Del penya-segat estant

La Campania i els terrenys a la vora del Vesubi són coneguts per ser una terra amb bons vins. El vesuvium, era molt ben considerat d’antic i el poeta Marcial li va dedicar algun epigrama. El Vesubi no havia entrat en erupció des d’abans de la fundació de la mateixa ciutat de Roma, per tant, pels habitants de la zona no era altra cosa que una muntanya més. 

El coneixement d’aquests fenòmens geològics, sense ser totalment desconegut, es reduïa a nuclis de naturalistes i intel·lectuals, pel poble el seu coneixement devia ser ínfim. La mateixa paraula volcà, no té un equivalent llatí. A nosaltres ens ha arribat procedent del nom del deu del foc que segons la mitologia tenia la seva forja a l’Etna. L’únic volcà que en aquells moments s’havia vist en erupció i que probablement es devia considerar una curiositat excepcional.

Per tant, eren les vinyes dels costers del Vesubi el que distingia aquella muntanya de qualsevol altra. Però el 24 d’agost de l’any 79 es produiria una tragèdia que marcaria la memòria molts segles després. L’erupció del volcà va provocar la primera destrucció de Pompeia i altres pobles del voltant com Erculà, Stabia i Oplonti amb les explotacions agrícoles corresponents. La segona desfeta, la provocaren els bombarders durant la IIª Guerra Mundial.

Del que va succeir a Pompeia ja vaig escriure un post fa unes setmanes Pompeia 24 d'agost. Un militar i naturalista anomenant Plini va morir intentant saber més d’aquell fenomen i un nebot seu, Plini el Jove ho mirava tot de lluny per escriure després unes epístoles descrivint com un silenci de pedra va cobrir, cases,veus, terres i gairebé la memòria.

Fou molts segles després quan un Borbó relativament il·lustrat, (l’excepció sempre confirma la regla) es va fer un palau a Portici i va pensar en excavar el volcà. El nobles napolitants, desitjosos de ser prop del manaies suprem, van crear entre el volcà i la mar tot un seguit de mansions que esdevindrien segurament un dels primers “triangles d’or” amb la corresponent bombolla immobiliària de l’època.

En tot cas la pluja de cendra, gasos verinosos, rius de lava i els moviments sísmics que acompanyaren el desastre crearen el caos. Quedaren soterrats sota tones de lava i molts segles després ha permès retrobar una ciutat que havia estat oblidada i els cossos de persones i animals reduïts al no res, a una bombolla d’aire al mig de la lava freda que ha permès mercès a la injecció de guix veure el calc d’un realisme gairebé obscé davant els comentaris d’alguns visitants però útil per historiadors i arqueòlegs.

Pompeya fins el segle XVII no era res més que alguna cita erudita en els escrits de les elits més preparades o els esperits més il·lustrats o inquiets fins que es començà a seguir el seu estel. Fou Goethe qui va escriure referint-se a Pompeia: “Mu­chas desventuras han acaecido en el mundo, pe­ro pocas han procurado tanta ventura para la pos­teridad”. Probablement pensava en el tresor d’escultures, retrats, mosaics i altres estris que tenia davant però també al fet de poder passejar per una ciutat aturada al mig de la seva quotidianitat. Això és el que hauríem de saber veure els visitants.

Les guies, els manuals indiquen el més rellevant, el forum, cor de la ciutat, els temples, el macellum o mercat, els hórrea omagatzems. Els indrets d’oci on hi havia per triar i remenar: el Gran Teatre, l’Odeón, l’amfiteatre on s’hi desenvolupaven els espectacles de masses: gladiadors, feres, les competicions esportives on alguns enfrontaments generaven batalles campals, a l’estil de les que veiem sovint als telenotícies i les pintades i enfrontaments que es produiren entre els hooligans locals i els del Nocera, l’any 59, que va provocar que el Senat clausurés el recinte per un període de 10 anys.

Aquelles persones passaven també el seu temps a les termes o als banys públics, al costat  de les Terme Stabiane o en un dels vint i cinc bordells de la ciutat, atesos per dones de classe baixa o immigrants, les de luxe no rebien aquest nom i eren lligades amb les elits – certes coses no han canviat gaire -.

Pompeia és una caixa de sorpreses, si tenen l’oportunitat no es perdin les Termes del Plaer, un establiment fora muralles, amb pintures dels serveis molt especials que s’hi oferien, unes escenes que deixen el bordell interior a l’alçada d’un internat de noies semidecents en plena adolescència.

Fora muralles també hi ha la Villa dei Misteri, amb uns murals de significat encara desconegut però amb unes imatges de color fauvista i tant abstractes que podríen haver estat copiades per alguna de les avantguardes del segle XX.

Però el més important no és el que es veu tot passejant pels carrers, el que cal destacar són les emocions d’aquest passeig per una ciutat que podria ser qualsevol altra un dia d’estiu a l’hora de la migdiada.

A Pompeia només trobes a faltar un parell de carros encaixats a les roderes i algun vianant a les passeres creuant el carrer. En entrar a les cases hauria d’aparèixer un sentiment de culpa per enterbolir la intimitat sense permís. En alguna entrada encara es pot veure com si fos una estora un hola, benvingut o vigileu amb el gos i més a l’interior, on hi ha l’ellarium, altar dedicat als avantpassat, m'agrada pensar en travessar algun pati solitari, cosa cada vegada més difícil, que em sortirà algun habitant per fer-me fora de la casa. 

