és un objectiu inassolible. Sempre hi haurà algú que ens estimarà tal com som, amb el bo i el dolent de nosaltres mateixos. Igual com fem nosaltres amb els altres. És qüestió d'assumir-ho amb maduresa. Ser nosaltres mateixos hauria de ser un valor a conservar, perquè ja ho diu la dita igualadina, "Igualada pot ser imitada, però mai igualada".
