Del penya-segat estant

En alguns articles anteriors he fet referència al cenacolo de Sant’Apolonia. Un refetor tant interessant com relativament poc conegut i encara menys visitat. Aquest refetor es troba en un monestir benedictí, secularitzat a començaments del segle XIX, convertit en un petit museu dedicat a Andrea del Castagno.

Si normalment ens sorprèn la capacitat dels grans artistes per explicar conceptes a vegades complexos dirigits als fidels laics, no és menys sorprenent quan, com en aquest cas, es fa en un espai reservat a monges benedictines.

A la part inferior de la paret, probablement, damunt mateix on hi havia la taula on seia l’abadessa hi ha el Sant Sopar. La definició de la perspectiva serveix per unir els dos cenacles, els dels apòstols al redós de Crist i el de les monges a l’entorn de la seva abadessa. Així mateix, la taula representada al fresc té poblament la mateixa forma que devien tenir les taules del refetor; al’esgraó que envolta la sala s’hi veuen, encara avui, senyals on encaixaven els pals verticals de les taules, en la mateixa posició a les que veiem al fresc.

Probablement les monges de Sant’Apolonia han fet seva, mentre menjaven en aquest refetor, la representació d’una extensió de la vida comunitària que creien, en certa manera,  instituïda per Jesucrist al darrer sopar.

En aquesta paret, Andrea del Castagno hi va il·lustrar tot el cicle de la Pasqua: Dijous Sant representat, lògicament, amb el Sant Sopar que abraça pràcticament tota l’amplada de la paret és el motiu principal. Sobre el sopar divideix l’espai en tres escenes, al mig el Divendres Sant amb la Crucifixió, a l’esquerra el Dissabte Sant amb el Sepulcre i finalment a l'espai de la dreta el Diumenge de Glòria amb l'escena de la Resurrecció.

El conjunt, perfectament estudiat, posa sobre la imatge de Crist consagrant el pa i el vi, la Crucifixió on s'ofereix el cos i la sang, unificant símbol i realitat. Així doncs, les monges sabien podien i devien llegir perfectament el fresc, no tant sols en termes de semblança entre el Sant Sopar i el fet de menjar elles sinó, en relació amb el misteri de la Pasqua i la seva significació global.

Resulta també curiós observar com, a l'escena del Sopar, Jesús consagra amb el pa i el vi amb barba, a la superior on és representa a Crist crucificat, sepultat i  ressuscitat apareix afaitat. Quin devia ser el motiu que portà a Castagno a emprar un Crist amb dues fisonomies diferents? És com si Crist es rejovenís així com avancen els moments clau de dels dies de passió. Sembla com si el Crist home del sopar on s'institueix el misteri de la consagració necessita la representació d’una maduresa, mentre que la crucifixió, sepultura i resurrecció, els moments on es supera allò que és humanament suportable i transcendeix a la lògica racional, requereix alliberar-se de l’humà i s’obre a tot allò que és diví. El Crist de la consagració, de la maduresa es rejoveneix en el  sentit de tornar a l’original, en la passió i la resurrecció.

Per les monges que menjaven cada dia en aquest espai i davant aquesta obra de  Castagno, el missatge era clar. La seva vida era consagrada a Déu i el seu compliment portava implícita l’acceptació d’un compromís i d’una experiència  personal que, creu en el poder de la resurrecció i aquesta es transforma en el senyal de la veritat. Andrea del Castagno expressa clarament el trànsit del Crist humà i vell del sopar lligat a la terra, al jove i bell de la resurrecció que és la llibertat de la vida eterna.