Però a Pompeia ja no hi ha ningú que respiri, ningú que vagi al metge, ningú que voti als candidats, el nom d'algun dels quals encara es llegeixen en alguns murs. Els únics que respirem som nosaltres, segurament ben astorats en veure com aquelles vides s’assemblaven tant a les nostres.

La Iconografia fa que identifiquem Florència amb l’espectacular cúpula de Brunelleschi però per altres, la icona florentina per excel·lència és la plaça de La Signoria. En aquesta plaça és on s’ha desenvolupat segle darrera segle la vida quotidiana d’una ciutat activa i emprenedora, per tant, ha estat el centre de la vida del comú, en front el centre religiós que gira òbviament entorn la catedral.

Aquesta plaça és la mostra de l’alternança del poder, entre els governs de la República, el de la Signoria i el Gran Ducat. Els seus palaus i les seves obres d’art, fan que puguis passar-hi dies i dies descobrint constantment detalls de la història.

Ha estat escenari de l’execució de Girolamo Savonarola, qui fou penjat i cremat després d’haver sotmès a la ciutat a la una república teocràtica el 23 de maig de 1498. Una llosa commemorativa ho recorda però en aquesta mateixa plaça el s-XVI era també un lloc d’espectacles, reunions i torneigs i amb els anys els gonfaloniers de la república, ducs i altres senyors, han enriquit aquest espai amb meravelloses obres d’art convertint-lo en un excepcional museu a l’airelliure.

L’edifici principal és el Palazzo Vecchio o de la Signoria, un edifici d’arquitectura austera, seu del govern i caracteritzat per la seva torre plena de merlets, superada en alçada només per la cúpula de la catedral.

Lamentablement en el seu interior mai hi veurem el que hauria pogut ser el més important acarament entre els dos grans, no tant sols del renaixement sinó de la mateixa història de l’art. Leonardo i Miquel Àngel varen rebre l’encàrrec per part del primer gonfalonier nomenat després de l’expulsió dels Medicci, Piero Sioderini, de pintar a la Sala dels Cinc-cents dos episodis fonamentals per la història de la ciutat, la batalla d’Anghiari el primer i la batalla de Cascina el segon.

Miquel Àngel posaria, davant l'entrada del Palau el seu David, l’any 1504, al seu costat Donatello hi posaria el grupes cultòric de Judit i Olofernes i una mica més enllà l’Hèrcules i Caco de Bandinelli, és evident que avui al seu lloc hi ha reproduccions. 

Amb la caiguda de la República i el retorn dels Medicci, Cosimo encarregà a Vasari una gran remodelació del palau i a l’habitació verda, la que fou cambra d’Elionor de Toledo, al segon pis, s’hi feu un pont que lligà el palau amb els Uffizi.

És en aquest mateix moment quan converteix la galeria privada dels Lanzi, en un espai a l’aire lliure on hi feu construir al segon pis un jardí i a la part inferior s’hi hostatjaven els seus mercenaris, al mateix espai on avui s’hi potveure el Perseo de Cellini i dues obres mestres del manierisme, el Segrest de les Sabines i Hèrcules lluitant amb el centaure Neso, ambdues de Gianbologna.

S’explica que el Perseo va aixecar tanta expectació que durant diversos dies els ciutadans dipositaven als seus peu papers amb frases d’admiració. És d’aquesta remodelació quan s’hi posa la font d’Annati i una mica després l’estàtua eqüestre de Cosimo I, de Gianbologna.

Amb tot l’obra arquitectònica més important a nivell urbanístic és el que es va dura terme a l’espai que quedava entre la plaça i el riu, Vasari fou l’encarregatde construir-hi les oficines dels principals magistrats de la ciutat el que ha esdevingut els Uffizi. Al poc temps acabades les obres,  Cosimo encara encarregaria a Vasari un darrer treball, fer un passadís entre el palau Pitti i el palau de la Signoria, el corredor Vasari, la qual cosa asseguraria als membres de la família Medicci anar de casa al despatx sense haver de sortir al carrer, no pas per por de la pluja.

Fou el fill de Cosimo, Francesco I qui encarregà a Buontalenti de crear als Uffizi la Tribuna, un espai que seria el primer lloc on s’hi exposarien obres d’art i l’origen del que ha esdevingut una de les pinacoteques més importants del mon. 

La teoria de l’evolució plantejada per Darwin fa 150 anys va patir crítiques i encara avui pateix atacs. Les crítiques científiques no afecten el nucli central del plantejament en tot cas permet matisar-lo o avançar en el coneixement científic generant la teoria sintètica o neodarwinista, els altres es desenvolupen en l’àmbit social, filosòfic i religiós o sovint en tots tres a l’hora, quan criticant el laïcisme i el materialisme s’intenta impedir l’ensenyament dels principis evolutius a les escoles tot negant que l’ésser humà és un producte en procés d’evolució iniciat fa un 4.000 milionsd’anys. 

