Joan Clave Morell

   El dimecres passat a la Biblioteca hi hagué una de les converses literàries, de les que es van fent a les biblioteques públiques, amb el protagonista Joan Barril, en tant que autor del llibre “Les terres promeses” que tots els assistents havíem llegit. Com que venia a tomb d’un dels episodis de la novel·la, basada en fets reals, en Barril comentava que mai hem d’oblidar els nostres ancestres, ans al contrari, els hem de recordar i alhora retre’ls homenatge ja que formen part de nosaltres mateixos.

   Com que la novel·la té com escenari la illa de Cuba, em vingué a la memòria, que havia sentit dir a casa, que teníem on oncle a La Havana, del que n’havia vist unes fotografies a la capsa dels retrats i el poc que en sé, és el que es recull al llibre de la Montse Garriga. En canvi, recordo molt més al seu germà gran.

   Antoni Morell Martí, Tonet Ritu, és un dels meus besavis, que va néixer a Vila-seca al carrer Major número 15, com jo, el 29 de març del 1851, i era el primer fill d’Antoni Morell Vidal i Teresa Martí Figueras.

   El pare del meu besavi, era teixidor de lli, com ja ho havia estat son pare Antoni Morell Mariné, però per aquelles coses del progrés, com ho explicava en aquest mateix bloc, ara fa quasi un any, hagué de tancar el taller, i com que tenia molt poca terra, va optar per anar de masover al mas de Valveny, del terme de Reus. Així que el Tonet Ritu, va passar una part de la seva infància en aquest mas, els propietaris del qual, eren de Madrid, on hi tenien una botiga de roba.

   Com que aquests, van conèixer la criatura i els va semblar força espavilat, considerant que era una llàstima que no anés a l’escola, ja que el mas quedava allunyat de Reus i molt més de Vila-seca, van proposar als seus pares, prendre’l a Madrid on treballaria a la botiga i aniria a l’escola, tenint-lo allotjat a casa seva. Ho van acceptar i vet-ho-aquí que amb nou anys, el van enviar a Madrid, i el primer viatge, el va fer sol, des de Reus on l’acompanyaren els pares, fins a Atocha on l’esperaven els amos, estació que s’havia inaugurat el 1951, el mateix del seu naixement.

   Hi va ser tres anys, i va aprendre tot allò que ensenyaven a l’escola, i tot allò altra que ensenya la vida, sobretot quan la fas lluny de casa i de la teva família, que no és poc. Per això després de tornar al mas i passar un temps ajudant al pare, el seu esperit aventurer el portà a embarcar-se als disset anys en aquells vaixells que portaven mercaderies des de Barcelona a diversos ports de l’Amèrica central i del sud, on carregaven ultramarins per dur-los a Catalunya.

   Casualment, conservo un quadern de paper apergaminat, dels que emprava a l’escola a Madrid, on hi quedaven uns quants fulls per omplir, en els quals, el seu pare hi anava anotant els viatges i els guanys, entre altres coses personals i familiars. Aquestes son les anotacions:

1º.-  Dia 19 de julio de 1868 salió de Barcelona para La Habana con el buque Jaraco y el capitan D. Pablo Cabañas. Llegada del viaje a 21 de diciembre del mismo año con 47 duros.

2º.-  Dia 7 de marzo de 1869 salió de Barcelona para el Brasil con el buque Modesta el capitan D. Agustin Maristany. Llegada del viaje a 10 de octubre del mismo año con 170 duros.

3º.-  Dia 5 de diciembre de 1869 salió de Barcelona para Buenos Aires con el buque Palacra Eduviguis el capitan D. Jacinto Maristany. Ha llegado el dia 25 de abril de 1871 con 180 duros.

4º.-  Dia 10 de julio de 1971 salió de Barcelona para Montevideo con el buque Soledad. Ha llegado el dia 23 de mayo de 1872 con 180 duros.

5º.-  Dia 1 de septiembre de 1872 salió de Barcelona con el bergantin Goleta Rosita en direccion a Montevideo. Llegada del viaje 26 de agosto de 1873 con 200 duros.

       Dia 31 de diciembre de 1875 salió de Barcelona mi hijo Antonio para La Habana con el buque Areluza. Llegada del viaje 10 de setiembre con 198 duros.

   En aquest sisè viatge fa esment al seu fill Tonet, atès que dos anys abans, el 1873, també el segon fill, en Josep, a qui m’he referit al començament, se n’anà cap a Cuba, per a quedar-s’hi.

   Amb els diners que portava dels viatges, anaven comprant terra. En aquells temps, amb 200 duros es podíem comprar entre tres i sis jornals de terra, segons fossin de regadiu o de secà, i així, es varen dedicar a la pagesia amb terra pròpia.

