Del penya-segat estant

Si fins fa poc les referències bibliogràfiques per la història contemporània universal i la política internacional passaven per dos llibres que calia conèixer: Historia contemporanea de Palmer i Colton i Historia de las relaciones internacionales de Pierre Renouvin, ambdós llibres publicats per Akal ara cal afegir el darrer treball de Josep Fontana que, al meu entendre els supera: Por el bien del imperio: Una historia del mundo desde 1945.

Si tots els llibres, articles i publicacions del professor Fontana han estat importantíssims, aquest resulta imprescindible, demostra com l’historiador intel·ligent  fa entendre el  present i des del present ens permet comprendre el passat, en aquest cas, més immediat, quelcom força complicat.

Es tracta d’un llibre de 1223 pàgines, de les quals més de dues-centes són bibliografia, documentació i fonts diplomàtiques recentment desclassificades, aquest gruix et fa prendre el llibre amb respecte, però tant el llenguatge emprat com el discurs narratiu el fan d’una lectura agradable que et sorprèn i atrapa quan vas descobrint informació que havia estat amagada i t’adones de les nombroses manipulacions informatives a les que els ciutadans estem sotmesos.

En un mon desorientat com l’actual, Josep Fontana ens fa veure una vegada més com la història i d’una manera especial la del s. XX, no es pot explicar parcialment, exactament com passa a la crisi actual que, sent global només amb una visió general es pot analitzar i mirar de solucionar.

Por el bien del imperio explica què ha passat amb la il·lusió que generà el suposat nou ordre mundial, que després del desastre de la IIª Guerra Mundial havia de ser guiat per la democràcia i havia de portar el progrés col·lectiu. En aquest llibre ens explica els motius que portaren a aquesta frustració, que ens han introduït a l’actual desordre econòmic i financer i que pot provocar serioses dificultats per que la democràcia no s’extingeixi.

En un mon desorientat com el nostre cal reflexionar, i Josep Fontana ho fa de manera intel·ligent i amb una base intel·lectual enormement sòlida, sobre què ens ha portat on som i la manera d’argumentar amb cites com les de Krugman, Stiglitz o Soros, per citar-ne només algunes impressiona. Al mateix temps, permet adonar-nos d’una manera encara més cruel a la imaginada, de la realitat de la discrepància que existeix entre les raons amb les que els polítics justifiquen els seus actes i els motius reals que els provoquen.

L’any 1941, per exemple, es signà la Carta Atlàntica on un dels seus principis era:  consolidar las bases de una paz que proporcionase a todos los hombres de todos los países una existencia libre, sin miedo ni pobreza. Doncs bé, mentre es signava aquesta Carta els documents citats per Fontana procedents de la CIA, KGB, els departaments d’estat nord americà, el Foreing Office britànics, etc., ens permeten conèixer el rerefons del que passava i entendre les causes profundes del cataclisme actual.

El professor Fontana explica i permet comparar les versions dominants que ens han arribat i arriben, dels esdeveniments dels darrers 70 anys a través dels medis de comunicació habituals i l’argumentació avalada per les fonts documentals que responen a uns interessos econòmics, financers, polítics i sociològics ben clars.

De la lectura del llibre es pot despendre que la gran recessió actual s’explica a partir dels errors comesos durant la Guerra Freda (sempre i quan fossin errors), que animaren a crear pors com el bloc soviètic, allargaren la divisió d’Europa i tractaren d’imposar l’hegemonia del mon anglosaxó.

Aquests errors iniciats per Truman i el seu secretari d’estat Dean Acheson, seguiren amb de Gaulle, després amb Reagan i Thatcher, no pararen amb Clinton ni Blair, i els diversos eixos franco-alemanys han fet que s’implanti un futur d’allò més negre.

El cert és que encara avui, 70 anys després  de la IIª Guerra Mundial, ni la pau, ni la democràcia, ni la prosperitat han estat massa esteses arreu del mon, més aviat podríem dir que les desigualtats s’accentuen fins on eren menys desiguals. 

