Quan vaig venir a viure al poble vaig començar a assabentar-me dels diferents mots que els vilatants utilitzaven per identificar els nouvinguts: forasters, pixapins, camacos, de cal fanga (vinguessin o no de la capital).Encuriosida per algunes d’aquestes definicions, durant un temps em vaig dedicar a observar si me’n trobava gaires, de visitants arrambats als pins en posició de reg. Em vaig fixar que n’hi havia molts que pixaven cunetes, però regadors d’arbres no en vaig saber veure cap. D’altra banda, i en honor a la veritat, he de confessar que em vaig sentir clarament identificada com a “camaca” i des d’aleshores utilitzo el “que bonic” com expressió habitual de sorpresa.

Ara, ha sortit un terme nou per definir la gent que forma part d’un fenomen migratori que omple masies i pobles. Els diuen “neorurals” i representen un sector, cada cop més nombrós, que semblen redescobrir el món rural. Volen, entre d'altres moltes coses, tenir la seva horta, els seus arbres fruiters. Volen collir espàrrecs i cargols i aprendre a distingir els bolets. Fan conserves i melmelades i, els més emprenedors, intenten crear xarxes d’intercanvi dels productes. He de dir, també en honor a la veritat, que malgrat portar mitja vida vivint al poble, aquest perfil retrata justament gran part del meu procés d’adaptació i descobrir-lo m’ha resultat entranyable. A més, m’adono que no he superat aquesta fase “neo” i encara continuo gaudint de les petites descobertes que el món rural depara.

Tot aquest aprenentatge, que pretén assolir milers d’anys d’història i de tradició en uns quants mesos, als vilatants només els provoca un somriure benvolent. Fins i tot, m’atreviria a dir que desperta certes simpaties. És de suposar, doncs, que els conflictes de convivència es donen quan els aprenents intenten donar lliçons de poda als pagesos, mesurar els decibels de les campanes de l’església, denunciar l’impacte paisatgístic d’un abeurador per les vaques o crear plataformes contra la contaminació olfactiva d’una granja històrica. Com diria una companya de feina: realment som repatanis. Tot allò que ens va semblar bucòlic passa a ser insuportable només perquè hi vivim nosaltres. Em pregunto: tot allò que forma part de la vida dels autòctons s’ha de canviar perquè hàgim decidit viure-hi?