Del penya-segat estant

                

              

              

Lamentablement, tot fa pensar que el tarannà dels líders moderns és d’una tela inadequada, fins i tot, per tractar d’imitar-lo. Quin dirigent actual, amb responsabilitats de govern, s’atreviria a començar un discurs dient: La notícia que els donaré es molt dolenta. Això es una peculiaritat avui impossible de reproduir i si alguna vegada és produeix és quan el líder,  arraconat, no té cap altra sortida.

Churchill fou un personatge enormement peculiar, discutit i discutible. La seva biografia és plena de desencerts impulsius: com la defensa de la viabilitat del rei  Eduard VII o bé les solucions, tant agressives com intolerables, que prengué en fer cridar l’exèrcit per resoldre les vagues industrials de 1911 i 1926. Aquest darrer afer hauria pogut acabar amb el personatge i la seva carrera política d’una  manera letal.

Però el refús indignat i categòric tant l’any 1937 com 1940 de la proposta de  Ribbentropp, cortesia del Tercer Reich (defensada, per cert, pel ministre Lord Halifax) de deixar intacta la sobirania britànica i la del seu imperi a canvi d’una ma  lliure a l’Europa occidental, o la seva actuació al Raj Indi, permeten a Churchill ser mereixedor del mèrit que davant l’alternativa d’aferrar-se al poder i a les restes de l’Imperi o lluitar fins el final, fos quin fos el resultat a llarg termini, no dubtà ni per un moment de preferir la fi de la seva  glòria abans que la fi de la llibertat.

(Si us plau, comprengui que no hi ha depressions en aquesta casa i no estem interessats en les possibilitats d'una derrota, no existeixen). 

Vist el museu i també les anomenades sales de la guerra, al marge de possibles  recreacions, més o menys exactes, hom es pot fer una idea en la mesura del possible de la situació d’aquells moments i vist en el seu context global, es pot estar plenament convençut que Churchill no hauria estat primer ministre de  no ser per la Guerra Mundial doncs es mantingué o el mantingueren a una certa distància del lideratge del partit conservador recelosos de la seva lleialtat al principis del partit.

Les seves idees no eren gens allunyades del liberalisme antimarxista i favorables a  una reforma social promoguda per l’estat. Churchill i les seves idees eren una  anomalia política que es situava entre els principis del  conservadurisme tory i el laborisme dels wigs.

En sortir del museu ja era fosc i seguia plovent. Caminant direcció a Whitehall vaig recordar algun dels escrits de George Orwell, publicats l’any 1939, on desconfiava  de la retòrica bel·ligerant de Churchill i la seva increïble capacitat de conrear el culte cap a ell mateix. Deu anys desprès modificaria el seu  pensament i publicà una crítica enormement elogiosa del segon volum de les Memòries de la IIªGuerra Mundial titulat Their Finest Hour. És evident que la perspectiva permet valorar les grans obres deixant de banda el detall.

No sé si hi tindrà res a veure però fàcilment es pot sospitar què portà a Orwell, en escriure 1984, a no anomenar Winston al Gran Germà i reservar aquest nom pel darrer home de la novel·la. 

Si a Suècia gairebé mai saps si ets davant el mar o un llac, quelcom semblant li succeeix a Estocolm, una ciutat que es reparteix entre 14 illes del llac Mälaren i el mar Bàltic. En tot cas, si tenim present que el bitllet del transport públic és polivalent per autobusos, tramvies i transbordadors, resulta francament complex saber en  cada moment quines aigües mires.

Sigui travessant el mar, el llac o un barri es va veient les torres de la catedral, el Palau Reial i una mica més lluny la torre de l’ajuntament. És a dir, passa davant teu tot un seguit de places, museus i conjunts arquitectònics prou interessants.

Més que visitar el centre de la ciutat, a Estocolm es visita els seus orígens a Gamla Stan, la ciutat vella, on els víkings fa més de mil anys que hi fundaren un punt per poder controlar el trànsit de persones i mercaderies del mar Bàltic  cap als llacs de l’interior. De la primera fortalesa Biger Jarl, no en queda res i la torre del mateix nom fou feta construir per Gustav Vasa uns segles més tard.

Fou mercès a la lliga haseàtica que Gamla Stan esdevingué el que més es pot assemblar al centre de la ciutat on esglésies, palaus i monestirs es barregen amb les cases i els edificis de vivendes.

A Estocolm la monumnetalitat cal buscar-la al Palau Reial, contruït el segle XVIII, després que un incendi de l'any 1697 destruñis l'anterior, per tant, no es pot visitar les sales on la reina Cristina de Suècia - la de veritat no pas Greta Garbo - va fer morir de pulmonia al seu tutor Renè Descartes. 

A pocs metres hi ha la catedral on hi destaca una escultura baix medieval feta amb fusta de roure representant a Sant Jordi i el drac, d’una força expressiva exorbitant. Travessant el pont de Riddarholmen hi ha el monestir dels monjos franciscans, panteó dels reis suecs des de Gustav Adolf II.

Sent amables es pot afegir en l’entorn dels edificis monumentals i històrics l’ajuntament, inaugurat el 1923, on cada 10 de desembre s’hi fa el sopar de lliurament dels premis Nobel.

Però Estocolm té a l’illa Djurgärden un museu impressionant, el Vasa, un museu que rep el nom d’una nau de guerra, construïda al llarg de tres anys, que esdevingué la més cara, més equipada i més guarnida que mai havia tingut l’armada Sueca. Fou varada el diumenge dia 10 d’agost de 1628, segons les cròniques, un dia clar i de vent molt dèbil, on malgrat tot, havent navegat uns pocs centenars de metres, s’escorà i es va enfonsar gairebé al mateix port de la capital sueca.

Després  de nombrosos intents de reflotar-la, la seva recuperació i la seva memòria quedà en l’obliti restà soterrada en el fang d’unes aigües molt pobres en oxigen, per la qual  cosa es va salvar de l’erosió del pas del temps.

Redescobert per la memòria l’any 1958 es va aconseguir recuperar-la l’any 1961, construint-se  un museu expressament i únicament per la seva exhibició, junt a la gran quantitat d’objectes que s’hi localitzaren. D’aquesta manera el museu Vasa ha esdevingut quelcom més que un museu representatiu de l’art naval del seu segle. Les copes, les eines, els vestits, els objectes personals de la tripulació i tot allò que s’hi exposa ha fet que el Museu Vasa sigui un museu d’art, d’arqueologia, d’història, d’antropologia, de medicina..., és a dir, un museu atractiu i original que ajuda a entendre la forma de vida quotidiana de la marina de guerra escandinava de fa uns segles.