El professor Fontana ens diu  Buena parte de las concesiones sociales se lograron por el miedo de los grupos dominantes a que un descontento popular masivo provocara una amenaza revolucionaria que derribase el sistema. Vista la frase resulta d’una evidència transparent i s’ajusta estrictament a la realitat, doncs les classes dominants sempre han tingut por segons l’època, als jacobins, als carbonaris, als anarquistes, a la maçoneria, als comunistes i vist els plantejaments de la política internacional, resulta que aquestes amenaces, sense ser falses, no eren més que pantalles utilitzades necessàriament per exercir el domini en el repartiment de les àrees d’influència.

Ara que no hi ha un enemic, ara que els poders reals han perdut la por i s’està produint l’empobriment global amb una crisi desigual que fins ara afectava a les classes més pobres, ara ja afecta a les mitjanes i segueix l’enriquiment dels conglomerats dels grans grups econòmics i financers, sembla que, de moment, a Europa allò que no va aconseguir ni el feixisme, ni el comunisme, ni el terrorisme, que era frenar les concessions de l’estat del ben estar amb mesures d’assegurances socials i llibertats civils ho està aconseguint el capitalisme financer que explotada Europa ja mira cap al sud-est asiàtic.

En definitiva, Josep Fontana, ens ofereix mercès als seus enormes coneixements un treball profund on interpreta i reflexiona d’una manera sobradament documentada, sense especulació ni apriorismes, per ajudar-nos a entendre on som. 

Aquelles cadires de fusta anomenades de tisora, tan pròpies encara avui a les berbenes, als sopars populars, als cinema a la fresca i a les festes majors han estat i encara són uns elements fonamentals pels vespres d'estiu però històricament molt poc respectats.

Als envelats sempre n’hi havia dotzenes i dotzenes, ordenades a les llotges de sis en sis, algunes arrenglerades voltant tota la pista de ball, altres plegades i formant munts de cinc o sis que s’aguantaven dretes les unes amb les altres, o s’escampaven més o menys desordenadament pel mig de la pista, abans de formar les fileres que, amb un número al clatell, servien per encabir-hi als assistents al concert o a l’espectacle de la nit. A la Riba, hom les recorda perfectament a la plaça Major per la festa dels avis i a la de cal Torres si hi havia espectacle infantil.

Aquestes mateixes cadires eren a moltes places o pista més o menys asfaltades de molts pobles del país quan els vespres d’estiu s’organitzaven els cicles de cinema popular. Es tractava d’un cadiram sovint cansat i fatigat, intemporal, envellit d’estar a sol i serena per la seva utilitat multifuncional. A les cadires de festa major la gent els hi te molt poc respecte, es pleguen i despleguen a cops i trompades, s’hi puja dempeus per enganxar un fanal o s’arrosseguen i deixen tirades a qualsevol racó perdent la dignitat.

De tant en tant però, alguna es venja d’aquest tractament deixant una estella que s’enganxa al dit, un cargol mig acollat perfectament situat per estripar una faldilla, deixar la mitja amb una carrera olímpica o preparada per ajupir un dit.

Eren cadires que han fet tots els papers de l’auca aguantant el cansament dels envelats, les suors de les places i la xocolata de les festes infantils.

Definir el concepte de cultura dona per emplenar, articles, llibres, generar debats, organitzar congressos i segurament no s’arribaria a cap conclusió definitiva. Però en tot cas, es pot afirmar que, de l’aparició del gènere homo fins avui, posant en comú el coneixement i fent divulgació de la cultura hem anat evolucionant d’una manera progressiva cap a un pensament cada vegada més complex. Aquesta complexitat ens entrena per ser cada vegada més intel·ligents fins articular tot un seguit de llenguatges matemàtics, musicals, artístics..., fins el punt que no tot allò creat parteix d’un discurs aparentment racional ni racionalista però no deixa de tenir una lògica.

