Les parades a les portes de les cases de molts pagesos, va ser i segueix sent una forma de vendre en quantitats minses la producció, que pot ser, o be un excedent de la que s’havia previst pel consum propi, o be per no haver aconseguit una quantitat suficient, per anar al mercat o a ca els majoristes.

També les podríem qualificar com a fixes, aquelles que fan parada gairebé tot l’any, o esporàdiques, les que només en fan per un sol producte o només durant el temps de la seva collita de temporada.

   Hi ha una diferència molt gran en les parades a la porta de la meva infància, quan a casa en feia la padrina, i les actuals.

Aleshores, la majoria de la població era pagesa i per tant en moltes cases es ja produïa el que es podia trobar a les portes, avui, en canvi, quasi tothom ha de comprar gairebé totes les fuites i verdures que necessita pel consum familiar. Actualment hi ha cinc o sis portes amb parada, diguem-ne fixe, o de tot l’any, a les que si poden afegir cinc o sis més que ho son només de temporada. Les de tot l’any, solen planificar la seva producció hortofrutícola, de cara a la venda a la porta.

   Deia que, en un poble majoritàriament pagès, no tenia massa sentit la venda a les portes de les cases, però s’ha de tenir en compte que a més dels clients potencials, menestrals, també n’hi havien de pagesos, perquè alguns d’ells, no cultivaven fruites i verdures pel consum propi, o al menys en part i per altra banda a les portes si venien també productes poc cultivats, i que també formaven part del conjunt d’aliments necessaris a les cases, que a més dels propis de les menges humanes, també se’n  necessitaven pels animals domèstics que hi havia en cases de menestrals o també de pagesos.

   Posant un exemple exagerat, podria molt bé dir que, si en alguna parada tinguessin a la porta una oferta de llecsons o de bord de vinya, segur que els criadors de conills, els hi anaven a comprar. Per això a les portes també si trobava moresc, ordi i altres aliments propis del bestiar domèstic.

   A més de la producció de fruites i verdures, hi havia una altra cosa era imprescindible, i era que tinguessin una persona disposada de atendre la parada, cosa que no totes les cases podien disposar. A casa, la teníem, era la padrina Rosa. Per ella, interessada en saber tot el que passava al poble, qui anava a agafar el tren, qui pujava al cotxe de línia, qui anava a comprar als Xiquets de Valls, qui... estar tot el matí a la parada, fent catreta amb els o les que passaven, era tota una satisfacció, i si arreplegava uns quants quartus, encara millor.

   Per fer parada es necessitaven poques coses, a més de les caixes plenes de mercaderia, la majoria de les cases ja tenien una balança de dos plats i un joc de peses, un paper i un llapis per fer el compte, i poca cosa més. Està clar que també era important la situació de les cases, que anaven millor si estaven situades en un carrer amb més transit humà que d’altres.

   Per fer parada, s’havia de pagar una taxa a l’Ajuntament, més o menys un ral o dos per cada embalum exposat, això passava perquè els botiguers es queixaven de que ells havien de pagar la matricula i a les parades els hi sortia de franc. Així que Anton Garcia o David, passaven amb un minitalonari a fer la recapta. Com que passaven a una hora fixa, les paradistes tenien cura d’amagar algunes senalles o caixes darrera la porta, per tornar-les a treure quan havien passat.

   Les parades a la porta de les cases, son una tradició del mon de la pagesia i, al contrari del que passa amb moltes altres, en aquesta encara se’n troben avui, i ben actualitzades, ja que tenen balances electròniques i es pot pagar amb tarjetes.