Joan Clave Morell

Fa un moment que pujant pel carrer Galzeran de Pinós, en un dels tretze passos de zebra que hi ha, en un dels més propers al CAP, m’he aturat per deixar passar a un senyor que anava amb una crossa i malgrat això, l’home ha travessat corrinyant. Em volia aturar a aplaudir... però no ho he fet.

   Jo també ho faig així, és clar que, sense crosses, però procuro espavilar l’andanta, perquè el del cotxe també té dret a passar, i com menys s’esperi millor. Altrament, també procuro aturar-me sempre davant d’un pas de zebra quan condueixo jo, i si alguna vegada no ho faig, és perquè no he vist el vianant que s’esperava. En aquest punt n’hi ha que ho entenen i d’altres que t’escridassen. Perdó!.

   Això sol passar, a mi a tothom, quan hi ha una furgona aparcada al costat d’un pas senyalitzat, i per tant, és impossible veure si hi ha algú esperant per passar, per això aquest algú, ho ha de tenir present, atès que és invisible pel conductor, però alguns ho entenen i d’altres s’enfaden i escridassen al conductor.

   Hi ha diferents comportaments del personal, en relació als seus trànsits pels passos zebra, suposo que en la mateixa mesura, que hi ha moltes diferents actituds en general, en el context del que en podem dir civisme urbà. N’esmento uns quants:

-       Els que passen normal, és a dir, com quan caminen.

-       Els que anem una mica més depressa en atenció al que s’espera.

-       N’hi ha però que passen més poc a poc, expressament, com pensant, que es foti aquest tio.

-       Alguns passen prop del pas de vianants però molt més amunt o més avall i també volen fer ús de la prioritat i una part, s’enfaden si els hi fas notar, d’altres es posen a córrer sabent que no tenien dret de pas preferent.

-       Altres cops et trobes en que passen un pare o mare, acompanyats d’un nen que va en bicicleteta o patinet i per tant, el traspàs es pot allargar, i de fet, quasi sempre s’allarga més del compte, però és un dret.   

-       Un cas semblant és, quan un pare o mare acompanya als nens a l’escola, que li van darrera, mentre ell o ella patulla el seu mòbil, els nens, s’entretenen o algú cau, mentre de l’altra costat el pare o mare els escridassa però no els ajuda a creuar. No sé quin sentit té acompanyar-los a l’escola, si no els vigilen.

-       De tant en tant et trobes a una persona humana aturada a la voravia davant d’un pas zebra com si hagués de passar, però no passa, perquè està esperant una cosina que ve per l’altra banda i encara és lluny. Quan ja t’has aturat, aleshores et fan senyals de que no tenien intenció de passar.

-       Sovint et trobes en que, una o varies persones, grans i petites han de travessat el carrer per aquell pas de zebra, però encara no han arribat a la voravia i el conductor veu clarament que al pas que van, quan arribin a la voravia ja haurà passat de sobres, per això passa, però els vianants s’enfaden i l’escridassen.

-       A voltes, passen un grup de tres o quatre persones que estan xerrant a la vorera, i quan travessen segueixen garlant amb tota la parsimònia, això si fins i tot, s’aturen per reblar allò que estaven dient al que va més enrere. No cal dir que, estan fent ús del seu dret.

-       Però el cas mes inversemblant és quan t’atures per deixar passar un ser humà que acompanya un o dos gossos a fer les seves necessitats, cosa que al nostre poble és de lo més sovintejat. I mentre creuen el carrer, a un dels gossos li venen ganes de fer, allò que va a fer, i... a esperar que no tingui restrenyiment perquè aleshores es muntaria una caravana de cotxes. Ah! i que a cap vehicle li passi pel cap tocar el clàxon, que aleshores segur que et munten un sagramental.

   Segur que hi ha molts més exemples del comportament humà, en aquesta quotidiana rutina de travessar els carrers senyalitzats per a passar els vianants. És un dret que tenim, i en general a Vila-seca els conductors ho respecten molt. No sé si seria demanar massa, que els vianants, tinguessin en compte que la resta del món també compta.

