Mascabrers

14 Abril, 2007 16:55
Publicat per aladern, general

Mascabrers és avui dia un llogarret abandonat a uns tres quarts d’hora a peu des de l’Aleixar i a mitja hora de Vilaplana, que l’any 2001 va ressorgir de la seva solitud de llegenda quan l’antic camí de carro que es va construir a finals del XIX es va convertir en una carretera que uneix els pobles d’Alforja, Vilaplana i la Selva del Camp. Una carretera, però, que no ens pot fer oblidar els orígens històrics de Mascabrers.

Fina Anglès té escrit un llibre que va ser publicat l’any 2001, que parla de Mascabrers. Podem llegir aquest fragment: “Mascabrers avui és més un rètol de carretera que no un despoblat. Heura, matolls, arbres i arbustos hi senyoregen i la palmera ha perdut tot l'esclat. El pou, sec, t'escatima fins l'eco; de fet, sembla més que no és. Els murs s'oculten amb l'herba i l'era s'esmuny pel terrer. La bassa, ningú no sospira i l'aigua fa temps que poc hi és. Ni pedres, ni bigues ja res no congrien: és pura quimera tornar a ser parets.”

Ventura Gassol publicà l’any 1921 la peça teatral “La cançó del vell Cabrés”, un drama en vers que ve a construir una mena de llegenda literària. Es tracta d’un drama rural que parla d’una masia que arrossega una llegenda negra i que ha estat molt de temps tancada i sense ser habitada. Segons Manent, podria ser que aquesta obra estigués d’alguna manera relacionada amb uns crims amorosos comesos a mitjan el segle dinou i que mai no foren del tot aclarits. Aquests fets podrien haver inspirat l’obra de Ventura Gassol, tot i que el mateix autor reconeix que no es pot relacionar aquesta obra amb cap tradició de fets tenebrosos, malgrat que sembla que el vell Cabrés, una mena de patriarca amb molts fills, va existir.

He buscat el llibre de Ventura Gassol i l’he trobat a la biblioteca del Centre de Lectura de Reus, com no podia ser d’altra manera (Un treball de camp en honor al pere saragatona que estic segur li encantarà) Es tracta d’un llibret humil i vetust, publicat l’any 1921 a Barcelona per Altés-Impressor. A la primera plana trobo aquesta dedicatòria: “Als amics del Centre de Lectura. Ventura Gassol”. El fullejo curosament i prenc algunes anotacions. Diu l’encapçalament: “Poema dramàtic en tres actes”. Després segueix: “La Cançó del vell Cabrés fou estrenada en el “Teatre Bartrina” de Reus, la nit del 13 de gener d’aquest any, per la companyia Vila-Davi i sota el repartiment que segueix...” I fa esment de tot l’elenc teatral. Després relaciona els personatges que surten a l’obra, que són aquests: Anselm, Maria, Anselm fill, Aleix, Martina, Galofre, Prospu, Dos mossos, Florentina, Chor de captaires.
Faig unes quantes anotacions més que transcriure aquí, breument. Només la presentació, la introducció de l’acte primer i la primera estrofa de versos. També els versos finals. Veureu que es tracta d’una relíquia gairebé centenària, però m’ha agradat tenir-la a les mans i poder-vos-la explicar sumàriament.

“L’acció al Mas Cabrés, en la Muntanya de Prades (Tarragona) Hisenda partida en dues parts: el Mas de Baix i el Mas de Dalt, que és l’anomenat Mas Cabrés.”

ACTE I
Interior d’una cuina de masia. Al fons una porta, i, més al fons encara, es veu la del carrer, i el bosc encès de llum de posta. Damunt de la porta, al bell mig del llindar, hi ha un quadre d’època. A l’esquerra una llar de campana. A la dreta una finestra oberta. Entre la porta i la llar una taula d’època, amb un banc arredossat a la paret del fons. A la dreta una escala de barana de fusta que dóna a una galeria. És un cap al tard de tardor. El vell Galofre, sol, assentat al banc, tria d’esma, llegums que té estès pel damunt de la taula i el va fent caure a un purgador que té a la falda.


GALOFRE
(dient d’una manera trencada el que va pensant)

Galofre, sembla ahir, mentre guardaves
el bestià, sentires sota terra
aquella veu d’auxili enternidora...
I, baixant a l’avenc de l’Almussara,
vas trobar el pare de l’Anselm, el pobre!
Me besà de content. Feia tres dies...
Del foc de Prades que faltava de casa...
Havíem rebut lletra que els hi deia:
- Si no pugeu setze unces vora Prades,
ja trobareu a qui... El vostre pare
ja no el veureu mai més... I d’aquell dia,
Galofre, que t’han pres com de família.
Valga’m això, sinó al perdre la vista.

FINAL:


ANSELM

Mireu-se’l! És aquell que va al davant,
amb un clavell encès a cada galta
i la faixa vermella de carmí
i amb aquell caminar que talla l’aire.