De tant en tant apareixen llibres, força ben escrits a mig camí entre la divulgació i el que es pot considerar estrictament científic, aquest tipus de texts combinació d’entreteniment i coneixement semblen esplèndids. A països com el Regne Unit n’hi ha forces col·leccions i els seus títols es poden trobar fins en edició de butxaca, lamentablement aquí són menys habituals. Caldria un esforç important de les editorials per saber encarregar-los a qui escrigui de manera concisa, assagística i amb un estil més narratiu que no pas erudit.

Llegir un assaig explicant la gestació de la teoria de la selecció natural i l’evolució de les espècies, explicant què fatan perillosa la teoria de l’evolució i plantejant-se com encaixen els darrers descobriments de la biologia en la teoria evolutiva a partir de la combinació del rigor i la narrativa hauria de ser quelcom fàcil d’aconseguir i caldria tenir-ho a l’abast doncs sovint quan busques literatura científica trobes un vuit entre els textos acadèmics especialitzats i els llibres anecdòtics dirigits aparentment al gran públic.

Actualment estan apareixent alguns llibres on, veient la dificultat de posar el creacionisme per davant de l’evolucionisme, posen en dubte el comportament moral de Darwin. És evident que abans de publicar aquesta teoria hi devia haver molts motius tant personals com circumstancials que justificaven la tardança però és evident que portava anys fent anotacions i explicant els seus plantejaments en cartes a col·legues.

Segons aquest llibre, del qual no penso fer cap mena de propaganda, Darwin endarreriria la presentació de la seva teoria per culpa dels convenciments religiosos de la seva muller i de no tenir-la prou elaborada. Dos arguments fluixos, Darwin havia estudiat medicina tot i que abandonà els estudis i per passar-se a la biologia però al mig estudià teologia a Cambridge i es feu pastor de l’església anglicana, per tant, costa creure que la religiositat de la muller fos un motiu central i si és cert que l’any 1858, Darwin va rebre una carta d’Alfred Wallace, un jove científic que en aquell moment es troba a l’arxipèlag malai recollint mostres, on li explica algunes de les idees cabdals de la teoria evolutiva en cap cas implica que Darwin li plagiés.

Si es vol reivindicar la figura de Wallace i posar en dubte la de Darwin, fonamentant-ho en que sigui aquesta carta el que va empènyer el científic a escriure un resum de cinc-centes pàgines amb tots els aspectes de la seva teoria sembla una justificació excessivament simple i encara ho és menys quan la presentació de la seva teoria a la Societat Linneana fou rebuda inicialment amb untotal indiferència. Aquest fet diu també molt poc de la capacitat dels assistents doncs, tot i que les bases de la ciència s’havien esfondrat sota els seus peus, no n’eren conscients o se n’havien adonat.

Vaig tenir l’oportunitat de visitar al Natural History Museum de Londres l’exposició commemorativa dels 150 anys de la publicació de L’origen de les especies. Una exposició molt interessant plena dels objectes més diversos: llibretes de notes, esbossos d’animals i plantes, la maqueta del Beagle, fotografies de Lamarck qui va formular la primera teoria de l’evolució biològica, de Cuvier promotor de l’anatomia comparada, els retrats d’un jove Darwin quan emprengué l’aventura de la seva vida i els més coneguts d’anys posteriors, amb la llarga barba blanca, exemplars d’un parell de llibres de Humbolt que va prendre al viatge i l’objecte que més va cridar-me l’atenció:

En una vitrina hi havia el famós Quadern B sobre la Transmutació de les espècies, obert per la plana 36 on es llegeix perfectament manuscrit I think (jo penso) damunt el primer esborrany d’un arbre de la vida.

Darwin no podia atribuir l’herència de pares a fills a la genètica, doncs començà el seu quadern l’any 1837 i Mendel no publicà les seves lleis fins l’any 1865, per tant, la manca d’aquests coneixements fa que la seva personalitat sigui més interessant, doncs amb mancances fou capaç d’imaginar i fer-se preguntes malgrat no tenir de moment possibilitats de trobar les respostes.

Com he dit les idees de Darwin no van tenir un èxit rotund i ràpid fins el desenvolupament de la biologia, la genètica i d'altres branques científiques, que la teoria de l’evolució de les espècies va anar assentant-se. Si les resistències a l'evolucionisme que comporten la idea que l'home descendeix dels primats es podria entendre el segle XIX és lamentable que el segle XXI continuï viva entre alguns grups.

I com que de Darwin ençà l’evolució no ha parat suggereixo la lectura de l’assaig L’evolució, de Darwin al genoma, de Fernando González Candelas. Col·lecció: Sense Fronteres, 29 Editorial Bromera. València, 2009. Un text de divulgació científica sòlid on la lectura no es veu entorpida per espesses notes a peu de pàgina ni d’incursions constants al text, és al final del llibre on s'hi inclou la bibliografia recomanada, un glossari, les fonts i un índex onomàstic.

Llibres com aquest haurien de ser més habituals ila seva mancança sembla ser una mera qüestió de rendiment econòmic que ha delluitar contra certs llibres que es poden qualificar d’assaig – fastfood.

Mestres Quadreny en música, Joan Miró en pintura, Brossa i la seva poesia visual, Moisés Villélia com escultor, son noms que van necessàriament lligats a l’avantguarda. Al centre d’Art Santa Mònica és a punt de tancar l’exposició sobre Mestres Quadreny una exposició que havia de donar a conèixer i aprofundir en l’obra d’un dels més destacats compositors contemporanis i poder contemplar la seva col·laboració amb els artistes citats o altres com Perejaume o Manuel Jimeno.

