El bloc d'en Climent

Els independentistes catalans estem vorejant el ridícul. Aviat sortirem al llibre Guinnes de l'estupidesa. Un país on creixen com bolets els ciutadans que desitgem la independència de la nostra nació, batrem el rècord d'organitzacions, capelles i capelletes que diuen defensar aquest objectiu. Al pas que anem, tindrem una organització per ciutadà. Resultat, una persona un vot, una organització un vot, amb la qual cosa mai el Parlament de Catalunya haurà tingut tan poca representació independentista a l'hemicicle. Deixem de fer el ridícul, si us plau. No hi ha ningú en aquest país que vulgui la independència i tingui seny?

Ara, tres mesos abans de les eleccions al parlament de la nostra nació ja tenim tan fragmentada l'oferta independentista que ningú obtindrà representació. Que si la Solidaritat Catalana Independentista de Laporta, Tena i Bertran, que si Reagrupament de Carretero, que si la Conferència Nacional pel Sobiranisme que aplega un conjunt de plataformes i organitzacions, que si Esquerra Republicana de Catalunya que ha mantingut i revifat l'independentisme al Parlament, i els que vindran.

Podríem posar seny? No hi ha ningú dins totes aquestes organitzacions que tingui una mica de talla per dir-los que ja n'hi ha prou? Que el que han de fer és aparcar les ànsies de protagonisme, deixar a casa els matisos i les diferències i posar en valor allò que els uneix? No hi ha ningú? Amb l'actitud que estan mostrant, aconseguiran que un bon grapat d'independentistes es quedin a casa i el donin pel cul a tots. No són capaços de valorar això? Tots s'omplen la boca dient que és igual qui porti la independència al nostre país, que l'important és l'objectiu. Doncs, que ho demostrin. Que tots ells es posin a la cua d'una única candidatura i a davant hi posin gent amb cara i ulls que només vulguin estar de pas. Jo ni sóc de Pigcercós, ni de Carretero, ni de Laporta, ni de Tena, ni de Bertran, ni de ... Ja n'hi ha prou!

Catalunya i els seus ciutadans és l'únic que compta. Esperant que els altres vinguin a la nostra, dilapidarem un capital humà com mai hem tingut. Deixem-nos de punyetes i siguem seriosos, coi. Com a mostra us deixo la quantitat d'estelades que hem estat capaços de dissenyar i que no ens han servit de res perquè cadascú es queda amb la seva i té prohibit de barrejar-se amb els altres, no sigui que quedessin contaminats. Pel què fa a mi, és ara o mai, si no és ara el que faré és apuntar-me a la república independent de casa meva i a viure i enlloc de dir "adéu Espanya" haurem de dir "adéu Catalunya".  

I si volem seguir fent el ridícul, que cadascú hi afegeixi la seva  

De savis és rectificar. Com que jo intento aproximar-me a la saviesa, i per molt que no ho aconsegueixi, no defalleixo en aquesta recerca. Fa mesos, quan es va aprovar la tramitació de la ILP per prohibir les curses de toros a la nostra nació, vaig pronosticar que els nostres parlamentaris es cagarien a les calces a l'hora de ser conseqüents amb el seu pensament. No ha estat així i per tant me'n felicito i admeto que em vaig equivocar. Estic content i satisfet d'haver errat en el meu pronòstic.

En Curro, el protagonista del meu darrer apunt està satisfet. En el meu cas, penso que avui el nostre país no ha dignificat els toros i per extensió tots els animals, avui qui s'ha dignificat és la ciutadania en general. Bandejant les curses de braus, qui en surt dignificada és la nostra civilització. Dinou anys després que les Illes Canàries fessin el primer pas, el Principat de Catalunya ha seguit els seus passos. Me n'alegro que els nostres representants polítics no s'hagin deixat acoquinar per arguments demagògics que apel·laven a la llibertat personal. Me n'alegro i molt. Al llarg de tota la tramitació he sentit arguments sòlids per tirar endavant la ILP sobre les curses de braus i arguments que no s'aguanten enlloc per rebutjar-la. Molts d'ells utilitzant la demoagògia més barruera. Amb arguments que volien situar el debat identitari utilitzant raonaments identitaris. Han estat els protaurins els qui han intentat una vegada i una altra situar el debat en aquests termes. No se n'han sortit. Però ho seguiran intentant.