EL CHOR

O Verge de Ciurana! – volgueu-nos afavorir!
Obriu-nos, quan l’hora sia, - les portes del paradís.

11 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Comentaris

Senzillament, deliciós. Tot. Començant per la fotografia, passant per la recerca del llibre a la biblioteca del Centre de lectura de Reus i acabant amb un fragment de l'obra. Quina sorpresa trobar la dedicatòria de Ventura Gassol, no? Ostres! Ramon, ets un crac!
Una abraçada d'una "desapareguda".

Publicat per isnel 14 Abr 2007, 21:18

No tan desapareguda, Isnel, que avui hi ha hagut com una mena de miracle, a casa teva. L'Olegueret ens ha escrit i ens ha explicat coses teves ;) Quina meravella de xiquet que tens! Jo crec que més d'un ens hem emocionat.
Ara t'explicaré un secret però no ho diguis a ningú. Aquesta fotografia no té res a veure amb la història de Mascabrers, encara que sí amb l'Aleixar. És la família de la meva mare; sí, tal com t'ho dic. Ells van viure al Mas de Borbó (el de l'alzina mil·lenària) que està no gaire lluny de Mascabrers, a una mitja hora planera encara no. L'avi Martí, l'àvia Montserrat i uns quants dels meus oncles. La mare i un germà que la precedia encara no havien nascut, i ella va nèixer l'any 1912. Et faràs una idea de quan està feta aquesta fotografia, al tombant del segle dinou al vint. Mira, m'agafa no sé què de pensar en una història tan reculada de la meva família. Als avis materns jo ja no els vaig conèixer, i alguns oncles tampoc. En fi, m'ha agradat parlar d'aquestes històries del poble dels avis que a mi em cauen tan lluny.
Petons grandíssims, Isnel!

Publicat per ramon 14 Abr 2007, 21:58

Com Ramon, tu també cercant un llibre? Quan he vist la fotografia ja m'ha semblat que seria de la teva família i veig que no m'he equivocat. Fa posar els pèls de punta de pensar els canvis tan grans que ha patit la humanitat des d'aquella fotografia, oi? Un petó!!! Per cert jo també vaig estar a Prades i a l'Almussara, recordes aquell poema nadalenc?

Publicat per Violant 14 Abr 2007, 22:17

ostres ramón, q interessant, són xules aquestes coses, "recuperar" el passat. jo tot sovint en parlo amb la meva àvia i ella m'explica coses q li explicava la seva àvia (la padrina).

ànims i molta sort!!!

Publicat per su* 14 Abr 2007, 23:54

I tens tota la raó, Ramon: felicitats pel treball de camp (doble sentit) i per la plasmació dels resultats al post. Saps que també m'encanta la poètica del fragment de la Fina Anglès?
Les fotos familiars com la que ens ensenyes són extraordinàries. Recorda't de copiar-la i restaurar-la perquè sinó acabarà desapareixent: tenen data de caducitat, ho sé.

(Vaig deixar-te un comentari a "Pluja", però em vaig oblidar d'introduir el número i "bluf", va desaparèixer. Els de Tinet són -sou?- terribles)

Publicat per pere 15 Abr 2007, 02:31

Doncs ara que ho dius, Ramon, trobo que un dels teus oncles, el més gran que està dret al darrere de tots, i tu us assembleu. Pot ser o són invencions meves? Un petonàs!

Publicat per isnel 15 Abr 2007, 10:29

Violant, pensa que fa quinze anys gairebé no sabíem el que era un mòvil i internet no existia. Imagina't amb cent anys!
Clar que me'n recordo del teu poema nadalenc i la fotografia de La Mussara!

Publicat per ramon 15 Abr 2007, 23:01

su* ara que pots aprofita-ho, que després et sabrà greu no haver preguntat més coses.

Publicat per ramon 15 Abr 2007, 23:02

gràcies, pere, sabia que t'agradaria. I a mi també em va sorprendre gratament el text de la Fina Anglès. No l'he llegit, i ara ho hauré de fer.
En quan al que em dius de les fots, el poc que tinc ho guardo amb molta estima. Però al mateix temps no m'amoïna que no perdurin, ja que tot és efímer, nosaltres també.
Amb sap greu això del comentari que dius, però he vist que va molt bé fer-ho d'aquesta manera per evitar els comentaris spam.
Ens llegim!

Publicat per ramon 15 Abr 2007, 23:08

No sé si ens assemblem, Isnel. El que sí que és característic de "Cal Pelegrí" és la caiguda d'ulls i les celles de l'àvia (la meva mare també. I jo)
Un petó (amb aires del Montseny, encara)

Publicat per ramon 15 Abr 2007, 23:12

http://sjuanpere.blogspot.com

Publicat per sjh 16 Nov 2007, 10:52

Afegeix un comentari
















Despres de dijous ve: