En lo cotidiano

El dia es lleva, poc a poc. Des de la meva finestra, veig com la boira encara dorm sobre el cim de les muntanyes, dalt a la serra, aferrada com qui agafa el coixí mig adormit pensant que, si el deixes anar, s’acaba l’encanteri del somni que t’ha deixat un lleu somriure als llavis. Torno a tancar els ulls i, encara mig adormit, allargo el braç, per sentir que ella no hi es al llit. Torno a estar sol.

Em llevo i busco el consol d’un cafè ben calent mentre observo, des del balcó, com el mar desperta amb els primers llums del matí, esborrant la peresa d’una nit quieta. Els mateixos llums espanten la boira, que es torna a amagar darrera les muntanyes. Les muntanyes i el mar. No em puc queixar d’haver trobat aquest indret on viure i on sentir el mar, a una banda, i les muntanyes, a l’altre. Només em falta ella, que no hi es. Torno a estar sol.

Encenc un cigarret, veient per la finestra als meus veïns com, amb les primeres llums de l’alba, treuen als seus gossos al carrer, El neguit dels animals, que corren i corren, contrasta amb la quietud dels seus amos, impassibles, encara adormits, i pacients. La meva esquena adolorida em recorda aquesta malaltia que, sembla, vulgui acabar amb mi. Ara voldria ser com aquells gossos i poder córrer, perdent l’alè barrejat amb la increïble sensació de la llibertat. A punt de consumir la cigarreta, els gossos i els seus amos ja han marxat. Torno a estar sol.

Quan em rento la cara, el mirall em retorna aquella mirada que tants anys m’acompanya, trista, adormida, vella e inquieta. Ara truquen a la porta. Obro i la veig, amb aquell somriure que em captiva. Ja no hi ha sol, ni mar, ni boira, ni muntanyes. No hi ha res, no hi ha mon. Nomes aquell somriure. Ja no estic sol.