Una veïna meva ha descobert aquesta setmana que la seva escola segrega els alumnes en grups diferents en funció del seu nivell o de les capacitats que aquests mostren. Ho hem comentat arrel que aquesta setmana les escoles han donat les notes de final de curs. Jo ja sabia que algunes escoles i penso que tots els instituts de Valls duen a terme aquesta pràctica. El que m'ha sorprès és que ella ho hagi descobert ara, després d'anys de portar les seves filles a aquesta escola. Crec que aquesta és una informació que caldria donar als pares en la primera pesentació que es fa de l'escola a les famílies que han triat o seleccionat un centre educatiu. Penso que és un dret.

Desconec si aquesta pràctica és general en el sistema educatiu català o bé cada escola l'aplica autònomament. Ja ho esbrinaré. La meva veïna, però, estava empipada per aquesta segregació i pel fet que ningú no n'hi havia parlat fins ara. He de confessar que a mi també em desagrada aquesta pràctica i aquesta desinformació. Vull aclarir d'entrada que a l'escola de les meves filles aquesta no és una pràctica instaurada. Si més no, quan es fan grups dins una mateixa classe per reduir el nombre d'alumnes en algunes assignatures els criteris són d'ordre alfabètic i no d'altra tipus.

Vull deixar clar que en el meu model pedagògic no hi té cabuda aquest tipus de segregació de la que parlava la meva veïna, però he de reconèixer que d'aquí dos cursos, quan la meva filla gran començarà l'ESO en un institut de la nostra ciutat s'hi trobarà, ens hi trobarem. Penso que aquest model és injust i que no dóna als nostres fills i filles la igualtat d'oportunitats desitjables en una societat moderna i progressista com pretén ser la nostra.

Recordo ara, mentre escric aquestes ratlles, companys meus, pels quals ningú no donava dos rals, que van espavilar-se en els seus estudis i han assolit l'èxit professional en els seus àmbits. Recordo, també, companys que semblaven disposats a menjar-se el món pel seu currículum en una certa etapa educativa i que després van fer figa en estudis posteriors. Per tant, no comparteixo la idea de separar els infants en funció de llestos i tontos, o en funció dels que prometen més o menys, o dels que tenen un comportament modèlic dels que són difícils. Penso, fins i tot, que aquesta segregació no és permesa en el nostre ordenament legal. La realitat, però, és que aquesta segregació existeix i la trobem en escoles públiques i privades, concertades o no, en col·legis i instituts.

La constatació d'aquesta realitat no és raó suficient perquè jo l'accepti com si res. És més, penso que no l'hauria d'acceptar ningú. Algú acceptaria vui dia un ensenyament diferenciat amb criteris de gènere. Les noies una cosa o un nivell i els nois un altre? Ben segur que no. O algú acceptaria nivells diferenciats per a negres i blancs? Penso que no. Perquè, llavors, hem d'acceptar la segregació entre els bons estudiants i els mals estudiants, o els estudiants brillants dels que no en són tant de brillants? Com pot la nostra societat acceptar en els nivells bàsics de l'educació que uns estudiants rebran un ensenyament més intensiu que d'altres? Un plantejament com aquest és inacceptable per mi. L'escola no està feta només per als bons. L'escola ha de cercar l'excel·lència, igual com el sistema, però no a base de segregar el llest del ruc. El que li cal a l'escola és gaudir d'instruments i eines pedagògiques que ajudin a avançar als que tenen dificultats per situar-los, amb més esforç si cal, al nivell exigible. El que li cal a l'escola és tenir professionals que visquin la seva professió, la seva funció social, amb passió.

Jo vaig estudiar magisteri fins el darrer curs quan vaig decidir abandonar. No vull explicar ara i aquí els motius del meu abandonament. Sí que vull deixar clar, però, que la idea d'abandonar es va anar covant quan vaig iniciar les pràctiques en una escola tarragonina. La realitat, en aquella ocasió, va poder més que la meva utopia.

Jo no vull que al meu país s'instauri un apartheid escolar per cap motiu. Renunciar a donar un mateix nivell bàsic a tots els ciutadans i ciutadanes del meu país és injust i és, també, el reconeixement del fracàs del sistema i de la pròpia societat. No ho vull acceptar. I penso que ningú no ho hauria d'aceptar. Cap criteri pedagògic o polític pot avalar una pràctica com aquesta. Cal que la rebutgem.