Els experts que han passat pel Parlament han estat, gairebé tots ells, a l'alçada d'un debat seriós. Encara avui he sentit gent que estava plantada al parc de la Ciutadella que defensava que el toro no pateix. Si teniu un gos o un gat, intenteu donar-li un cop amb una mica de força i sentireu com grinyola del mal que li feu. No cal que ho feu, perquè tots heu pogut veure en alguna ocasió alguna escena similar. He sentit, també, qui encara situava el debat en el terreny identitari. A Catalunya no se n'han sortit, però em temo que se'n sortiran a Espanya. He sentit qui parlava d'atur. L'atur que generarà la prohibició. No crec que ningú es pugui prendre seriosament aquests arguments. L'atur que provoca la disminució de la indústria tabaquera sembla que no els preocupa. Imagino que perquè pensen que el valor de la salut està per damunt d'altres consideracions. Ara els taurins són els defensors de l'ocupació, la llibertat, etc. Em sembla patètic.

Altres protaurins han apel·lat al Tribunal Constitucional i a les Corts espanyoles. Aconseguida l'aprovació parlamentària de la ILP, gairbé us diria que tinc ganes que encetin aquesta via. Com que ja hem aconseguit dignificar-nos, ara entrem en un altre debat. El seu debat, l'identitari, que realment és el que els hi agrada. M'agradaria veure com el Tribunal Constitucional diu que és inconstitucional que els catalans prohibim les curses de braus, però no ho és si ho fan els canaris. Seria el mateix que han fet amb l'Estatut. Ens han dit que si algunes coses les volem fer els catalans, això incontitucional, però si les fan els valencians o els andalusos no ho és. Ens acostaria una mica més a una majoria social per a la independència. M'agradaria que les Corts espanyoles laminessin una mica més l'autogovern dels catalans dient que la "Fiesta" no es pot eliminar en el seu "territorio nacional". Afegirien uns quants catalans i catalanes més a aquesta majoria independentista que va creixent. 

Dels discursos que he pogut sentir per la ràdio, el que més m'ha agradat és el del president d'ERC. Crec que ha estat lúcid en la defensa de l'abolició. Les tradicions catalanes, si van contracorrent de la civilització, també s'han d'abolir. En fi, avui ha estat un dia feliç. Més endavant hem de parlar dels correbous. Analitzar aquesta tradició i estudiar si cal eliminar-la o modelar-la. Caldrà fer-ho per seguir avançant cap a un país que no gira l'esquena al progrés civilitzador que la humanitat ha experimentat al llarg de tota la seva història.      

Dimecres, Parc de la Ciutadella. El Palau del Parlament de Catalunya obre les portes de bat a bat. "Curro" entra pausadament, els Mossos de la porta presenten armes. Amb cautela puja les escales nobles del Palau. Ell està acostumat a córrer per camps messetaris amb llibertat. El terra del parlament no és gaire adecuat per les seves peülles, però avança amb determinació. "Pepo", un germà seu, li va explicar que un dia el van carregar en un camió i el van deixar junt amb altres companys en una sala fosca, diferent de tot el que havia conegut fins llavors. Havia fet el viatge amb altres companys que ja no van tornar. Ell sí que va tornar, ferit, extenuat. Enmig d'un cercle d'arena l'havien torturat clavant-li tota mena de punxons que l'havien fet sagnar molt. La seva bravura, però, sembla que va decidir als centenars de persones que cridaven embogits que podia tornar al seu país d'origen. Ho va fer sol, els seus altres cinc companys no van tornar amb ell. Pepo no sabia que havien mort lluitant en una lluita desigual, després de patir molt. (Segueix)

