Joan Clave Morell

Remenant els records que tinc de Mas Calvó i els seu

principal estadant històric, en Sant Bernat Calvó, no puc

oblidar de cap manera un esdeveniment en el que hi vaig

participar de prop, el VIIIè Centenari del naixement de

Sant Bernat Calvó, sent aleshores alcalde del nostre mu-

nicipi. 

   El programa d’actes el va fer la comissió organitzadora

en la qual no hi va ser convidat l’Ajuntament i en tot cas,

potser algun regidor de l’oposició a títol personal.  Hi ha-

vien assenyalats tres actes, dos de caire eminentment

religiós a l’Esglèsia i a Mas Calvó i un tercera d’àmbit cul-

tural com ho era la presentació dels dos llibres d’Agustí

M. Gibert i Joan Ma Pujals biogràfics de Sant Bernat,

acte que seria presidit per l’Arquebisbe de Tarragona Pont

i Gol . 

   L’Ajuntament no va ser convidat a participar en la Co-

missió Organitzadora, ni en cap dels actes, en principi

programats. Però a banda o de forma paral·lela se’n van

fer altres, i entre ells, el 20 d’abril al Monestir de Santes

Creus, per la presentació del llibre de Joan Ma Pujals Sant

Bernat Calvó i el seu temps acte promocionat per l’Agru-

pació Cultural de Vila-seca i altres ens de Santes Creus,

Montserrat, Reus i Vic. Hi vaig assistir com alguns regi-

dors a títol personal sense cap intervenció més enllà de

seure en una cadira com el públic. 

   Al cap de pocs dies, vaig rebre una carta de l’alcalde de

Vic, en Ramon Montanyà Salvans, de Convergència per

cert, convidant a l’Ajuntament de Vila-seca i Salou a l’acte

que es celebrava a Vic amb motiu del Centenari del

naixement de Sant Bernat a la seu de l’Ajuntament vigatà,

per anar tot seguit a col·locar conjuntament una placa

donant el nom del Sant a una nova avinguda de la ciutat.

D’aquest acte pel dia 1er de juny, la Comissió Organitza-

dora vilasecana tampoc ens n’havia dit ni mu. 

   Apropant-se la jornada i després d’haver consultat als

regidors, vaig proposar un acord de la CMP del 15 de

maig al que es reflectís per un costat  l’acceptació de la

invitació de l’alcalde de Vic, i d’altre mostrant l’agraïment

per haver posat el nom de Sant Bernat a un carrer, tot

oferint amb motiu de l’acte commemoratiu, uns obsequis

que podrien ser el monument de Jaume I d’alabastre i els

llibres biogràfics d’Eufemià Fort i Joan M. Pujals, ambdós

recentment editats, així com la imposició de l’escut d’or

del nostre poble a l’alcalde de Vic. Totes aquestes propos-

tes les hi va fer arribar Mn. Ricard Cabré que va anar a Vic

l’endemà de la Permanent. 

    A la mateixa sessió vam acordar trametre a tots els Re-

gidors una invitació per anar a Vic en representació de

l’Ajuntament, invitació refusada per part de quasi tots.

Finalment la representació municipal que acudí a Vic

acompanyant-me va ser de Joan M. Roigé, Josep A. Ràfols,

Pere Granell i Salvador Anton.

    El que sí fou cert és qui hi anàrem conjuntament amb

tres cents vila-secans més, per seguir els actes progra-

mats que començaven amb una missa a la catedral, a la

que seguia una recepció a l’Ajuntament en privat i en

conjunt, per anar tot seguit a destapar la placa del carrer

de Sant Bernat.

    Pel que fa referència als actes oficials a l’Ajuntament de

Vic, precisament d’una gran bellesa i altíssim valor arqui-

tectònic, es concretaren en una salutació d’Ajuntament a

Ajuntament al despatx del batlle, al que seguiren un acte

protocol·lari amb parlaments dels dos alcaldes i de Mn.

Ricard, cloent-lo les actuacions de la coral Nova Unió i cor

Sant Esteve. 