La seva primera obra Sonata per a piano de l’any 1957 ja era força agosarada i renovadora, la Suite Buffa amb Brossa fou una acció musical i no és una composició fàcil.  i fou un dels primers a fer treballs electroacústic com la Peça per a serra mecànica (1965) o a emprar l'ordinador amb Ibèmia (1969) o sempre intentant repicar el clau, la peça electroacústica aleatòria composta precisament per aquesta exposició el Trànsit Boreal (2010).

No vaig conèixer la música de Mestres Quadreny fins que em va arribar a les mans el CD que va gravar l’any 2007 el Barcelona Modern Project sota la direcció de Marc Moncusí, per tant, la primera relació amb aquest compositor no fou precisament fàcil, més aviat es pot dir que va ser força dura, però vist amb perspectiva, no crec que ho fos més que la primera vegada que hom escolta a Schomberg, Gerhard, Weill, Berg o Enric Palomar, tots han creat músiques impactants i segurament fins i tot visuals.

Mestres Quadreny és segurament l’equivalent a Miró per la música. Apassionat d'arts plàstiques, de ciències, d’arquitectura ha ampliat el camp de les investigacions formals, estructurals, melòdiques i harmòniques.

La seva música precisa amb ferocitat una interpretació que requereix personalitats extremes i sembla impossible deixar-ho tot a la fantasia de l’intèrpret i de l’oidor. No es troba en les seves composicions res clàssic, potser ni tant sols una melodia però sí un laberint de melismes adornats d’actituds, de recorreguts instrumentals que probablement expliquen la història de la seva memòria viva, generadora de sons gruixuts escampats com si fossin trames acolorides.

L’exposició ha valgut la pena tot i que m’ha semblat manifestament millorable. Si es el Centre d’Art Santa Mònica ha de ser un referent de contemporaneïtat no n'hi ha prou amb la tria dels noms, el contingut també ha d'estar a l'alçada. 

Entre Europa i Àsia, Orient i Occident, dibuixada per grecs, bizantins i musulmans, arribar a Istambul travessant el mar de Màrmara i l’estret del Bòsofor per veure a l’horitzó el dibuix de tot un cúmul de minarets, barris i espais verds il·luminats per un sol lluent és sense cap mena de dubte la millor manera d’entrar a la ciutat i és probablement la millor entrada a qualsevol de les ciutats amb port d’Europa.

Amb una part europea i una d’asiàtica, Bizanci, Constatinoble o Istambul et reben amb aires carregats d’història i encant. La Constatinoble bizantina fou hereva de Grècia i de Roma, baluard de la cristiandat i punt d’inflexió entre la història antiga, medieval i moderna. El costat europeu de la ciutat, és el de la vella Constantinoble, capital de l’imperi Romà i capital de l’Imperi Otomà, és la ciutat de Constantí el Gran, de Justinià, de Teodora, de Mehemet II i d’Attaturk, de Santa Sofia, de l’Hipòdrom i de la universitat.

Quan el 29 de maig de 1453 va morir la capital de l’imperi Romà  d’Occident, va néixer la nova capital de l’imperi Otomà que en unes desenes d’any superaria el poder de l’anterior. A partir d’aleshores la catedral de la Divina Saviesa es va convertir en la principal mesquita del nou imperi que era dirigit des d’un bellíssim palau del segle XV situat sobre un turó a la riba on conflueixen la Banya d’Or i el mar de Marmara.

Ara, 1500 anys després de la construcció de Santa Sofia al barri de Sultanahmet i cinc-cents de l'edificació del palau a la punta del Serrallo, però molt propers l’un de l’altra, ambdós han deixat de tenir la seva funció per esdevenir dos museus, dues llegendes, dos símbols d’ostentació i de poder.

Santa Sofia, és un edifici bizantí aixecat sobre una catifa verda d’herba fresca que contrasta amb la verdadera metàfora històrica que representa. Inaugurada com església per Justinià, Mehmet II la convertí en mesquita i Attatürk en museu, per tant, no és església ni mesquita és verdaderament una relíquia històrica.

Santa Sofia té absis, naus, galeries, biblioteca, columnes dels marbres més diversos, l’entrada imperial feta, segons la llegenda, amb fusta procedent de l’Arca de Noé, una cúpula de més de 30 metres de diàmetre, nombrosos mosaics originals amb la Verge en Majestat o l’emperador Lleó VI agenollat davant Jesús, immensos medallons amb els noms d’Ala, Mahoma i diversos califes o el mihrab que indica on és la Meca.

Tot això ho podem veure mercès a Mustafà Kemal Atatürk, pare de la laica República deTurquia i a que fins aquest moment no ha obtingut el poder cap integrista paranoic que s’hagi posat neuròticament al costat de cap deu però hi quelcom més important, aquest espai traspua una pau interior que va més enllà de les oracions cristianes o musulmanes que romanen suspeses en qualsevol de les seves naus.

