Aquestes darreres setmanes estem recordant a Valls figures insignes que han fet aportacions interessants al món de la literatura, la filosofia o el pensament. Concretament, recordem el Dr. Carles Cardó i el novel·lista Narcís Oller. En el primer cas commemorem el cinquantè aniversari de la seva mort i en el segon cas la publicació de nou de la seva novel·la Vilaniu. He tingut la sort d'haver llegit una mica els dos autors al llarg de la meva vida i penso que és molt interessant que avui dia no perdem la memòria d'aquells vallencs que des de diversos àmbits han excel·lit en diferents facetes al llarg de la seva vida.

Vaig llegir fa anys el Dr. Cardó en la seva obra "Les dues tradicions, història espiritual de les Espanyes" en l'edició de l'Editorial Claret del 1977. Posteriorment vaig poder llegir el capítol vuitè d'aquest mateix llibre que, per expressa voluntat del seu autor, no es podia publicar fins al cap d'uns quants anys. D'en Narcís Oller vaig llegir, també fa uns quants anys, precisament la seva obra Vilaniu, en l'edició que en va fer Edicions 62 l'any 1985. Em queda molt, doncs, encara per descobrir tant l'un autor com l'altre.

El que volia ressaltar en aquest apunt, més que glossar els dos autors esmentats, és que la nostra ciutat hauria de prendre un protagonisme més important pel què fa a donar a conèixer i estudiar aquells vallencs i vallenques que des del seu vallenquisme van transcendir l'àmbit local per adquirir una importància més universal. Em sobte que hi hagi associacions de fora de Valls molt interesssades  en vallencs com els dos esmentats i que les nostres institucions no tinguin un paper més actiu en el coneixement i estudi d'aquests vallencs i ajudin a universalitzar-los des d'una òptica vallenca.

Sovint passa que altres fan la feina que els vallencs hauríem de fer. O que la iniciativa privada ha de suplir la manca d'iniciatives públiques que vagin en aquest sentit. Vull felicitar Cossetània Edicions per la publicació de l'obra d'Oller de qui em comprometo a conèixer molt més del que el conec. Em semblaria, també, molt adient que en uns moments en què el nostre país debat la conveniència o no de repassar el nostre passat fosc i lúgubre de la guerra civil i el franquisme algú s'animés a publicar de nou a Carles Cardó en alguna versió crítica que ens ajudés a aprofundir en la seva figura i la seva visió; una visió que modestament m'atreveixo a catalogar de ben actual, tant en l'àmbit del catalanisme com en l'àmbit purament eclesial.

Seria bo, doncs, que els vallencs tinguéssim una mica més d'autoestima i ens imposéssim una tasca que crec que en bona part ens pertoca a nosaltres. Si més no, m'agradaria que les nostres institucions públiques s'hi impliquessin més.