El govern espanyol ha decidit suspendre la construcció de l'A-27 en el seu tram de Valls a Montblanc. Una infraestructura que ja va començar amb mal peu i que ara veu truncada l'essència de la seva raó de ser. Tothom pot recordar les viscissituds que el projecte ha tingut, les polèmiques del traçat, les picabaralles vallenques, etc. Tot plegat ha endarrerit molt la construcció de la infraestructura que semblava imprescindible per al desenvolupament econòmic del Camp de Tarragona. Ara tenim una N-240 pèssima entre Valls i Tarragona i tindrem una autovia entre Valls i Tarragona que ha acabat de trinxar el territori i que perd la seva raó de ser en morir a Valls.

La infraestructura es justificava per la connectivitat entre el port de Tarragona i l'interior i la seva connexió amb diferents eixos viaris. Ara, la crisi ens l'ha escapçat. El vell anhel de veure foradat el coll de Lilla haurà de seguir essent imaginat en els nostres somnis virtuals. Nova bufatada d'Espanya cap al nostre país. Nou estrangulament econòmic. Fins quan haurem d'aguantar aquests menyspreus? Fins on ha d'arribar la nostra paciència?

Ja no sé què dir. Perquè no ens foten un tret i acaben ja d'una vegada per totes amb nosaltres? Els agrada veure'ns vinclar el genoll i ajupir-nos mica a mica. Els deu causar satisfacció. Els ous d'or deixaran de ser d'or i finalment no hi haurà ni els ous. Amb quina part del nostre dèficit fiscal ens escanyen ara! Mica a mica van minant la nostra capacitat de reacció i els nostres responsables polítics van parant el cul per on aviat hi podrà passar un transatlàntic. Viure per veure, veure per creure. Ho deixo, que no la vull dir més grossa. 

El TIJ de la Haia acaba de sentenciar que la proclamació unilateral d'independència d'un territori no contravé el dret internacional. Per a mi que, ja em perdonareu la pedanteria, vaig treure matrícula d'honor en Dret Internacional Públic, no ha estat cap mena de sorpresa l'opinió del Tribunal Internacional. Les declaracions d'independènci dels estats al llarg de la història s'han fet per dues vies: De facto o de iure. Des d'Estats Units, passant per les repúbliques bàltiques, l'Índia, Kosovë, Txèquia o Eslovàquia, tots han passat per un d'aquests dos camins. Per tant, que la declaració d'independència d'un país no violava cap legislació internacional ja ho sabíem. Ara, gràcies a Rússia, Xina o Espanya, ha quedat palès per un organisme internacional de Justícia que això ha estat sempre així, des del punt de vista del dret internacional.

És una bona notícia. Des del punt de vista intern d'un estat, ja vaig dir fa uns dies que tot procés de secessió i declaració d'independència, ja sigui unilateral o negociat, és també un procés aconstitucional.

Conclusions, doncs. Res no pot impedir als catalans constituïr-nos en un estat independent dins la UE. Només cal que la majoria dels ciutadans de Catalunya ho vulguin. No hi ha cap altre argument, ni norma, que ho pugui contrarestar. Ja sabem què ens toca.  

Alguna cosa s'està movent a la societat catalana. No és un moviment que hagi començat ara, sinó que fa anys que va començar. Molts anys. Hauríem de remuntar-nos a la fi de la Guerra de Successió. La caiuguda de Barcelona i posteriorment de Cardona, va ser el final d'una guerra cruenta que els catalans vam perdre en ser abandonats pels nostres aliats. Austríacs i Anglesos, sobretot. Per contra, els castellans van mantenir el suport de la totpoderosa França. La pèrdua de la guerra va significar la fi d'una època de llibertat de set-cents anys d'història. Amb diferents episodis i etapes, però el Principat deixava de ser una nació lliure. Però, com l'Au Fènix, els catalans vam saber ressucitar de les nostres pròpies cendres. De la humiliació que ens van imposar els castellans vam saber extreure'n, de nou, les nostres ànsies de llibertat.  (Segueix)