Baló és un renom vila-secà, pràcticament en desús, però que encara en son localitzables les famílies que l’empraven o el patien, ves a saber. A la toponímia local si troba la “cova de Baló” i el “corral de Baló” i al poble es coneixia com a “ca Baló” una casa gran del carrer Major, precisament on hi va viure els primers anys de la seva vida, la meva esposa Fina. Aquella era la casa dels germans Alvira Morell que van seguir el camí cap Australia del seu oncle Esteve Morell Mariné. 

   Una part de la família Baló de Vila-seca va emigrar a Australia. Un d’ells, Esteve Morell Scott, fill d’Esteve Morell Mariné, va ser alcalde de Melbourne a més d’un empresari afortunat. Com que eren de Vila-seca, aquí hi tenien unes propietats: dues cases petites i de costat, al carrer del Patró i una finca, a una banda i altre del camí del Racó, conegudes com el “corral de Baló” baixant cap el Racó a mà dreta i la “caseta de Bienet” a l’altre costat.

    Aquests bens foren llegats a l’Ajuntament i, suposo que, en agraïment, es va posar el nom d’Esteve Morell Scott a un carrer de Vila-seca, i potser també els carrers Ciutat de Melbourne, Plaça d’Australia i plaça (o rotonda) de Baló. Sinó, amb quin motiu?. Déu n’hi do del reconeixement cap al Sr. Morell Scott per part de l’Ajuntament.   

   Això és quelcom que ho saben uns quants vila-secans, i dic uns quants, perquè he pogut comprovar que son molt pocs els que saben quelcom més enllà, de que hi hagué un alcalde a Melbourne que havia nascut a Vila-seca.

   Hi ha bibliografia local sobre aquest ínclit personatge, en concret, la publicació de Recerca num. 4 de l’Agrupació Cultural, relat de Ramon Farriol; a “El Pont de Fusta” num. 231, del maig de 1999 un article de Montse Garriga i Robert Rodríguez; al llibre “L’emigració vila-secana” de Montse Garriga, num. 21 de les Monografies de Vila-seca del 2001, i encara  a “El Pont de Fusta” num. 367 de l’Octubre de 2010 hi ha una ressenya de la visita a Vila-seca d’una neta del que fou alcalde de Melbourne.

   Els que ho han llegit, s’han pogut fer una idea de qui eren aquells vila-secans que optaren per emigrar a Austràlia o a altres indrets del món, ja fos per manca de recursos, per no anar al servei militar, o qualsevol altre motiu o objectiu. Però el que sap poquíssima gent és com va ser que es materialitzés aquesta donació.

   Hom pot pensar que havent passat més de quatre generacions, des que el primer Baló feu cap a les antípodes, resulta difícil pensar que mantinguin un interès en conservar les propietats que  tenen a Vila-seca, poble del que segurament, els avantpassats han anat transmetent a fills i néts, una certa estima per aquell indret a l’altra part del món on hi van néixer i viure una part dels seus besavis.

   Però, les van conservar, i això comportava pagar unes despeses com a mínim a la hisenda pública i pel manteniment de les dues cases, i si era possible, obtenir-ne algun rendiment. Del meu record, al menys una de les dues cases del carrer del Patró, va estar llogada i ocupada per una taverna. Les terres, estaven arrendades i pel que sembla des de molt tems enrere. Ho crec així, perquè una gran part de la finca tenia una caseta, amb una sènia i bassa vora el camí, era coneguda des de molt enrere com la “caseta de Bianet”, que era el renom de l’arrendatari.       

   Com que el manteniment de les finques urbanes i rústiques comportava un moviment de diners, els Balons d’Australia, van confiar-ne l’administració a un cosí seu que també havia anat a Austràlia però que va tornar a Vila-seca, Esteve Alvira Morell i que vivia en aquella casa del carrer Major, que he esmentat abans com “ca Baló”, tasca administrativa que va traspassar al seu fill Felip, que era advocat i tot haver-se instal·lat a Barcelona, sovintejava molt la seva casa de Vila-seca, i per tant mantenia el contacte amb el poble. En canvi, el contacte amb els parents australians, en tots aquells anys que no hi havia internet, el mantenia mitajançant un xicot anglès de nom Charles, que els visitava sovint, ja que era el seu enllaç a Europa. Felip Alvira, també mantenia un estret contacte amb els parents vila-secans.