No gaire lluny amb vistes al Bòsofor hi ha el majestuós palau de Topkapi Sarayi. El seu exterior amb aparença de fortalesa força aspre no te res a veure ambl’interior. Habitat a partir e 1465 acollia al redós de 5000 persones, disposava de la part de serveis, i diversos patis interiors, la zona denegocis, l’escola on es formaven els alts càrrecs de l’imperi, els reservats a la família del sultà i fou el segle XVI quan Soleimà el Magnífic es va fer construir  l’harem amb les més de 300 habitacions privades on residia el sultà, la seva família i uns centenars d’odalisques i concubines, sempre ben vigilades i suposadament protegides, per si de cas, per un exèrcit d’Eunucs Negres.

L’harem, acostuma sempre a cridar l’atenció, el recinte reservat al plaer del sultà i potser, de tant en tant, a alguna de les seves concubines, però cal no oblidar que era també l’indret reservat a les intrigues polítiques. Ningú recorda, ni segurament imagina els nombrosos espasmes que contemplaren els seus sostre, espasmes no tant de plaer com d’aquells qui eren estrangulats sense pietat. Habitualment els assassinats eren fills del sultà pretendents al tro, això si, l’eina que s’emprava era sempre un cordó de seda doncs la sang real mai havia de ser vertida.    

L’atmosfera a l’interior és la d’entrar en una ciutat prohibida. El recorregut pels diversos patis, jardins, sales i habitacions permet fer-se una lleugera idea de com es podia viure a la cort otomana. Com que també es pot visitar les sales del tresor, la sala del vestuari imperial, la de les armadures, la de les miniatures, manuscrits, rellotges i tantes altres, resulta difícil ni tan sols poder considerar en la distància com vivien el soldà i la seva família. 

En tot cas acabarem la visita a la terrassa de nom gairebé impronunciable a l'extrem nord oest del palau, Mecidiye KösKü. És un finestral en un racó encantador i unes vistes privilegiades, on el Bósfor ofereix una panoràmica de l'Istambul Oriental, aquesta visió, sortosament o no, és el que més proper ens pot fer sentir dels grans mandataris de l'Imperi Otomà.

Miro per una finestra i veig l’enorme plaça presidida per la columna d’Alexandre I recordant la guerra contra els francesos. Aquesta finestra és una dels centenars que hi ha al Palau d'Hivern, edifici central del complex Museu de l'Ermitage. Es fa estrany pensar que fou en aquesta plaça  on les represàlies presses pel Tsar, el diumenge dia 9 de gener de 1905, contra una gernació famolenca que es manifestava davant el palau intentant fer-li arribar tot un seguit de peticions, esdevindria una més de les nombroses causes que desencadenaren la posterior revolució de 1917.

L’origen del museu de l’Ermitage es situa el dia 7 de desembre de 1764 quan la tsarina Caterina La Gran va comprar una col·lecció de pintura holandesa i flamenca a un venedor berlinès. S’explica que Voltaire, va veure en aquesta acció de la tsarina un exemple de despotisme il·lustrat i va dir d’ella que mai hi havia hagut llum més benèfica. No estic segur que el seu marit Pere III pensés el mateix tenint present que ordenà assassinar-lo per poder governar en solitari.

De l'Errmitage expliquen dues coses, la primera, òbviament falsa, no hi ha cap obra que no hagi estat comprada (no deuen tenir present les requises de col·leccions privades de 1917) i la segona diu que necessitaríem uns deu anys, a 7 hores diàries per poder gaudir durant 30 segons de cada una de les peces del museu, en aquest cas sembla que es queden curts.

Lamentablement només vaig ser a San Petersburg dos dies, per tant, malgrat passar de prehistòria, de l’Orient, d’Egipte, de Roma, del món àrab, de porcellanes i de numismàtica, (per les sales de Grècia hi vaig passar mirant només amb un ull), vaig veure el que vaig poder i vaig fer alguna descoberta tant casual com inesperada, em refereixo a dues obres de Paulus Potter El càstig del caçador i l’enorme realisme de La Granja.

Després del primer contacte amb el museu, un llarguíssim vestíbul relativament mal il·luminat (amb una estranya distribució de guixetes, guarda-robes i un servei d’informació ple de senyoretes a mig camí entre una camada de rotweilers rabioses i exagents del KGB relativament difícils de superar et quedes totalment astorat davant l’escala dels Ambaixadors. Una escala d’alçada inabastable on al sostre hi volen els deus de l’Olimp, feta i decorada precisament per això, per impressionar.

Per aquesta escala baixava el Tsar cada 6 de gener per beneir el riu Neva, com si fos el Jordà de les Sagrades Escriptures.

                    (Escala dels Ambaixadors)

A partir d’aquest moment tot el museu és una lluita, un enfrontament, un combat entre la bellesa de les galeries, la de les sales, els llums, els terres, els rellotges i les peces de qualsevol època que s’hi exposen.

Sales com la de Les vint columnes, recorden un antic temple grec i no necessitarien res per ser admirades. El miler de metres quadrats de la sala dels Escuts d’Armes, amb la columnata d’estil corinti i les escultures de guerrers russos deu tenir una solemnitat especial buida de gent i la sala de concerts on es guarda el sepulcre d’una tona i mitja de plata del cap militar del s. XIII Alexandre Nevski, ple d’escenes de les seves victòries militars són per quedar-se astorat.

