Avui, com és costum i tradició sent l’últim diumenge d’oc-
tubre hem anat de romiatge a Mas Calvó i, només arribar
hem pogut comprovar com hi havia molta més gent que
els anys anteriors, i com ja ho vaig escriure en aquest
mateix bloc anys enrere, els assistents de Reus van aug-
mentant mentre que els vila-secans som uns quants
menys cada any, i enguany ja hem arribat al súmmum.
    Tot això tenint en compte que de Vila-seca cada any,
hi va algun grup o colla per a actuar després de la missa i
abans del repartiment de les típiques coques que els pro-
pietaris de Mas Calvó obsequien als pelegrins per mitigar
la gana que els hi ve del ferum de la paella d’arròs amb que
obsequien als seus convidats.
   Enguany al grup cultural que li tocava actuar era l’Es-
bart Ramon d’Olzina, que es van alternant amb els Xi-
quets de Vila-seca, i potser per aquest motiu fan una
actuació ballada en la que hi participen els més grans i
rabassuts i també els enxanetes i acotxadors. 
   Com deia abans fa alguns anys que ja havia escrit sobre
el romiatge a Mas Calvó, i al rellegir-los he vist com no-
més m’havia referit als pelegrins sense haver fet esment
als protagonistes de la baronia, per això ho provo de fer
tot seguit: 
 
   En data 11 d’abril de 1169, l’arquebisbe de Tarragona
Hug de Cervelló va fer donació de la baronia de Mas Calvó
a Bernat Calvó que en aquell moment no es devia dir així,
sinó que el nom si posaria des del moment en que el seu amo
tenia el cognom de Calvó. Tampoc no queda clar com
és que l’edifici i les terres que l’envoltaven eren una “ba-
ronia” i en canvi no ho eren cap dels terrenys del seu en-
torn. Sant Bernat, fill de Bernat i Beatriu va néixer l’any
1180. 
   Consta que el 17 de novembre de 1520, era amo de la
baronia un tal Philippo Çacirera. Es veu que la dinastia
amb aquest mateix cognom italià eren propietaris des de
principis del segle XV, i durant el segle XIV ho havien
sigut les famílies Prats i Canyelles. El 15 de febrer de
1591 el comú (ajuntament) de Reus va comprar la baro-
nia a Da Elisabeth Çacirera, propietat que va mantenir
fins l’any 1851 que la va vendre per poder fer les pescate-
ries noves. Durant aquests anys de propietat municipal a
Reus sorgí la proposta de construir un canal navegable de
Salou a Reus per evitar les confrontacions amb Vila-seca
per l’ús del port de Salou i poder fer arribar els vaixells
fins a Reus. La realització era molt problemàtica i el go-
vern del comte de Floridablanca els hi va denegar, i per
assegurar-se’n la llicència, l’Ajuntament de Reus nomenà
al seu successor en Godoy a qui se’l coneix com a Príncep
de la Pau, regidor-degà a perpetuïtat de l’Ajuntament de
Reus i li ofereix la baronia de Mas Calvó. Els regals van fer
efecte i va fer que es concedís la llicencia per a la cons-
trucció i, al novembre de 1805 es comencen les obres del
canal, però aviat sorgiren problemes entre els quals l’epi-
dèmia de paludisme que retardaren les obres, i van aca-
bar per a suspendre-les definitivament
    El nou propietari Antoni Molner i els seus hereus el van
tenir un segle atès que el 1955 el va vendre a la família
Ferrero que en son els actuals propietaris. (1)
   Al marge de la propietat i abans de la santificació de
Sant Bernat, a principis del segle XV ja es va fer una cape-
lla en el seu honor i lloança que, posteriorment va ser
integrada a la masia, obres que foren inaugurades al
primer de juny de 1738, i uns anys més tard, el 1775 amb
motiu de l’arribada a Vila-seca d’una relíquia del Sant,
que era un os de la cama, posada en un reliquiari de plata
de sis pams d’alçada i pagada per subscripció veïnal, es
feu una gran festa a Vila-seca i que per més seguretat de
la relíquia fou enviada al palau arquebisbal de Tarragona
i, ves por on, durant la guerra del francès, es va perdre. 
 
   A més de la gran masia, la baronia era propietària de les
terres del seu voltant i que les arrendaven als pagesos de
Vila-seca interessats en augmentar les seves terres de
cultiu. En tot cas, sabem que era normal que les cases pa-
geses tenien terres suficients en propietat i només acce-
dien a l’arrendament en casos que sortien de la norma-
litat, com podia ser quan s’havia incrementat la família i
disposaven de més persones, o bé si necessitaven terres
de regadiu si no en tenien, etc. D’aquests contractes en
tenia constància la parròquia, segons podem llegir al
“Repertorio de Mn. Babot” i és que, durant una part
important de la nostra història les parròquies tenien un
cert paper d’autoritat, especialment als pobles. 

(1) J. Morell Història de Vila-seca. A. Gibert Callípolis.
Salauris. Aplec documentat de notícies històriques. R.
Farriol, M. Garriga, E. Genovès, C. Jansà i J. Morell
Epidemies i demografia a Vila-seca i J. Sardà  La obra
dels patricis.