(Nens mirant l'obra FLUIDS d'Allan Kaprow) 

En aquest escenari cal revisar el nostre creixement cap a una intel·ligència cultural. Si l’adjectiu cultura l’entenem com un comportament on intervé l’intel·lecte, el raonament i el que els antropòlegs denominen intel·ligència operativa resulta complicat entendre com l’aproximació a certs àmbits de la cultura contemporània es fa ridiculitzant-la des d’una crítica gairebé obscena, en lloc d’analitzar-la que seria el més convenient.

El Manhattan Pennis Drawing de Ken Hicks, amb el World Trade Center pot semblar absurd avui en dia, fins i tot insultant per poca sensibilitat que es tingui, però l’any 1978 es vivia en un context molt diferent, què significaven aquestes dues torres? Com funcionava els lobbys a USA? Quina era la situació geopolítica en plena guerra freda?

(Ken Hicks. Mahattan Pennis drawing) 

Si Aristòtil probablement el pensador més lúcid i definitiu, ens qualificava d’animals racionals, per què hi ha qui ho entén tot d’una manera determinada: la seva, i no accepta cap mecanisme d’adquisició que li permeti un augment qualitatiu i quantitatiu de la complexitat cultural?

Si l’any 2012 segueix sent més fàcil ironitzar sobre certes creacions culturals probablement és per què es fa quelcom malament? S’ha descuidat l’educació en cultura contemporània i les conseqüències són nefastes. No es pot ser presoner del passat, no podem ser uns habitants de la terra anacrònics. És imprescindible saber d’on venim però l’art, la poesia o la música de la nostra època parla de nosaltres mateixos i curiosament la nostra època i el que es fa en ella és el que més ignorem i menys entenen, fins es podria dir que ho refusem.

Curiosament avui la Giocconda, un clàssic, és probablement l’obra universalment més coneguda però, s’hi veu el retrat creat per Leonardo? Com a mínim és discutible. Aquest quadre és molt més valorat per les llegendes creades al seu entorn, sigui per una novel·la de tant èxit com poca vàlua literària, per l’aspecte vampíric creat per Walter Pater, per esdevenir una icona pop en mans de Warhol, per les versions de Botero i Morimura o pel bigoti que li posà Duchamp.

 

(La Giconda vista per Botero)  

Resulta curiós observar com certs noms són relativament respectats però quan es veuen acudits que es repeteixen i demostren que l’opinió pública no entén alguns creadors com Lebobitx, Kandinsky o el mateix Joan Miró dient: “Això ho fa el meu nen de 4 anys”. Quan s'utilitzen creacions, com per exemple de Martin Creed,- algunes de les quals probablement puguin ser pedants i fins i tot insubstancials per ser objecte de burla  en alguns casos intel·ligent però en altres burda, estúpida i simple, però sigui com sigui, es posa tot en el mateix sac, es demostra que la l’opinió pública té una forta tradició populista i desconsideració cap a bona part de la cultura, especialment cap a l’art i la música contemporània.

(Joan Miró. Blau III)

 

Si entenem cultura com un procés d’increment de la complexitat, podrem entendre i analitzar des de la creació més simple a la més complexa, però tot això implica dues conclusions: per un costat ens falta visió crítica vers la cultura contemporània i per l’altra bona part del sector de creadors haurien de fer un esforç per fer-se entenedors, tota obra hauria de tenir una explicació per aquell qui la vulgui o la necessiti i això hauria de fer-ho l’autor per guanyar-se el respecte de bona part del públic i de la societat, al cap i a la fi la incomprensió és un camí bidireccional.

He sentit explicar que una vegada hi havia una persona amb força conixement i sentit comú que no sempre feia el que la majoria, però per la seva manera de fer i de pensar s'anava fent cada vegada més popular fins que al seu poble el tenien per un savi.

Aquesta persona anava cada dia a mercat i travessava amb la seva ase un estret. L’ase trotava sense defallir direcció al mercat perquè en arribar-hi, l’esperava un manat de pastanagues com a premi pel seu esforç. Curiosament el savi sempre anava assegut al revés, és a dir, mirant a la gropa de l’animal. 

Això va fer pensar que possiblement tant de coneixement l’havia tornat una mica beneit, però ningú li gosava a dir perquè el respectaven profundament.