                  (Sala dels Escuts d'Armes)

Davant la impossibilitat d’assimilar tot el que es veu al petit Ermitage hi ha les sales de l’art europeu occidental. La col·lecció medieval, tan desinteressada per culpa dels il·lustrats del renaixement és una meravella, segurament les seves imatges no tenen la bellesa ideal però disposen d’una expressivitat tan simple que dona força al seu simbolisme eminentment religiós.

La col·lecció dels Països Baixos és pel que fa als segles XV i XVI probablement la més irregular de totes, cosa que es supleix per la completíssima pintura flamenca i holandesa de segles posteriors, un dels orgulls d’aquest amb la impressionant col·lecció de senyores grasses i cel·lulolítiques de Rubens i el tant frívol com divertit Rei de les faves de Jordaens.

Entre els italians crida especialment l’atenció un parell de Leonardos considerats menors, tot i que la Verge de la Flor em semblà espectacular i em robà molts minuts junt a la Magdalena penitent de Tiziano que amb els seus ulls pot encarnar qualsevol cosa menys el vici.

Pel que fa a altres autors hom queda parat davant el sensual Caravagio, sempre m’he preguntat com un assassí busca raons podia pintar d’aquesta manera. Una mica més enllà, Greco, Zurbaran, Murillo, Ribera i en girar una de les parets em topo de cara amb la pell brillant i la mirada manipuladora del feréstec Olivares de Velázquez (això s’avisa i m’hauria estalviat un ensurt).

        (Picasso la bevedora d'absenta)

Als pisos superiors l’enorme col·lecció contemporània amb dues meravelles la Bevedora d’absenta de Picasso, una dona de mans desproporcionades i mirada baixa, reflectint una tristesa que vol superar amb la beguda i la Dansa de Matisse una pintura enormement simple i esquemàtica en contrast amb el moviment que traspua.

                        (Matisse la Dança)

Acabo el dia amb els ulls cansats, el cap espès i els peus em fan figa, només tinc ànims i valor d’observar la ciutat des de l’autobús, demà serà un altra dia. 

Hi ha qui l’anomena museu a l’aire lliure, però sense ser totalment mentida, probablement seria més encertat considerar-ho un parc amb un recull de peces procedents de l'antic Egipte més o menys ben posades a l’entorn de l’edifici on hi ha exposada i ben guardada, per la pols, una estàtua colossal i de somriure enigmàtic de Ramses II.

Entre els fragments de columnes, escultures i les peces més diverses, hi ha diversos sarcòfags de pedra i una taula de les que s’emprava per dur a terme el procés de momificació del cos d’aquells qui s’ho podien pagar i d'aquesta manera assegurar-se que tant el viatge com l'estada  al regne dels morts fos d'allò més complaent.

Si la mòmia de Ramses II va estar a punt de patir un procés de descomposició, la dècada dels 70 del segle XX, no va ser per que, Anubis, deu de la necròpolis, deixés de protegir el cos del faraó, si és que mai ho va fer. Tampoc va ser per manca de  professionalitat dels embalsamadors de l’any 1224 A.C., més aviat va ser per la manca de condicions del Museu Egipci de El Caire.

Els embalsamadors eren uns mestres i els gairebé 3000 anys que Ramses II passà a la seva tomba del desert no varen malmetre ni un bri el seu cos mortal. Foren unes dècades a la sala del Museu Egipci, on era exposat, les que feren que estigués a punt de desaparèixer.

Lleuger com una closca d’ou i dur com una estàtua, així és com havia de quedar un cos momificat als ulls dels especialistes embalsamadors. I així havia de ser el cos etern per durar milions d’anys. Avui aquests vestigis físics ens enfronten a la precarietat de l’existència i al desig de superar-la. Els egipcis creien en la supervivència de l’ànima després de la mort, per tant, calia un lloc on poder retornar i per aquest motiu es momificava als difunts.

Originàriament els egipcis embolcallaven els seus difunts en una estora o en la pell d’un animal i els enterraven a l’arena. El calor i el vent del desert assecaven els cadàvers abans de la seva descomposició. Els embalsamadors intentaren aconseguir aquest mateix efecte de conservació natural a partir de mètodes artificials i ho aconseguiren amb un tractament que durava 70 dies i es duia a terme en uns espais allunyats de les vivendes, a la riba occidental del Nil.

Inicialment es treballava en tallers ventilats prop de l’aigua, doncs en calia molta per rentar els cossos i posteriorment treballar en condicions a les sales conegudes com de la puresa. En aquest indret eren molt importants les taules d’embalsamar que, previstes de reguerons i canals permetien recollir totes les visceres per dipositar-les als canopis, que acompanyarien el cos del difunt. No s'ha d'oblidar que per assegurar-se un bon viatge calia conservar tots els òrgans del difunt encara que estiguessin separats.   

Els treballs eren supervisats per sacerdots que oferien rituals al deu Anubis. Durant la cerimònia i el procés de momificació, aquests professionals, duien probablement una màscara amb l’efígie del mateix deu. Era una identificació amb la divinitat protectora però, al mateix temps, una lleugera defensa a l'hora de protegir-se de l’olor que desprenien els cossos a embalsamar. 

