Joan Clave Morell

Fa anys que parlar de les rodalies de RENFE o ADIF, és un

tema d’actualitat quasi diària, tant les de l’entorn de Barce-

lona com les de la resta de Catalunya. Averies i

retards son els incidents més sovintejats, i les queixes per

arribar tard al lloc de treball son diàries. D’altres com els

apilotaments dels viatgers també, Deu n’hi do de les

protestes que generen. Ara recentment potser coincidint

amb la posta en funcionament dels bons que abarateixen

el preu dels bitllets i fins i tot el fan gratuït, totes les

mancances s’han multiplicat encara més.

    Una de les protestes que m’han xocat més ha sigut

aquella que diu que el temps emprat en els trajectes són

majors que cent anys enrere. Això ho deuen dir els

viatgers del Maresme si tenim present que el primer tren

a l’estat espanyol, la línea de Barcelona a Mataró fou

inaugurada el 8 d’octubre de 1848, amb una màquina

semblant a les més antigues que recordem del carrilet.

   Quan algú, sigui polític o periodista, diu que s’hauria de

traspassar el servei a la Generalitat, els responsable de

l’estat s’enfaden i en fan escarni.

   Per cert, que fa un mes, vaig tenir ocasió de veure com

funcionava un tren de rodalies amb un altre entorn. Em

refereixo al tren que va de l’aeroport d’Arlanda a

Stockholm, de la companyia Arlanda Express, que, de

moment estan nets de pintures estrambòtiques, i que

quan comencen el recorregut, al cap de 20 segons ja van

a 100 qm/hora i al minut ja van a 180 qm/hora i, amb

un tres i no res, han fet els 40 qms. que hi ha, quasi no tens

temps de cercar seient. Això vol dir que d’alternatives, n’hi ha.

   I com en aquest assumpte, podria dir el mateix d’altres.

Vaig parlar amb un senyor que te una petita empresa, li

vaig preguntar si valorava negativament que a Suecia fos

un dels països europeus on es paguen més imposts. Em

va respondre que, tot el contrari, perquè els serveis

públics eren molt bons i ho compensaven amb escreix.

Em va posar l’exemple del que li va passar en aquests dos

darrers anys de la pandèmia, que va veure minvats els

seus ingressos per aquest motiu, minva que va comunicar

a Hisenda sueca, i la resposta fou que li van pagar la

diferència entre el que havia declarar els dos últims anys

normals abans del covid i el que havia ingressat aquests

anys pandèmics. Un botó per mostra.

   En aquest sentit, potser cal esperar a veure que hi va al

darrere de l’oferta que ahir feia el govern andalús als

catalans que es vulguin empadronar a Andalusia perquè

allí pagaràn molts menys impostos.

   Cosas veredes Sancho, com li va dir el Quixot al seu escuder.

 

   Lo Jesús Moncada Estruga, de Mequinensa, és un escriptor

en català a qui llegeixo i admiro des que vaig tenir a les mans

el seu “Camí de sirga” i tot seguit he llegit tots els demés

llibres que ha publicat i fins i tot algun dels que ha traduït i

el que una admiradora seva ha publicat amb la transcripció

dels seus dibuixos característics i propis del seu enginy

que posa a les dedicatòries.

   Amb les lectures d’en Moncada hi vaig trobar una atracció

especialment pel seu afany de descriure i viure intensament

el seu poble i per això vaig tenir un especial interès en po-

der-hi parlar. Jacint que compartia l’afecció pels seus llibres

em va dir que tenia un amic a Torres de Segre i que coneixia

molta gent de Mequinensa, i que li demanaria si podia con-

tactar amb lo Jesús i concertar una trobada.

   Així que un dia de l’estiu del 2001, Jacint i jo ens vam

trobar amb lo Jesús a Mequinensa i ens va dedicar la tarda

oferint-nos de passar-la passejant per l’entorn més proper al

poble antic, inundat quasi tot pel pantà de Ribarroja, i objec-

te de bona part de les narracions que ha publicat.

   A llambregades ens va explicar passatges de la seva vida,

com quan el seu pare no li agradaven les escoles públiques

de la postguerra i el va enviar a Saragossa a una acadèmia

del pare del cantant José Antonio Labordeta que recentment

ha sigut diputat al Congrés on va tenir alguns enfrontaments

tragicòmics amb els ministres de Rajoy.

   Hem parlat del vocabulari emprat en les seves publicacions

en concret a “Calaveres atònites” i a “El Café de la granota”

com agranar, besllum, engavenyar, ataüllar, màrfega, pala-

treca, etc. revifant la meva afecció a les paraules pròpies i

exclusives de Vila-seca.

   L’afecció meva a la lectura de determinats autors com lo

Jesús que li he llegit tot el que ha publicat, ho he fet amb

altres, com Vazquez Montalban, Camilleri, Donna Leon, Xa-

vier Bosch, Silvia Soler, Emili Teixidor, Jaume Cabré i Rafel

Nadal, amb aquests dos últims hi he parlat personalment, en

Cabré quan va venir al Club de Lectura de Vila-seca i a Nadal

el passat Sant Jordi que vingué a Vila-seca i li vaig comentar

que feia poc que havia anat a Locorotondo, vila de la Puglia

italiana on comença la seva novel·la “La maledicció dels Pal-

misano”. En tot cas, no he demanat a cap autor que em sig-

nés cap llibre. Els que tinc signats i dedicats ha sigut perquè

es tracta d’amics o companys de feina que m’han dedicat i

regalat els llibres que han publicat.

   Ara sí, al Jesús li he demanat que em signés el llibre “La ga-

leria de les estàtues” que ja portava expressament, al que

n’hi ha fet un dels seus dibuixos dedicatòria, a qui li agraeixo

de tot cor.

   Finalment, quan ja ens acomiadàvem, vaig aprofitar per fe-

licitar-lo, per la Creu de Sant Jordi, que la Generalitat li havia

distinguit feia un any i mig. Em va dir que serviria perquè al

morir-se posarien una esquela a tots els diaris que es publi-

quen a Catalunya. Li vaig desitjar que això fos d’aquí a molts

 anys, i que havia d’escriure molt més, però ell ja devia tenir

la malfiança assumida ja que al cap de poc més d’un any va

morir del càncer que patia.

   Lo Jesús, se n’ha anat, però jo no l’oblidaré mai.