Un dia el rei es va assabentar d’aquella manera curiosa de muntar d’un dels seus governats. Es va riure del fet i no li va donar més importància, però la fama es va anar estenent i un altra governant encara més poderós que ell i bona part dels seus consellers, li varen fer veure que darrera d’aquella manera de muntar hi havia una forta actitud de desafiament obert a la dignitat, als bons costums i a les maneres de fer del seu govern.

Tant li van insistir que d’acord amb els suggeriments rebuts, va promulgar una llei que prohibia a tots els habitants del seu país de muntar al revés.

El savi no va fer cas a la nova llei i continuà muntant com ell creia que era més necessari, malgrat contravenir la llei, fins que un dia va ser detingut per un dels sequaços del monarca i el va portar a palau per ser degudament interrogat.

El rei li va preguntar: .-Tu que ets un savi conegut i reputat, per què goses desobeir un mandat que és llei? No entenc la raó de la teva conducta. Explica’t, li va exigir.

El savi va contestar: .-Quan entro a l’Estret és hora de les meves oracions, mentre vaig muntat reso en direcció a l’església del meu poble, estic en un diàleg amb Déu i no importa com vaig muntat.

El rei, intel·ligent i sobradament preparat com la majoria dels governants, li va replicar: .- Així és el teu ase qui va al revés!.

.- No, li va contestar el savi, l’ase també va com més li convé. Va a la recerca de les seves pastanagues, que sap perfectament que són al mercat, és la retribució per fer la feina ben feta, per tant, l’ase també va en la direcció correcta. L'ase i jo tenim punts de vista diferents. Anem al revés, però en el mateix sentit, per tant, l’ase també és força sàvia.

El rei amb una habilitat intel·lectual pròpia dels governants, va agafar aire convençut que ja havia fet caure al vell savi en un atzucac.

.- Llavors aneu malament en el viatge de tornada, per què desfeu el camí de la mateixa manera.

El savi li va explicar: .- En tornar, l’ase té ganes d’arribar a l’estable i reposar de la feina feta durant el dia.

Però el rei li insistí: .- No obstant, tu segueixes muntant l’ase al revés.

.- Torno sempre mirant cap a la gropa de l’animal perquè vigilo la mercaderia que he comprat. D’ella depèn la subsistència de la meva família. Si fos un despreocupat, no pensés en els meus i viatgés mirant endavant, no podria veure si em cau algun farcell o un paquet i tampoc ho sentiria, perquè a l’estret l’eco del vent no em deixa sentir el so de les mercaderies en caure.

Per això majestat, us he de dir que no us he faltat, ni he intentat ofendre-us. Senzillament he defensat el meu punt de vista i el de la meva ase per seguir defensant la supervivència de la meva família.

Iniciar el camí a la Font del Mas fins el toll de la Dutxa, seguir cap al Clot d’en Goda i la Font del la Teula, parar al toll dels Enamorats i seguir fins el toll dels Paperers era fer un passeig on es fusionava l’èpica i la lírica. Era com participar del mon de la Riba resseguint-lo com un poema relatat on l’aigua, el verd, les pedres, el camí i el roquissar es complementaven un a l’altra. 

 (Les passeres de la font del Mas. Fotografia Jaume Guillamat)

Travessades les passeres de la font del Mas tot el camí anava per l’altra costat de riu fins el toll dels Paperers.  Fer-lo sencer era com llegir un relat que guanya en profunditat i ambició, anar estrictament a un dels indrets citats era més aviat com llegir poesia que et carrega d’agilitat i empenta. De totes maneres el camí donava sobradament per estones on el caminar es feia amb un ritme narratiu accelerat mentre alguns racons semblaven més apropiats per llegir-los amb veu càlida, propera i sincera de narrador.

La pujada fins el trencall de baixada cap al toll de la Dutxa podria requerir d’epigrames curts i constants de Gil de Biedma, Papasseit o Wilde, asseure’s al Clot d’Engoda, reposar en una roca vora el toll dels Enamorats o fer-ho als dels Paperers, requeriria d’un poema llarg probablement T. S. Eliot, Frost, Auden o Bartra. Clar que, fer un camí com aquests pot tenir les restriccions d’un poema líric però seria massa fàcil recórrer a un cert transfuguisme incorporant-hi la prosa.