No han arribat documents escrits del procés i les tècniques que empraven per embalsamar, però al llibre II de les Histories Herodot explica que, després haver plorat el cadàver, els embalsamadors mostraven una selecció d’efígies de cadàvers en fusta per que la família triés el model i el sistema per embalsamar al difunt, d’acord amb el preu que podia pagar. Fet el tracte prenien el cos que tornaven acabat tot el procés per iniciar la festa que constituïa el funeral i els preparatius pel viatge definitiu al més enllà.

La fascinació exercida pels faraons encara roman avui en dia gairebé intacta, mercès als artistes i artesans que elaboraren fórmules pictòriques pròpies de la reialesa fins crear una autèntica estètica del poder on al marge de les insígnies, vestuari i altres atributs hi havia la colossalitat. 

A Egipte les estàtues colossals no son altra cosa que una metàfora del conjunt de la civilització. Una civilització les restes de la qual es va erosionant abans de tenir prou temps com per entendre-la i a El Caire, el Museu Egipci o conjunts com els de Gizeh, Saqqara o Menfis serveixen de resum per la història del país del Níl.

Al sud del Delta hi ha el poblat de Mit Rahina, a la zona de Menfis, antiga capital i centre econòmic del Baix Egipte. Encara que avui costi de creure, qui dominava Menfis dominava l’alt i el baix Egipte. En aquest indret s’hi conserva una figura colossal de Ramses II, un faraó que mort a la inusual edat de 80 anys, va tenir temps d’emplenar de propaganda tot el país deixant nombrosos testimonis de la seva persona, fos en qualitat de rei o de deu a partir de texts redactats per ell mateix o composats per la seva glòria; estàtues enormes, palaus en ruïnes i temples com el d’Abu Simbel.

Destre en l’art de la propaganda i la publicitat, es va saber fer representar sempre en els millors moments i si en algun cas, com a la batalla enfront dels hitites a Quadesh, es produïa una derrota o com a molt un empat, no tenia cap escrúpol per reconvertir-lo en una heroïcitat.

El colós que de Ramses II es pot contemplar a Menfis té un problema d’interpretació: fa una ganyota cínica o riu dolçament?

Si la imatge que tenim d'aquest faraó és que fou certament superb i despietat, és més probablement més per culpa de la literatura que no pas de la història. Aquesta imatge més tradicional ha perdurat mercès al sonet de Shelley, Osimandies, composat  quan es traslladà al Museu Britànic un magnífic bust del faraó que hi roman exposat. Tot i que alguns autors defensen que simplement era un egòlatra que al regnar en temps d’abundor es va poder dedicar a deixar rastres de la seva vanitat personal pertot el país.

Però no és només la figura colossal del faraó el que es pot visitar, si la temperatura ho permet, un museu a l’aire lliure envolta a Ramses II.

Una de les peces que potser crida més l’atenció és la interessant Esfinx d’alabastre, potser del temps de Hatshepsut. Aquesta Esfinx no impressiona com la de Gizeh però és perfectament abastable, dóna una idea de força apaivagada, reposada, en actitud majestàtica gairebé divina i dominada més per la intel·ligència humana que no pas per la força animal destructora d’enemics.

La resta de l’espai és ocupat per bases de columnes inabastables, escultures com les de Lameses II, sarcòfags, un llit on es duien a terme els processos de momificació, i altres restes que et porten a la observació i la reflexió sobretots aquests exemples de la producció humana.

Visitar un museu és sempre una excursió cap a la descoberta i si es disposa de prou temps, per fer-ho amb calma, es pot transitar cap a altres èpoques i sentir algunes de les  seves passions. Als museus vaticans és fàcil veure passar molta gent anant d’unes sales a les altres però si passeges poc a poc i et fixes en les estances on visqueren i tingueren alguns papes les audiències, tant públiques com  privades, la sensació és enormement diferent.

El papa Juli II volia abandonar els apartaments que havia emprat el seu aferrissat enemic, Alexandre  VI  Borgia. Per aquest motiu contractà a Rafael amb l’encàrrec de pintar uns frescs per decorar quatre sales que havien estat residència de dos papes anteriors, Nicolau III (1277-1280) i  Nicolau V (1447-1455).

Aquestes sales ja havien esta reformades i decorades a darreries del s. XV per pintors com Piero della Francesca, Luca Signorelli, Lorenzo Lotto, Perugino i alguns altres però, en arribar Rafael, Juli II feu enderrocar el que havien fet els seus antecessors per inaugurar en aquestes velles sales reformades el que amb el temps han esdevingut les conegudes Estances de Rafael, presentant un dels grans cicles del Renaixement, una meravella, tant per la composició pictòrica com per tot el significat que hi ha al seu darrera. 

L’estança d’Heliodor, situada immediatament després de la sala de la Signatura, era destinada a les audiències privades del pontífex. El seu programa pictòric es clarament polític, documenta diferents moments de dificultats per la cristiandat que sempre foren superats mercès a: la protecció concedida per Deu a l’església amenaçada en la fe (Misa de Bolsena), la protecció concedida per Deu en la persona del pontífex (Alliberament de Pere) la protecció concedida per Deu a la seva seu “El Vaticà” (Trobada de Lleó Magne iAtil·la)  i, finalment, la protecció concedida per Deu a l’església en el seu patrimoni (Expulsió d’Heliodor del Temple).

