La coincidència dels esdeveniments ha fet que un nebodet meu, el meu fillol, estigui viatjant aquesta setmana per terres poloneses amb l'escolania de Montserrat fent diversos concerts en diverses ciutats. Aprofiten, també, el temps per a conèixer el país, les seves ciutats i la seva gent. Han estat visitant el gheto de Cracòvia on milers de jueus van estar reclosos fa gairebé setanta anys. La coincidència, deia, ha fet que en aquests moments jo estigui llegint una obra de Primo Levi que va estar tancat al camp d'extermini nazi d'Auschwitz. El llibre és "si això és un home!".
Primo Levi es pregunta, en un moment donat, "com pot un home, sense ràbia, colpejar un altre home?" Allà on diu un home jo diria un ésser humà o un ésser vivent. És una bona pregunta aquesta i jo no la sé respondre pas. No sé si algú la sap respondre. Algú pot entendre que una persona en uns moments d'ofuscació faci coses terribles o poc humanes, però que ho faci per sistema, amb el cap fred, això és per mi bastant incomprensible. La realitat, la història, el dia a dia ens mostra, però, que aquest és un fet ben real.
Com és possible que algú, amb el cap fred, sigui insensible al patiment dels altres. Com pot algú ser la causa del sofriment d'una altra persona i no posar-hi remei en adonar-se'n? I davant aquestes preguntes jo em sento impotent perquè no trobo les respostes. No sé si hi ha respostes. Però cada dia en algun lloc del món, ben a prop o ben lluny, hi ha algú que és causa de sofriment i patiment d'una altra persona. Potser jo mateix en sóc causa, a casa, amb els amics, a la feina. No cal pegar o colpejar ningú per ser causa del seu sofriment, potser només cal no ser sensible a les seves necessitats, als seus desitjos. I fent això m'adono que vivim massa pendents de nosaltres mateixos, som, cadascun de nosaltres, el centre del món i no ens adonem que per ser centre d'alguna cosa necessitem els altres.
La felicitat ha de raure forçosament en els altres, no pot ser d'altra manera. Ni tan sols l'ermità que es retira ben lluny de la civilització troba la seva felicitat en si mateix. Forçosament, en la seva solitud, la troba en els altres, encara que no estiguin físicament presents.
Si mai colpejo algú amb ràbia, si mai sóc causa de desgràcia d'algú per la meva ràbia, tindré justificació potser, encara que mai tindré raó. Però si mai ho faig sense ràbia serà que he perdut tota qualitat que m'identifiqui amb un ésser humà, ni tan sols, penso, amb un animal. Espero no perdre mai aquesta qualitat, aquestes qualitats humanes, però si mai les perdo, espero poder recobrar-les amb humilitat i amb capacitat perquè qui n'hagi rebut les conseqüències pugui sentir que realment ell o ella sí que era un home o una dona i com a tal sàpiga ser compassiu amb qui n'ha perdut tota l'essència.