Ahir dissabte, abans d'anar a la tertúlia de Ràdio Valls, on tinc l'honor de participar de tant en tant, vaig baixar caminant, tot xino-xano, i em vaig endinsar en aquest terme que aquests darrers mesos està de tanta actualitat a Valls. Fa una mica més d'un any vaig començar a prendre part en aquest programa de la ràdio en representació d'ERC. Més d'un cop penso si hi ha algú que tingui algun interès en el què, amb tota modèstia, pugui opinar sobre diferents temes de la ciutat. Sigui com sigui, intento fer aquesta aportació amb la màxima dignitat de la que sóc capaç. La meva condició de representar una força política no em fa esclau de res i les meves opinions les exposo amb tota llibertat. Espero no defraudar ningú amb aquesta actitud.

No era d'això, però del que volia escriure. Aquesta participació m'obliga a fer-me una opinió sobre determinades qüestions que afecten els ciutadans i ciutadanes de Valls i a estructurar la forma d'exposar-les. Des que vaig començar he agafat el costum de prendre'm uns minuts per passejar per la ciutat abans d'acudir a la tertúlia, Ho faig amb ulls d'observador de l'estat i evolució de la ciutat. Ahir vaig endinsar-me per les terres de Ruanes, fora vila; una zona afectada per un ARE desmesurat i que, en la meva modèstia opinió serà la puntilla de la mort del barri antic de Valls. A més, no sé veure la urgència d'aquesta actuació urbanística que destruirà una zona de Valls dedicada a conreus i a masies. 

Vaig entrar pel desviament, just abans del Pont del Catllar, damunt del Mas Miquel. Masies i masietes ocupen aquest primer espai. Són construccions ben cuidades, rodejades de conreus també ben portats. Més endins, lluny de la carretera, el paisatge que s'imposa és l'agrícola. Avellaners i zona d'horta, amb alguns arbres fruiters. Em va cridar l'atenció el sistema de recs que circulen entre els diferents camps. Recs a la vista, alguns formant petits aqüeductes ben construïts, amb arcades de mahons que formen un conjunt armoniós amb el seu entorn i que possibiliten l'aportació d'aigua als diferents camps. 

Vaig trobar un senyor que estava treballant. Ens vam donar a conèixer després de saludar-nos. Es deia Joan i tenia 82 anys. Cuidava la terra d'un gendre seu. Em va explicar que feia un any havia tingut una angina de pit i que ara es cansava més que no pas abans, però que, malgrat que ja li comença a pesar, encara anava a treballar la terra una estoneta. El camp es veia ben cuidat. Horta i algun arbre fruiter.  Li vaig preguntar com veia tota aquesta història de l'ARE de Ruanes. Em va dir que massa soroll. Que ningú havia parlat amb ells i que les coses s'han de fer amb més discreció i que segurament es podia haver fet i gestionat molt abans. La conversa va derivar ben aviat cap a la política. El senyor Joan opinava que això de fer d'alcalde era un negoci ben rodó. Aquesta era la seva modesta opinió, recalcava. I en va repassar els diferents alcaldes i alcaldesses que Valls ha tingut des del retorn de la democràcia. Jo escoltava, més que no pas parlava. M'interessava la visió d'aquell bon home, gran, amb experiència. Ell anava expressant i desgranant la seva idea. 

Penso que tots dos vam tenir una bona mesura del temps i quan vam creure que havíem esgotat el temps de conversa que dos desconeguts podien tenir, sense que fos massa breu, però tampoc massa llarga, ens vam acomiadar. Això sí, em va convidar a passar per aquelles terres tantes vegades com hem vingués de gust, que ell n'estaria encantat.

Vaig empalmar amb la carretera de Barcelona, passant sobre el torrent del Catllar i per davant del Pius Hospital. Vaig pujar pel carrer d'en Bosch. Un carrer de Valls en ple centre de la ciutat que per un vallenc com jo fa vergonya l'estat lamentable en el que es troba. Ja fa molts anys i ningú no li retorna la dignitat que el carrer i els veïns es mereixen. Un petit tomb cap al carrer Forn Nou, carrer dels Espardenyers, tancat ara i baixada cap a la plaça de l'Oli on hi havia mercat. La paasejada va seguir pel carrer de Sant Antoni, carrer de Sant Pere , Forn Nou i plaça dels Alls. Cinc minuts abans de començar la tertúlia vaig arribar a la ràdio. La passejada m'havia servit per confirmar el que ja sabia. Valls, la nostra ciutat, porta anys i panys sense saber cap a on vol anar. És una ciutat deixada de la mà de Déu, que creix desordenadament, en mans d'uns governants que en cap moment es plantegen amb ambició i amb una mirada llarga com ha des ser la capital de l'Alt Camp ara i en els propers 25 o 30 anys. Una ciutat que ens han segrestat i que se l'han feta seva, però sense saber què fer-ne. I és una llàstima. Potser que els vallencs i vallenques ens decidim alguna vegada a fer alguna cosa per recuperar-la per a nosaltres mateixos. Estic segur que tots i hi sortiríem guanyant.