Joan Clave Morell

   Em vull referir al tema de les infidelitats, només des de com ho vaig conèixer a la infància, no pas des de l’òptica de la convivència conjugal com l’hem conegut de grans.

   A la nostra infància, en els anys de l’escola nacional, el tema sexual era un tabú de caire obert, és a dir, que generava molt interès malgrat el desconeixement. Tan era així que, sovint comentàvem, confonent el desig amb la realitat, que determinada parella de companys d’escola xivaven tot i no haver arribat a la pubertat. I cadascú assegurava que s’ho havia fet amb qui, la vegada que hi havia estat més prop, era a la fila de la llet en pols americana, i hi havia qui estava molt interessat en saber amb qui xivava cada ú. Era aquell afany de ser més gran, del que realment érem.

   I és que malgrat ser petits, ens assabentàvem de moltes més coses dels que els grans es podien pensar, i així quan, ens ho dèiem a l’orella d’uns als altres, que el pare de tal s’ho feia amb la mare de qual, no solia córrer la veu en debades, sinó que generalment, la informació era certa.

   Aquest coneixement de les infidelitats les solíem interpretar com l’afany de les dones de tirar-se homes de fora, quan el de casa no responia a les expectatives, tot buscant-hi els motius, que si la tenia petita, que si es passava massa temps al tros i sempre anava cansat ... i, el butà, encara no havia arribat. En canvi els homes, com que podien anar a les cases de barrets de Reus o Tarragona, no calia que s’escarrassessin. En la nostra tendra innocència, ho crèiem així.

   Deia que la informació solia ser fidedigna, i en vam tenir la prova, aquell any que els quintos del 55 o del 56, fer aquell escampall de rasts de banyes, als afectats del poble. Es veu que algú d’aquella lleva, amb temps suficient, va encomanar a l’Isidre que s’encarregava del escorxador, altrament dit matadero, que  els guardés totes les banyes dels bens i bous que es sacrificaven al llarg de l’any, i així van arreplegar un munt de banyes, amb les que en van fer rastells, i la nit després de la típica celebració dels quintos, es varen entretenir a penjar els rasts de banyes als balcons de les cases on hi vivien els banyuts.

   El matí següent al poble hi hagué un festival, tot i que els afectats, s’espavilaren en treure-les aviat. Es veu que la majoria ja sabien la seva condició de cornut, però algú va tenir una sorpresa. Segurament que ho devien encertar, ja que no tinc constància de que ningú hagués denunciat als quintos. Deia que molts ja ho sabien, i ho portaven de bon humor, fins i tot algú tenia la catxassa de quan es creuava pel carrer amb un confrare, li deia que passés per l’altra vorera, no fos cas que s’enrantessin.

   Per reblar el clau, i mai millor dit, en aquells anys, els diumenges a la tarda, tant a Ràdio Reus, com a la Ràdio del Maginet Pelacanyes, feien un programa dit “el disco dedicado” a la que habitualment, uns pares dedicaven una cançó als fills per l’aniversari, el sant o la primera comunió, els enamorats en dedicaven a l’enamorada, o la tieta al nebot. Succeí però, que algú va anar a Ràdio Tarragona, amb un llistat de parelles d’infidels que es dedicaven un a l’altre una cançó, no necessàriament amb la temàtica de la cornamenta, però si que resultava evident que, dedicant i receptora, tenien una relació amorosa d’amagadotis, però que en aquell moment es feia pública. Com que a la primera sessió la llista quedava curta, es veu que algú, defensor de les bones costums, o d’amagar les evidències, va fer cap a la Ràdio per a impedir que els diumenges següents continuessin les dedicatòries.

   Ha mort el tercer puntal sobre els tres que, segons dita popular, es sustentava el moviment segregacionista de Salou, l’únic que quedava viu. Es deia, que la segregació tenia tres potes: el cor de Paquito Germà, el cap de Julio Vilaplana i els diners de Joan Llauradó. Quelcom hi ha de cert, no pas tot, naturalment, encara que a casa sempre havíem anomenat a l’Estevet Ferran com “el del cavall” per allò del monument a l’alliberador i que potser seria un altre puntal, sense oblidar-nos de Manolo Albinyana.

   En un temps de la meva vida, vam ser contrincants amb un alt grau de tensió en determinats moments,  precisament per això de la segregació de Salou. Amb tots ells, els puntals, hi vaig tenir, malgrat tot, una amistat personal al marge del que uns i altres representàvem. Amb en Julio, molt especialment, potser per la proximitat en l’edat, però segurament, perquè en Julio tenia una personalitat especial, una empatia, que enganxava, tot el contrari del que és la prepotència que crea rebuig.

   Li agradava presumir dels seus orígens humils primer a Ibi, després a Tortosa fins arribar a Salou amb un carretó primer i després amb la paradeta fixe del moll, ajudant al seu pare per qui sentia una reverència molt més enllà de l’amor filial. Amb ell vaig poder conèixer per dins, la tradició dels “moros i cristians” de l’Alcoià, mitjançant la seva comparsa dels “chumberos”.

   Hi vaig tenir pregones discussions, sobre els motius de la seva militància segregacionista, sent com era un home molt arrelat en els seus orígens iberuts, i acabàvem arribant a la conclusió de que un no és d’on va néixer, sinó d’on vol morir. La diferència rau en el lloc on creixen fills i nets en comptes d’on tenim enterrats pares i avis.

   A les primeres eleccions per conformar l’Ajuntament de Salou, es va presentar mitjançant la plataforma Forum Salou en coalició amb el PSC, ell, encapçalava la candidatura. En aquella campanya electoral es va fer un debat a la sala Galas, a la que hi vaig assistir, i allí vaig poder sentir de viva veu, d’un dels líders contrincants, com acusava a Julio, de que en temps passats, les furgonetes de la Ibense feien un caminet cap a la casa de camp on vivia amb la meva família, sent com era aleshores un dels màxims enemics de la segregació, cosa que l’al·ludit va negar. En acabar l’acte vaig anar a trobar al líder acusador, per dir-li que hi va haver una única vegada de venir a casa una furgoneta de la Ibense i fou amb motiu de la visita que va fer a Salou el Secretari d’Estat de Turisme, i que sent com caldria, convenient convidar-lo a sopar, i, atès que la caixa de l’Ajuntament estava més plena de teranyines que de diners, el vaig convidar a sopar a casa, i aleshores, sí que vaig reclamar l’ajut d’en Julio per únic cop a la vida, el qual ens va gentilment ens va socórrer. El líder em va respondre que... ja se sap, en campanya tot si val.

   A casa, a vegades, per anomenar Julio, li dèiem “el cos sense ànima”, perquè ell solia dir sovint, que Salou era un cos sense ànima. Han passat el anys i Julio ha acabat el seu pas per la vida, i ara ens podem preguntar: Salou, ja té ànima?