   El besavi Tonet Ritu, ex-mariner i ara pagès, es va casar el 25 de gener de 1883 amb la Sumta Adserias Sanahuja de Constantí, una dona de caràcter, que va fer que, la casa del carrer Major número 15, que fina aleshores era a cal Ritu, passes a ser coneguda al poble com a ca la Sumta i fins i tot, arribat el moment, a la seva jove, la padrina Rosa, molta gent del poble li deia Sumta, com la seva sogra, i d’això, jo ja me’n recordo. El Tonet i la Sumta van tenir tres fills, el meu avi Anton, l’oncle Josep i la tia Teresa.

   Geniüt al menys a rampells, també ho era el besavi, com ho fa palesa una feta que s’explicava d’ell i que era ben certa. Als Emprius tot i que els tenia plantat d’avellaners, va tenir la pensada de plantar-hi una renglera de pereres. El primer any que van tenir collita plena, va carregar el carro de peres, i cap el mercat de Reus, on no hi havia anar mai a vendre. Va arribar al mercat, va plantar la parada amb totes les caixes de peres i, anaven passant les hores i ningú li deia ni tant sols que hi fas aquí, arribà el migdia i no havia venut res. Va tornar a carregar el carro i camí avall, però en arribar a Mas Calvó per comptes de girar cap a Vila-seca, ho feu al contrari. Arriba al barranc de Barenys i hi va abocar totes les peres, gira cua i abans de tornar a casa se n’anà als Emprius. La besàvia Sumta patia que no li tocava la camisa al cos, i sortí a preguntar a tort i a dret si algú havia vist al Tonet, fins que un veí li va dir que l’havia clissat com si s’adrecés cap els Emprius, i ... se n’hi anà. En arribar, es va trobar el seu home que, a cops de destral havia anat tallant una per una totes les pereres. Veus Sumta, li va dir, s’ha acabat el problema de la venda de les peres.

   Va ser un home treballador, de missa i del Centre Catòlic. Hi anava al cafè, però per comptes d’acolivar-se amb els de la seva colla, es passava moltes estones amb el jovent, que el buscaven per fer-li explicar les seves peripècies pels vaixells i els ports americans.

   Va morir el 9 de setembre del 1937 en plena guerra civil i l’any abans, quan va sentir cremar-se l’Església, encara va empènyer al seu fill Anton, a fer el possible per impedir-ho i si no tenia coratge, ja hi aniria ell, com ja ho he explicat en una altra ocasió en aquest mateix bloc.

   Del besavi Tonet Ritu, en conservo fresc en el record, malgrat no haver-lo conegut.     

   S’ha tornat a revifar aquell pla hidrològic que anys enrere el ministre d’Agricultura assegurava que s’aprovaria “por cojones” i ara que ha tornat a ocupar el mateix càrrec, es veu que té intenció de posar l’entrecuix pel davant, i naturalment, han tornat a surar les velles discrepàncies entre els que hi estan a favor i els que en son contraris.

   Em refereixo a aquella part del pla que comporta destinar una part de l’aigua de l’Ebre a regadius, amb el perill de que si d’aigua, n’arriba poca a al final del seu recorregut, el que se’n diu cabal ecològic, el Delta corre el perill de salinitzar-se i per tant anant-se esterilitzant.

   A la primera embranzida, d’ara fa tretze anys, molts ens temíem que, més que pels regadius, l’aigua es destinaria a les massives urbanitzacions que s’estaven fent a tot el litoral mediterrani. Ara d’això no se’n parla, i en tot cas, només es destinaran els suposats excedents, a regadius. Per cert que, abans d’ahir vaig sentir com el diputat Junqueras deia que si el govern havia de complir els compromisos que havia agafat amb els presumptes nous regants, no hi hauria prou aigua ni que l’agafessin tota.

   En relació amb això dels regadius, em té capficat una cosa, sobretot quan em diuen que una gran part del destí de l’aigua transvasada ha d’anar a les costes de Llevant, on hi ha hagut darrerament un elevat percentatge de cultiu de cítrics, especialment de tarongers. Si anem de Vila-seca fins a Almeria podrem veure la gran quantitat de plantacions arrancades i/o abandonades, que mentre es mantenien dempeus es regaven.

   Si arribem a Almeria, a la zona dels hivernacles, que segurament també serien els destinataris de l’aigua de l’Ebre, podrem veure com actualment a la zona, hi ha un elevat percentatge de superfície coberta de plàstic, fins fa poc regada, que ara estan abandonats o en procés de deixadesa progressiva.