 (El toll de la Dutxa. Fotografia d'Àngels Molina)

(Clot d'en Goda. Fotografia Àngels Molina)

 

Parar-se al clot d'en Goda, vora la doll d'aigua que surt per l'esquerda de les pedres, seguir la clariana entre roques enormes i alzines exhuberants fins la font de la Teula resseguint el rec, podria requerir segons les circumstàncies i el dia, de l'acompanyament d'un conte cruel d'Isle-Adams, intel·ligent com els de Calders, tendre com alguns de Rodoreda o la barreja de tot i molt com eren els de l'Ofelia Dracs els anys que passejava per aquest camí. Avui, aparells com els mp's i els i-pods permetrien acompanyar les passejades musicalment amb peces de Wagner, Mozart, Verdi o Britten. 

(Toll dels Paperers. Fotografia de Hans Nicolas)

Però on es nota més l’ambició i la finalitat d’un camí, com en un poema, és en el seu significat global que pot ser al·legòric o referencial. Quan s’ha arribat al final del camí és com fer-ho al  fons d’un text, quan ens adonem que l’objecte del relat no és altra que la poesia, l’art, la bellesa o l’amor, tan difícil d’assolir i complicat de mantenir.

Per la Festa Major de qualsevol poble sempre ha estat tradicional trobar-se, voltant pels carrers i les places, els gegants i els nans acompanyats del so de la gralla, però a la Riba no ha estat així. Hi sortien uns nans dissenyats uns amb una certa gràcia i altres sent caricatures de personatges populars, fos com fos, gairebé sempre voltats de canalla, mentre sota els caps de cartró hi havia uns joves que, seguint la tradició, marcaven els passos de la dansa apressa que en cap cas anaven acompanyats dels gegants.

Fou a partir de l’any 1989 quan aparegueren Guillem i Puculula, els gegantons d’Amics de la Riba, i per diversos motius, fa anys que els Nanos no passegen pel poble, falta gent per portar-los, diuen.

(Fotografia Amics de la Riba, 1989)  

Els dos gegantons de la Riba no personifiquen muntanyes, rius, verges prudents o majestats de llegenda, estan inspirats en els primers avantpassats dels quals no coneixem la fisonomia. En Guillem de Vilagrassa i la seva muller Puculula són una parella estètica que obeeixen a la sensibilitat i a un toc de dialèctica vinculada al pensament, al cap i a la fi representen els propietaris del primer molí paperer que es va construir al poble.

En aquests gegants hi ha l’imaginari col·lectiu representat en el treball d’en Guillem i la continuïtat en Puculula. A la Riba, els gegants no porten armes, els seus atributs són un pergamí que recorda la llei i unes flors que perfumen la vida. No els calen vestir els colors de la terra ni els del cel, ni el blau del dia ni el negre de la nit, no són prínceps de conte de fades que vesteixen de sol i lluna, ni recorden països llunyans o civilitzacions exòtiques.

(Fotografia Amics de la Riba)

Guillem i Puculula són uns gegants molt del país, d’un país acostumat a rutllar en paral·lel a l’administració. Són d’un país on la societat s’havia acostumat a anar per davant de gairebé tot, un país on quan fallava l’administració procurava encertar el poble. Així doncs no ha d’estranyar que el gegants siguin una obra coral, elaborats per David Ventura, els vestits i altres complements foren dissenyats i realitzats per tot un seguit de senyores del poble coordinades per Mercè Ribera (epd).

Amb aquests antecedents no és estrany doncs que siguin del poble, pel poble però propietat d’una de les associacions que perduren actives més antigues, Amics de La Riba, una de les entitats que, sorgides de la societat civil han fet poble anys i panys vorejant la legalitat quan el bròquil encara no es floria i així segueix fins avui, l’entitat, no pas el bròquil.

(Fotografia Amics de la Riba)