"En política internacional comparada els processos d’autodeterminació i de secessió són fenòmens aconstitucionals, que generalment conclouen amb processos constituents nous que no utilitzen els procediments establerts en les constitucions dels estats dissolts".  (Segueix)

Molta gent es pregunta dos dies després de la impressionant manifestació del poble català a Barcelona, i ara què? El poble s'ha expressat i cal que els representants polítics d'aquest poble tradueixin en propostes, en un full de ruta, el futur immediat de la nostra nació. És evident que les persones que es van manifestar pel passeig de Gràcia i la Gran Via de les Corts Catalanes tenien diferents objectius i anhels per al nostre poble. Els uns voldrien arribar més lluny, altres potser no tant, però tothom expressava un sentiment. Espanya ens imposa un sostre al nostre desig que de cap manera no estem disposats a acceptar. Nosaltres som els únics que podem posar-nos límits als nostres objectius. Ningú més. (Segueix)

Cinc minuts abans d'agafar l'autobús cap a BCN escric aquestes ratlles. Com el 1640 els segadors cap al Cap i Casal. Per l'honor i la dignitat d'un poble que vol seguir sent. Com la marxa dels vigatans, envaïm BCN com un poble, com una nació. Ens respectaran pel què ens respectem i ens fem respectar. Moltes i diferents voluntats es trobaran avui a BCN, però amb un nexe comú, com qualsevol poble, com qualsevol nació, volem decidir el que volem ser. Uns en voldran més, uns altres una mica menys. És igual, però tots deixarem ben clar i davant tothom que volem ser i volem ser amos i senyors del nostre destí, sigui el que sigui. Ens veiem a Barcelona. 

Diu la dita popular que "l'home proposa i Déu disposa". El senyor Montilla, en la seva primera al·locució després de la sentència del TC, va proposar a la ciutadania que manifestés el seu rebuig a la decisió de retallar l'Estutet. Per tant, va incentivar a la societat civil perquè s'organitzés per manifestar de la forma que cregués més adequada contra aquesta decisió i que ell s'hi afegiria. Aquest cap de setmana ja li ha sortit la seva tirada dirigista. Ara diu que seria aconsellable canviar el lema que la societat civil ha triat per manifestar el seu rebuig i reafirmar el nostre caràcter nacional davant de tot el món.

Com la majoria dels dirigents polítics els fa por que la ciutadania prengui la iniciativa. Els partits estan acostumats a conduir amb mà de ferro les seves organitzacions i no poden suportar que els ciutadans manifestin el seu parer fora dels àmbits de la seva organització. Tenen por que el seu dirigisme no arribi a tota la ciutadania. El PSC ha de fer mans i mànigues per justificar davant els seus socis espanyols que ho té tot controlat. Que no passa res si acudeix a la manifestació del dia 10. Per això necessita una cosa light. Com altres partits. Molts d'ells, tant si ho declaren com si no, no els agrada gaire que altres prenguin iniciatives que no poden controlar. Si el govern de Catalunya o algun partit no se sent còmode amb el lema "Som una nació, nosaltres decidim", sempre es pot posar a la cua de la manifestació i alinear-se darrera la pancarta que els sembli més adient. Tenen el seu dret.

El que no poden fer és incentivar una resposta ciutadana i després voler-la dirigir. Però ja ho sabem, les coses són com som. I nosaltres som el que som, agradi o no, i si algú se sent demòcrata, no ha de tenir cap mena de problema per posar-se darrera de la pancarta amb el lema d'Omnium Cultural. Jo, amb tota la família, agafarem un dels autobusos que sortiran de Valls per anar dissabte que ve a Barcelona per unir la nostra veu a la veu d'un poble. Si hi sou, allà ens veurem.