   Quant al meu parlament val a dir que m’hauria agradat

haver-lo guardat així com tots els que em va tocar fer,

però molt especialment el de Vic, per això avui que enca-

ra me’n recordo vull aprofitar per resumir-lo encara que

sigui en poquíssimes paraules:

“A partir d’una festa religiosa se n’esdevé una festa

popular, no precisament per aquest acte sinó per tot el que

envolta les commemoracions de Sant Bernat. Monjo i bisbe

que a més de la seva condició religiosa, va ser missatger

entre les que avui en diem Catalunya vella i Catalunya

nova en referència als trasbalsos humans al llarg de la

història que han configurat la nostra terra, fent  esment a

la meva pròpia família materna provinents d’aquest bisbat

de Vic i que arribaren a Vila-seca l’any 1670.

“En aquests moments en que estem bastint una

nova Catalunya, cal no allunyar-se gaire de les arrels histò-

riques del nostre poble sense menystenir les aportacions

d’altres homes i altres cultures. 

“Les festes populars d’agermanament entre pobles

esdevenen sempre íntimament molt agradables, però per

assolir una verdadera fraternitat entre pobles cal que h

i hagi una veritable germanor a dintre de cadascú d’ells”.

    Hi hagué un intercanvi de regals que per part de Vic es

materialitzà en la reproducció d’un tríptic romànic i un

llibre de la seva història, L’actuació de les corals va ser

molt ben acollida pels assistents majoritàriament vila-

secans, car als vigatans no se’ls va veure gaire en cap dels

actes programats. L’acte en el seu conjunt va agradar als

vila-secans. A la Fina li va agradar més que res el meu

parlament, del que recordo haver-ne sigut felicitat fins i

tot pels adversaris polítics més aferrissats. 

    Tot seguit ens traslladarem a una avinguda cap a les

afores de la ciutat però molt ampla, per a destapar el

rètol d’Avinguda de Sant Bernat, feta conjuntament pels

dos batlles. Prèviament vaig fer esment a que a Vila-seca

si trobava des del 1974 un carrer dedicat a la ciutat de

Vic, lliurant al Batlle vigatà un certificat de l’acord muni-

cipal d’aleshores. (1)

     Acabat aquest acte, els vigatans ens deixaren ja definí-

tivament, no massa correctament al nostre entendre, tot i

que és comprensible per l’hora i ser diumenge. L’expe-

dició vila-secana vam dinar plegats i abans de tornar

encara vam visitar el Museu diocesà i la Catedral.

    Va ser després de Vic, que vaig rebre una carta de Mn.

Ricard Cabré, rector i president de la Comissió Organitza-

dora demanant a l’Ajuntament col·laboració per la realit-

zació i col·locació d’un monument dedicat a Sant Bernat.

L’Ajuntament va acordar aprovar el pagament que no co-

brís la subscripció popular i suggerir l’emplaçament a la

plaça de Voltas que és just a la vora del carrer que porta

el seu nom. 

    Finalment, un cop acabades les commemoracions, en

una última reunió de la Comissió Organitzadora, ens va

trametre l’acord de manifestar el seu agraïment per la

col·laboració de l’Ajuntament. Així acabo com el refrany

“Està bé allò que s’acaba bé” encara que hagi començat a

estropades. 

(1) Vaig tornar a Vic al maig del 2011 amb la Fina i vam

anar a veure la placa de l’Avinguda de Sant Bernat Calvo

que... havia desaparegut. 

 

Avui, com és costum i tradició sent l’últim diumenge d’oc-

tubre hem anat de romiatge a Mas Calvó i, només arribar

hem pogut comprovar com hi havia molta més gent que

els anys anteriors, i com ja ho vaig escriure en aquest

mateix bloc anys enrere, els assistents de Reus van aug-

mentant mentre que els vila-secans som uns quants

menys cada any, i enguany ja hem arribat al súmmum.

    Tot això tenint en compte que de Vila-seca cada any,

hi va algun grup o colla per a actuar després de la missa i

abans del repartiment de les típiques coques que els pro-

pietaris de Mas Calvó obsequien als pelegrins per mitigar

la gana que els hi ve del ferum de la paella d’arròs amb que

obsequien als seus convidats.

   Enguany al grup cultural que li tocava actuar era l’Es-

bart Ramon d’Olzina, que es van alternant amb els Xi-

quets de Vila-seca, i potser per aquest motiu fan una

actuació ballada en la que hi participen els més grans i

rabassuts i també els enxanetes i acotxadors. 

