Joan Clave Morell

En Ramón Martí Martí, el poeta, era fill de la Pilar Cantí i d’Esteve de l’americana. Va néixer l’any 1919. El recordo gran, d’edat ja que aparentava molts més anys dels que tenia, era baixetonet i geperut. Al temps dels Barretaires i fins i tot més endavant, vivia amb sa mare Pilar Martí Morell al pis de dalt de ca Cantí, casa que compartia amb el seu germà Josep, més conegut com Pepitu Cantí i que era baster. La casa és al carrer del Mar o de la Verge de la Pineda més coneguda per la torratxa que té al capdamunt. Hi devíem ser una mica parents, perquè la mare, a la Pilar li deia tia.

   En Ramon Martí quasi sempre anava amb americana i corbata (com el seu pare, i d’aquí li venia el renom). Treballava d’escrivent, a la CNS, Central Nacional Sindicalista, o Sindicats, de Tarragona, on hi anava cada dia amb el tren o amb el cotxe de línia.

   No sortia gaire de casa, i no recordo haver-lo vist pels cafès de les societats, ni a la fonda, encara que sempre anava a missa. A més de la poesia dels Barretaires, n’hi havia sentit recitar-ne alguna altra, que ara no puc trobar en cap racó del malmès cervell. Segurament estava acomplexat per la seva tara física, el mínim que es podia patir. Això no obstant, era irònic en el seu parlar i cínic en les seves crítiques.

   Sent ja bastant gran  ell i sa mare se’n van anar a viure a Saragossa, després de demanar el trasllat als Sindicats aragonesos. Sa mare, hi tenia una especial dèria o devoció a la Mare de Déu del Pilar, i potser per això hi van anar a viure. Llavors en Ramon es va casar amb una senyora molt més alta que ell, i que devia ser maña, és clar. No van tenir fills.

   Mentre van viure a Saragossa i es devien trobar bé, al menys el Dilluns de Pasqua, venien a la Pineda. Des de fa molts anys que ja no n’he sabut res.

   A la novel·la “Les Guerres del pare” se’n fa una descripció que el ridiculitza, tot i que és totalment extemporània, i tot i ser una novel·la el seu personatge, com molts d’altres, els que coneixíem l’entorn, el deixa ben identificats. Segurament que no ho devia llegir i així, es va estalviar el disgust de l’escarni.

Quan el cor La Unió encara estava en actiu, el dia de la Pasqua granada i durant dos anys seguits van convidar al cor “Els Barretaires” de la Barceloneta, que, com ells, també estaven adherits a la federació de Cors d’en Clavé.

   Això va ser durant el periple final de la vida d’aquest cor d’homes sols i que havia tingut una llarga trajectòria des de l’any 1865 al 1958, i que sembla ser que havia nascut a partir de la Societat Coral Obrera La Unión, fundada a principis del segle XIX.

   Després d'uns anys d'inactivitat, el cor la Unió tingué una darrera reviscolada, l’any 1946 sota la direcció del senyor Devesa i devia ser, més o menys entre els anys 1953 i 1954, quan convidaren “Els Barretaires” a Vila-seca, que és l’episodi que recordo evidentment amb moltes llacunes, però amb altres clarividències.

   Les dues corals, van cantar a la plaça de l’Església i, entre cantada i cantada el president Jaume Salvadó va fer un abrandat parlament aferrat a la barana del balcó de l’Ajuntament.  També en Ramon Martí va llegir una poesia que havia escrit per l’ocasió, i que començava...

                       Benvinguts siau gentils barretaires

                       sols cançons de pau escampeu pels aires,

                       Vila-seca us espera en la bella jornada

                       tan gentil i encisera con és la Pasqua granada...

   Després dels cants a la plaça, entre els que, el nostre cor va cantar “Els pescadors” com ho havia fet tantes vegades, i després d’una bona estona de convivència coral, els barcelonins completaren la jornada d’esbargiment juntament amb els familiars que els van acompanyar.

   Els Barretaires, avui encara canten, mentre que La Unió es va dissoldre, i l’any 1958 va decidir lliurar tot el seu patrimoni, estendard, trofeus i medalles a l’Ajuntament, que en algunes ocasions els havia subvencionat, sense anar més lluny, l’any anterior, amb 5.000 pessetes.  El cor tingué un fillastre amb la creació de la coral Nova Unió, que va ser mixt, és a dir amb veus masculines i femenines, que perdura actualment i que sigui per molts més anys.