   Felip Alvira va morir a finals dels anys seixanta del segle passat, i abans, com ja s’ho veia venir, va traspassar les tasques representatives dels Balons australians a l’advocat vila-secà Pasqual Garriga, el qual va seguir mantenint els contactes d’enllaç amb l’esmentat Charles i els parents vila-secans. I va ser en una de les trobades conjuntes, que el parent vila-secà li va demanar a Charles que suggerís als australians, hereus de Morell Scott, que donessin les seves propietats a l’Ajuntament de Vila-seca.

   L’hereu de les propietats a Vila-seca era Stephen Wiston Morell, fill de l’ex-alcalde de Melbourne, en va fer cas, i a la seva mort el 15 de setembre, ja havia fet testament en el que deixava les seves propietats a Espanya, a la ciutat de Vila-seca. Els seus marmessors, ho van fer avinent a l’Ajuntament, cosa que va agafar de sorpresa a tot el consistori a excepció de l’alcalde que era l’únic que coneixia l’existència d’aquella petició.

   Fets els tràmits pertinents, de certificacions, apoderaments, traduccions, legalitzacions, etc. amb la inestimable col·laboració del senyor Pasqual Garriga, aquest rebé els poders, dels senyors Rodney-Telford Morell i Ian McColl Rough, que eren marmessors de Stephen-Wiston Morell, per escripturar a cal notari la cessió.

   Per altra costat la Comissió Permanent del 9 d’abril de 1981 faculta a l’alcalde per a que signi l’escriptura d’acceptació del llegat testamentari, que es signa davant del notari el dia 10 de juliol de 1981 i a la sessió plenària del 30 de juliol següent l’Ajuntament acorda:

1)   Manifestar el més pregon agraïment als donants a qui se’ls hi farà arribar de forma fefaent, i amb la voluntat de deixar-ne constància i perpetuant-ne la memòria.

2)   Construir sobre el solar de les dues cases un edifici destinat a Biblioteca i Museu d’Història local, posant-los-hi el nom “Stephen Wiston Morell”.

3)   Estudiar la possibilitat d’instal·lar un hipòdrom en els terrenys de la part de llevant de la finca heretada, i si l’hipòdrom es fes realitat, duria el nom “Corral de Baló”.

   A les cases no hi havia cap problema per complir l’acord, puig que estaven deshabitades des de feia anys, en canvi a les finques, era distint atès que estaven ocupades per arrendataris, amb els quals s’hauria de negociar el desnonament.

   La finca en total tenia una extensió de 29 jornals i tenia dos arrendataris que pagaven 4.000 i 2.000 pessetes respectivament. Per cert, el que pagava la quantitat més elevada, en tenia sub-arrendat a un tercer el casalot, per fer les funcions de corral de bestiar, pel que cobrava 30.000 pessetes anuals. Déu n’hi do.

   L’alliberament es va resoldre el 1986 indemnitzant als arrendataris amb 1.950.000 i 200.000 ptes. respectivament, al primer molt més per la bicoca que tenia muntada.

   Però els destins previstos inicialment no van fruir. Les cases del carrer del Patró es convertiren en seu de l’Arxiu Històric Municipal, ,això sí, amb el nom de “Sir Esteve Morell Scott” i seu del Patronat de Turisme. De fet, vistos els serveis que actualment ofereix la Biblioteca, l’espai dels dos solars, és clarament insuficient.

   Els terrenys on es pensava que es podria instal·lar un hipòdrom, van formar part, junt amb altres finques que va comprar l’Ajuntament, d’un complex lúdic-discotecaire-aquatic privat, en concessió de l’Ajuntament, i els de la part de ponent damunt del camí del Racó, foren expropiats pel Centre Recreatiu i Turístic, i estan actualment a l’espera de que algú hi faci quelcom. A més a més, ara son del terme municipal de Salou.  

   Crec que si els australians haguessin pogut intuir com ha acabat el seu llegat, s’ho haurien rumiat més, abans de donar-lo, per molt que els hi hàgim compensat amb noms de carrers i rotondes.

02
Gener, 2019
08:45