   Com deia abans fa alguns anys que ja havia escrit sobre

el romiatge a Mas Calvó, i al rellegir-los he vist com no-

més m’havia referit als pelegrins sense haver fet esment

als protagonistes de la baronia, per això ho provo de fer

tot seguit: 

 

   En data 11 d’abril de 1169, l’arquebisbe de Tarragona

Hug de Cervelló va fer donació de la baronia de Mas Calvó

a Bernat Calvó que en aquell moment no es devia dir així,

sinó que el nom si posaria des del moment en que el seu amo

tenia el cognom de Calvó. Tampoc no queda clar com

és que l’edifici i les terres que l’envoltaven eren una “ba-

ronia” i en canvi no ho eren cap dels terrenys del seu en-

torn. Sant Bernat, fill de Bernat i Beatriu va néixer l’any

1180. 

   Consta que el 17 de novembre de 1520, era amo de la

baronia un tal Philippo Çacirera. Es veu que la dinastia

amb aquest mateix cognom italià eren propietaris des de

principis del segle XV, i durant el segle XIV ho havien

sigut les famílies Prats i Canyelles. El 15 de febrer de

1591 el comú (ajuntament) de Reus va comprar la baro-

nia a Da Elisabeth Çacirera, propietat que va mantenir

fins l’any 1851 que la va vendre per poder fer les pescate-

ries noves. Durant aquests anys de propietat municipal a

Reus sorgí la proposta de construir un canal navegable de

Salou a Reus per evitar les confrontacions amb Vila-seca

per l’ús del port de Salou i poder fer arribar els vaixells

fins a Reus. La realització era molt problemàtica i el go-

vern del comte de Floridablanca els hi va denegar, i per

assegurar-se’n la llicència, l’Ajuntament de Reus nomenà

al seu successor en Godoy a qui se’l coneix com a Príncep

de la Pau, regidor-degà a perpetuïtat de l’Ajuntament de

Reus i li ofereix la baronia de Mas Calvó. Els regals van fer

efecte i va fer que es concedís la llicencia per a la cons-

trucció i, al novembre de 1805 es comencen les obres del

canal, però aviat sorgiren problemes entre els quals l’epi-

dèmia de paludisme que retardaren les obres, i van aca-

bar per a suspendre-les definitivament

    El nou propietari Antoni Molner i els seus hereus el van

tenir un segle atès que el 1955 el va vendre a la família

Ferrero que en son els actuals propietaris. (1)

   Al marge de la propietat i abans de la santificació de

Sant Bernat, a principis del segle XV ja es va fer una cape-

lla en el seu honor i lloança que, posteriorment va ser

integrada a la masia, obres que foren inaugurades al

primer de juny de 1738, i uns anys més tard, el 1775 amb

motiu de l’arribada a Vila-seca d’una relíquia del Sant,

que era un os de la cama, posada en un reliquiari de plata

de sis pams d’alçada i pagada per subscripció veïnal, es

feu una gran festa a Vila-seca i que per més seguretat de

la relíquia fou enviada al palau arquebisbal de Tarragona

i, ves por on, durant la guerra del francès, es va perdre. 

 

   A més de la gran masia, la baronia era propietària de les

terres del seu voltant i que les arrendaven als pagesos de

Vila-seca interessats en augmentar les seves terres de

cultiu. En tot cas, sabem que era normal que les cases pa-

geses tenien terres suficients en propietat i només acce-

dien a l’arrendament en casos que sortien de la norma-

litat, com podia ser quan s’havia incrementat la família i

disposaven de més persones, o bé si necessitaven terres

de regadiu si no en tenien, etc. D’aquests contractes en

tenia constància la parròquia, segons podem llegir al

“Repertorio de Mn. Babot” i és que, durant una part

important de la nostra història les parròquies tenien un

cert paper d’autoritat, especialment als pobles. 

(1) J. Morell Història de Vila-seca. A. Gibert Callípolis.

Salauris. Aplec documentat de notícies històriques. R.

Farriol, M. Garriga, E. Genovès, C. Jansà i J. Morell

Epidemies i demografia a Vila-seca i J. Sardà  La obra

dels patricis. 

 En aquests darreres dies hem sentit com el president de

la Generalitat deia en relació a la petició d’un referèndum

en la negociació per donar o no suport al senyor Sanchez

per a presidir el govern de l’estat que el que demanaven

era “possible, necessari, legal i peça clau per les negocia-

cions entre Catalunya i l’estat espanyol i un cop celebrat

com es va fer a Escòcia, s’haurien de implementar les ac-

tuacions per acabar amb les problemàtiques desavinences

entre Catalunya i l’estat espanyol”.