   El cor La Unió, encara va tenir una esporàdica i minsa actuació, en motiu de l’homenatge que es va fer el 13 de novembre de 1983 al tenor Josep Forasté Llauradó que havia mort el 1978 als 51 anys i n’havia sigut cantaire durant la darrera revifada. Aquell fou un acte que podria es titllar de “cívic-polític-cultural” que es va fer a la sala Galas de Salou promogut des del Centre Catòlic i que segurament al homenatjat, no li hauria agradat, però això ja son figues d’un altre paner.

   Del Cor La Unió, l’Estefania Genovès en va fer una lluïda i detallada publicació l’any 1996, que recomanem llegir als qui hi estiguin interessats.

Per començar, he de dir que m’ha  alegrat molt de l’aparició de la revista Emprius, anunciada des de la fundació del Centre d’Estudis Vila-secans, i que demanava cada vegada que passava per la Sant Jordi, fins que precisament la passada diada del Sant llibreter, la vaig comprar a la parada corresponent.

   He començat a llegir-la i, en tant que revista, que es pot llegir sense l’ordre establert, he començat per l’article de la Pineda Vaquer sobre la “Farigolera” i la seva barraca de pedra seca, més que res per a comprovar si el que vaig escriure en aquest bloc temps enrere sobre aquesta bona dona, lligava amb el text d’una bona historiadora local, i efectivament, hi encaixa tot i que la Pineda explica més coses.

    Seguint la lectura he anat als safareigs, que a Vila-seca sempre n’hem dit rentadors i, tot reconeixent que està molt bé, se m’acut fer-hi algunes puntualitzacions.

-       El testimoni oral més reiterat és el de Frida Pujals, suposo que Fontrodona de segon cognom per comptes del que hi consta.

-       Em xoca l’expresió “fabrica d’avellanes del carrer Sant Antoni”, ja que sempre he cregut que les avellanes les “fabricaven” els avellaners del terme.

-       No tinc res a dir pel que fa als rentadors del carrer de la Font, potser deixar constància de que hi havia una senyora encarregada del maneig i neteja, que del record dels que avui som vius, eren, primer la Josepa Vallverdú, coneguda com la Pepita del rentador, que la va substituir l’Aurora Losada. Tot i que tenien cura de les instal·lacions, no rebien cap sou de l’Ajuntament, la compensació estava en que venien lleixiu, sabó, blau, serradures, etc.

-       Els safareigs privats del carrer de Sant Antoni, els he vist en desús, abandonats i quasi enderrocats al pati de ca Córdova, entre la nau que fou la sala principal del Fènix primer i una trencadora d’avellanes després  i la paret que tancava amb la Riera, vora la qual passava el Rec de les vinasses.

-       L’any 1945 l’Ajuntament acorda construir un segon rentador, en principi destinat a rentar-hi roba dels malalts, atès que aleshores hi havia al poble febres tifoides. S’encomana l’obra a Josep Ferré Benaiges per 2.499 pessetes. L’obra s’acaba l’any següent.

En aquell temps, el carrer de l’Escorxador quedava barrat per una paret d’obra, que deixava un pas estret tant cap amunt fins a la Riera, com per avall, on s’arribava al rentador dels malalts, vora aquest caminet hi passava el Rec de les vinasses.

-       A la mateixa sessió del juny de 1946, també s’acorda  tornar a netejar la mina del Poble que, degut a la secada, quasi que no raja gens. Més endavant l’any 1949 es va assecar del tot. La carestia fou subsanada mitjançant pous propis de l’Ajuntament o llogats a particulars, als que si van haver de posar bombes. Mentrestant es fan obres d’afonament i allargament de la mina al camí del Castell. Aquell mateix any de 1949 es fan 1.700 metres de tuberies per conduir l’aigua dels pous al poble. Just al cap d’un any el 1950 ja hi havia aigua a dojo, de manera que l’Ajuntament en posava a la venda a 7 ptes l’hora a la sortida dels rentadors. Aquell mateix any, l’Ajuntament acorda construir un dipòsit regulador i el 18 de juliol el governador inaugura la xarxa de proveïment d’aigua per tot el poble.

-       Encara van passar 9 anys fins que es va fer la primera xarxa general de clavegueres, deixant inutilitzada la claveguera parcial que anava des del Sindicat fins a la bassa dels Aragalls amb alguns ramals, i tal com s’havia fet amb l’aigua, les cases si anaren empalmant paulatinament, i amb semblant cadència anaven deixant-se d’emprar els rentadors públics.

-       Finalment, relatar com en els moments més crítics de la secada, va haver-se d’anar a raure als safareigs del terme, tot i que també molts pous i mines van patir l’efecte de la secada.

   Tot això que he escrit no impedeix que feliciti molt sincerament a l’autor de l’article en Ginés Puente. Enhorabona.