   Això em porta a fer la deducció lògica que, si amb l’aigua per a regar actual, les superfícies de conreu minven, per que en volem augmentar l’extensió? Crec que seria qüestió prèvia, proposar una transformació de l’actual situació, cap a una activitat agrària rendible per tots aquells que si dediquen.

  És quelcom semblant al que passa a casa nostra, amb els transvasaments d’aigua per a regar oliveres a comarques on cada dos per tres els hi gela les plantacions, o en altres en el que s`instal·len quilometres i més quilometres de tuberies per a regar arbres vells amb produccions minses que no poden ser rendibles de cap manera.

   Segurament que deuria ser de major interès per a la pagesia, que se li pugui recomanar i assegurar, que amb les modificacions escaients, podran fer allò que volen, que no és altre cosa que viure de la terra.

   Al tractar de la neteja corporal, deia que hi havia una gran diferència entre l’abans i ara. En canvi pel que fa a la higiene, tot i que també hi és, en alguns aspectes resulta curiós com hi han excepcions, com ho és en el cas dels polls. Segurament les colònies de llémenes s’instal·len còmodament encara que els caps de la canalla estiguin ben nets.

   En els temps de nostre infància també n’hi havien, però en canvi, no es trobaven els preventius o curatius que ara hi ha a les farmàcies, s’havia de raure al vinagre i a la repassada manual.

   Polls, puces, xinxes i paparres, eren paràsits que, a mica que et descuidessis, te’ls podies trobar al damunt. Els polls, només molestaven, en canvi les paparres a més de xuclar la sang, feien mal i eren difícil de treure d’on s’enganxaven. Les puces i xinxes que sovint omplien els cossos peluts dels animals domèstics, podien transmetre malalties, però amb l’aparició del gamadin, si va trobar una gran millora.

   A la majoria de les cases, teníem gallines i conills, i en algunes fins i tot un garrí. El conills, naturalment estaven engabiats i menjaven herbes del tros, especialment llacsons, bord de vinya, i qualsevol altre herba, o restes vegetals com la fulla seca d’olivera que se solia tenir en reserva. En aquells temps en que mancava de tot, també s’aprofitava tot, i en el cas esmentat, després de l’esporga de les oliveres, s’enfeixaven les deixalles i cap a les golfes. Passat un temps, les fulles queien al terra i si no, es batien per provocar-ne la caiguda, les fulles s’aprofitaven pel bestiar, i les feixines es duien als forns de pa per escalfar-los.

   Les gallines i a vegades alguns ànecs, vivien al corral, que a mes de ser l’habitatge d’aquelles bestioles, que ens donaven ous i carn, era l’abocador de les escombraries, que aleshores sempre eren de la fracció orgànica, i que de passada servien com el seu aliment basic, que si escassejava, es complementava amb trits passats per aigua fent una pastarrufa dietètica.

   Al corral hi feien cap totes les deixalles orgàniques de les cases ja que fins l’any 1947 no es va establir al poble el servei de recollida d’escombraries, que es feia amb un carro que passava dos cops per setmana i la seva utilització es va allargar bastant. L’aigua bruta de qualsevol mena de rentada també feia cap al corral, com també hi feien cap els fems de l’estable del cavall o de la mula, que precisament s’havien de treure en lluna vella i de no ser així, no solament fermentaven malament, sinó que a més, s’omplien de puces. 

   No cal dir que, a totes les cases hi havia el seu corresponent dipòsit de la comuna, que no anava al corral ja que s’emprava com adob exprés per a les pataques, i per això es retirava un cop a l’any, si hi havia prou estiba, mitjançant els barrals. Per fer aquest trasbals, naturalment en lluna vella, els homes s’ajudaven els uns als altres, atès l’embalum i el pes dels barrals plens.

   La ferum era considerable, però com que hi estàvem acostumats, ni la notàvem, o només quan canviava la lluna.

   Ara els metges diuen que ens rentem massa, emprant gels que protegeixen contra tot i això fa que ens sensibilitzem tant que agafem al·lèrgies a moltes coses que abans ni tant sols ens ho podíem imaginar. I potser tenen raó ja que en aquells temps de la nostra infància, que per mor de la brutícia i de tot el conjunt de residus orgànics que teníem a les cases, agafàvem mussols als ulls, rodadits, eccemes a la pell, etc. que no anaven més enllà d’unes molèsties en un parell o tres dies i d’intoxicacions no en patíem, ni tant sols quan menjàvem bacallà, comprat en una botiga que també venien sulfat, cals, gamadin, petroli... i moltes altres ofertes d’aquesta mena, sense rentar-se les mans.

   El canvi ha estat molt, però ha afectat poc en la qualitat de les nostres vides, al menys així m’ho sembla.