   Aquesta paraula, implementar, que fa cinc anys no sa-

bíem ni que exis-tia, darrerament es emprada a bastament

o molt sovint, referint-me al vocabulari tant dels locutors

i locutores com els personatges convidats o entrevistats

tant a 3CAT com de RAC1, que son els que habitualment

escolto. Diu el Diccionari de la Llengua Catalana:

“Implementar, realitzar una idea, mètode, esquema, algo-

ritme, etc. fins a convertir-lo en un objecte concret o en un

procés en estat operatiu”. Per tant crec que la paraula no

és adient, com ho seria “realitzar, dur a terme,  portar a

bon fi” etc, o altres paraules i expressions de tota la vida. 

   I això succeeix amb altres paraules noves o retrobades

com, per exemple, dir amatent per comptes de dir dis-

posat, a punt de fer; protocol, per comptes de noves nor-

mes afegides a les vigents; logística, per comptes de dir

transport; demanar, per comptes de dir preguntar;

degustar per comptes de dir tastar; calcinat, per comptes

de cremat; de repent per comptes de de sobte o per dir

l’hora, ja han donat les 9 per comptes de han tocat les...;

tots els dies per comptes de cada dia; empuja per comptes

d’empeny; tots els dies, en lloc de cada dia; hi ha que veure

en lloc de Déu n’hi do per exemple; la pilota va anar al

post per comptes de va anar al pal; van passar tots pel

mateix rasé en lloc de tothom per igual; de ben segur per

comptes de, segurament, i així, moltes altres que ara

mateix no recordo i en definitiva es tracta de fer una mala

traducció del castellà.

   Podem dir el mateix d’altres paraules que es diuen cen-

tes vegades, i que malgrat tot, encara no son al diccionari,

com per exemple “empoderar”, o d’altres com “viral,” re-

ferint-se a les anotacions a les xarxes d’internet que es

repeteixen i/o es veuen per multituds d’usuaris tenint en

compte que al diccionari diu que es tracta de quelcom re-

latiu als virus.

   Ara que estem lluitant per defensar i promocionar l’ús

del català, sembla que per altre banda l’estem destros-

sant, per això, encara que jo ja sigui un blumer, em sap

greu que els que emprem el català habitualment el po-

dem anar fent malbé. 

En el decurs dels darrers anys en que al programa de les festes si afegeix de forma normal la cercavila, i crec que ha sigut un incert sobretot si ens fixem en el nombre de seguidors ja que cada seguici omple els carrers de ciutadans. 

   Si no m’erro, a la darrera cercavila, la composaven: els dos grups de Diables, petits i grans, els Gegants, dos dels quatre que tenim, Els Trabucaires del Comú, el Cavall Alat, quatre grups de l’Esbart Ramon d’Olzina i finalment els Xiquets de Vila-seca amb els acompanyaments de bandes i grallers corresponents. 

   Hem vist les cercaviles de Reus i de Tarragona que son molt més nom-broses i per tant, més distretes de veure, però mentre aquí coneixem a tots els participants, a les ciutats de la vora, no coneixem  ningú.  Potser, ja que també som una ciutat podríem tenir més colles desfilants.

   Això m’ha fet recordar, que al nostre poble, l’any 1775, amb motiu de l’arribada de la relíquia de Sant Bernat Calvó es feu una gran festassa i també una cercavila, a la que, segons llegim al llibre “Callípolis. Salauris aplec documental de noticies històriques” d’Agustí M. Gibert i Oliver, que dos il·lustres vilasecans (il·lustres, perquè éren rics i de casa bona), Srs. March i Guardiola, havien anar a Vic on estava enterrar Sant Bernat per a gestionar el lliurament d’una relíquia que era un os de la cama. 

   Va aprofitar-se l’ocasió per fer una festa amb processó o cercavila inclosa, des de l’entrada del poble fins a l’Esglèsia i per a fer-la més ex-traordinària van fer una Mulassa i dos Gegants per afegir-se al Ball de Sant Esteve, el de Cavallets, el de Prims, el de Cerculets, quatre de Basto-nets, de Pastorets, la Muxiganga,  Dames i Vells, i demés balls, a més de vuitanta cantors que hi van participar.

   Si tenim en compte que aleshores a Vila-seca hi havia uns 2.200 habi-tants, podem molt bé dir que ens guanyaven als actuals en quant a la participació popular.  

   Encara som a temps de superar-los.