Ja hem quedat en que els homes anaven al cafè. Està clar, que no pas tots, però un o altre dia, la immensa majoria. A cada casa hi havia unes normes i uns costums, però podem generalitzar, dient que els joves començaven a anar al cafè quan ja anaven al defora.

   Encara que dic “anar al cafè”, no vull dir que necessàriament  anéssim al bar a prendre cafè o qualsevol dels seus variants, ni tan sols que hi anéssim a prendre  una consumició del que fos, al taulell. “Anar al cafè” volia dir anar a passat una estona, o una tarda al local escaient, en el sentit de que “cafè” també vol dir establiment.

   Cadascú tenia la seva forma particular d’anar al cafè: hi havia qui hi anava cada dia, altres només els dissabtes a la nit i els diumenges a la tarda, alguns només hi anaven els diumenges al matí, etc. Quan estaven plens del tot, i era difícil trobar-hi una cadira, era els diumenges a la tarda de l’hivern, llavors hi anava quasi tothom, des de després de dinar fins a l’hora del cine. Els dies feiners, per raons obvies, qui anava al cafè ho feia després de sopar, excepcionalment alguns hi anaven abans, cosa que solia passar a l’hivern quan la tarda s’anava fent curta. No cal dir que els dies de pluja, els homes solien anar-hi també a la tarda.

   Quan jo vaig començar a anar al cafè, si en demanava un, m’engegaven una tassa amb un plateret, un terròs de sucre i una cullereta, però si el demanava una persona gran, a més del que em donaven a mi, també li posaven a la taula, un got i una ampolla d’aigua. Una ampolla que era d’un tipus especial i que només es veia als bars, devia tenir una cabuda d’un mig litre, amb una forma bombada per la part de baix, un coll ample que acabava amb un tap de baquelita negre roscat, i per sota de la rosca hi havia un doble forat, per on s’abocava l’aigua al got. Era tan especial, que no n’he vist mai més enlloc.

   En relació a aquest acompanyament del cafè, no puc per menys que recordar, el que feia un home gran que coneixia, amb tots aquests amaniments. Quan li portaven el cafè, hi tirava el sucre, remenava i en posava una culleradeta al got, i l’omplia d’aigua, i  començava a beure’n a glopets. Quan acabava, repetia l’operació, cullereta de cafè, got ple d’aigua i anar bevent... i així li durava tota la tarda, des de quarts de quatre fins a les vuit del vespre. El més curiós del cas era, que quan demanava al cambrer, volia que el cafè fos ben calent i l’aigua molt fresca.

   Això de passar-se tota una tarda al cafè, quan es tractava de les societats, no hi havia res a dir, els socis son els amos, però quan això passava en un establiment privat, la cosa era ben diferent, ja que sovint es queixaven de que, un parell de clients consumint una tassa de cafè, que valia dos rals, es podien passar tota la tarda del diumenge ocupant una taula, cosa que no els hi anava be pel negoci, i menys encara si algú d’ells era un “cul de mal seure” i els hi trencava una cadira.

   Naturalment a més a més del cafè normal, es podia prendre cafè amb llet o un tallat tot i que no era gaire habitual, potser per la manca de llet bullida envasada, que no es podia deixar d’un dia per l’altre sense nevera. En canvi, si que es demanaven i consumien cigalons o carajillos, com també s’acompanyava el cafè amb una copa de conyac o d’anís.

   D’altres begudes del temps anterior a la Coca-cola, només hi havia cervesa, gasosa, Plim i taronjada en una ampolla de la marca Orange crunch, que portaven els de cal Gili de Reus o Blandinieres de Tarragona. A les festes majors, que hi havia més consum, es podien beure taronjades, llimonades i roselles a dojo, servides en gerres i excepcionalment, també xampany.

   L’activitat més important dels cafès, eren les tertúlies, i el personal s’anava agrupant en taules segons les seves afeccions: els esports, la caça, la política, la tafaneria, etc. també era normal que s’apleguessin per l’edat.

   Un servei molt important dels cafès, especialment els de les societats, era que tenien els diaris, tan és així que hi havia homes que hi anaven expressament per llegir els diaris. Els que solia haver-hi eren: El Diario Español, La Vanguardia i El Mundo Deportivo, a vegades també hi trobaves El Correo Catalán, i els dilluns, La Hoja del Lunes.

   Alguns cafès tenien ràdio, però no tenia massa adeptes, a no ser que hi hagués un partit de futbol molt destacat, en canvi quan vingué la televisió, per allà a l’any 1960, si que va despertar l’interès general al menys fins que ja tothom en tingué a casa.

   A més a més, com que alguns si passaven moltes hores, es buscaven alternatives per passar el temps, per això hi havien els jocs de taula, de domino i, amb major tirada, les cartes, amb les que es jugaven diners per donar-li més al·licient. Si només si apostava calderilla, es jugava al domino o a la botifarra o manilla, i a vegades ni tant sols xavalla, que s’ho feien amb garrofins i faves. Però si ja es feien apostes més potents, amb bitllets, es jugava al golf, al set i mig o als muntets.

   De vegades i de forma especial i a temporades, es feien timbes on es jugaven molts diners, i per això es feien d’amagat en alguna dependència allunyada de tothom i especialment de la guàrdia civil que ho vigilava.

    A més dels jocs de taula, també hi havien al Casino i a l’Ateneu un billar i un futbolin, l’un pels més grans i l’altra pels més petits.

   En aquells temps, els cafès de les societats eren la segona casa dels homes del poble.