Aquest repertori fou escollit, segurament, per expressar el programa polític de Juli II (Papa de 1503 a 1513), entestat en alliberar les ciutats italianes de l’ocupació francesa i tornar al papat el màxim del seu poder temporal, aleshores enormement amenaçat.

La trobada entre Sant Lleóel Gran i Atil·la fou el darrer fresc realitzat en aquesta sala i fou acabat una vegada mort Juli II. Rafael va rebre en el mateix moment l’encàrrec de succeira Bramante com arquitecte de Sant Pere, per tant, sota la seva direcció, foren els seus alumnes Giulio Romano i Gianfrancesco Penno els executors de bona part d’aquest treball, concretament del fons, espais on desenvolupen un estil propi, i probablement d’alguns dels personatges secundaris.

El fet històric que posà fi a la invasió de les tropes d’Atila es va dur a terme, probablement, prop de Mantua però el fresc el situa a les portes de Roma (com es desprèn de la fàcil identificació del Coloseo).

Rafael havia donat a la figura del papa Lleó la fisonomia de Juli II, sent acompanyat pels cardenals Giovanni de Medicci i Paris de Gracci, però mort el papa Juli el març de 1513, el nou conclave va elegir el cardenal Medicci com a nou monarca de l'església, qui trià el nom de Lleó X. Fins aquí res a dir però, casualment, el fresc no era acabat del tot i algú feu posar a la figura de sant Lleó els trets del nou papa.

Així doncs, en aquest fresc, apareix Giovanni de Medicci retratat dues vegades, com a cardenal primer i com a Papa després. D'aquesta manera ens trobem, davant un episodi de la història, considerat exemplar pel fet de ser un esdeveniment polític i un esdeveniment de fe, on s'hi reflecteix al mateix temps l’egolatria poc dissimulada per part d'aquells qui exerceixen el poder.

En alguns articles anteriors he fet referència al cenacolo de Sant’Apolonia. Un refetor tant interessant com relativament poc conegut i encara menys visitat. Aquest refetor es troba en un monestir benedictí, secularitzat a començaments del segle XIX, convertit en un petit museu dedicat a Andrea del Castagno.

Si normalment ens sorprèn la capacitat dels grans artistes per explicar conceptes a vegades complexos dirigits als fidels laics, no és menys sorprenent quan, com en aquest cas, es fa en un espai reservat a monges benedictines.

A la part inferior de la paret, probablement, damunt mateix on hi havia la taula on seia l’abadessa hi ha el Sant Sopar. La definició de la perspectiva serveix per unir els dos cenacles, els dels apòstols al redós de Crist i el de les monges a l’entorn de la seva abadessa. Així mateix, la taula representada al fresc té poblament la mateixa forma que devien tenir les taules del refetor; al’esgraó que envolta la sala s’hi veuen, encara avui, senyals on encaixaven els pals verticals de les taules, en la mateixa posició a les que veiem al fresc.

Probablement les monges de Sant’Apolonia han fet seva, mentre menjaven en aquest refetor, la representació d’una extensió de la vida comunitària que creien, en certa manera,  instituïda per Jesucrist al darrer sopar.

En aquesta paret, Andrea del Castagno hi va il·lustrar tot el cicle de la Pasqua: Dijous Sant representat, lògicament, amb el Sant Sopar que abraça pràcticament tota l’amplada de la paret és el motiu principal. Sobre el sopar divideix l’espai en tres escenes, al mig el Divendres Sant amb la Crucifixió, a l’esquerra el Dissabte Sant amb el Sepulcre i finalment a l'espai de la dreta el Diumenge de Glòria amb l'escena de la Resurrecció.

El conjunt, perfectament estudiat, posa sobre la imatge de Crist consagrant el pa i el vi, la Crucifixió on s'ofereix el cos i la sang, unificant símbol i realitat. Així doncs, les monges sabien podien i devien llegir perfectament el fresc, no tant sols en termes de semblança entre el Sant Sopar i el fet de menjar elles sinó, en relació amb el misteri de la Pasqua i la seva significació global.

Resulta també curiós observar com, a l'escena del Sopar, Jesús consagra amb el pa i el vi amb barba, a la superior on és representa a Crist crucificat, sepultat i  ressuscitat apareix afaitat. Quin devia ser el motiu que portà a Castagno a emprar un Crist amb dues fisonomies diferents? És com si Crist es rejovenís així com avancen els moments clau de dels dies de passió. Sembla com si el Crist home del sopar on s'institueix el misteri de la consagració necessita la representació d’una maduresa, mentre que la crucifixió, sepultura i resurrecció, els moments on es supera allò que és humanament suportable i transcendeix a la lògica racional, requereix alliberar-se de l’humà i s’obre a tot allò que és diví. El Crist de la consagració, de la maduresa es rejoveneix en el  sentit de tornar a l’original, en la passió i la resurrecció.

Per les monges que menjaven cada dia en aquest espai i davant aquesta obra de  Castagno, el missatge era clar. La seva vida era consagrada a Déu i el seu compliment portava implícita l’acceptació d’un compromís i d’una experiència  personal que, creu en el poder de la resurrecció i aquesta es transforma en el senyal de la veritat. Andrea del Castagno expressa clarament el trànsit del Crist humà i vell del sopar lligat a la terra, al jove i bell de la resurrecció que és la llibertat de la vida eterna.