En aquells anys en que passàvem fred a les cases, també teníem altres mancances, que al comparar-les amb els costums actuals, talment sembla com si vivíem en un altre món, més proper a l’edat mitjana, encara que d’això fa ben pocs anys. Em refereixo als hàbits de la higiene personal i a la neteja en general.

   Els infants i les infantes al néixer i durant els primers anys de la seva vida, gaudien del bany en aigua calenta o com a mínim, tèbia, i ses mares els netejaven dins del barrenyo amb una esponja xopa de sabó. Però així que ens anàvem fent grans, aquest costum s’esvaïa i el barrenyo passava a tenir, pel que fa a la neteja, la funció de posar-hi els peus en remull, cada dissabte, per estovar les cancàrries acumulades durant la setmana.

   No cal dir que en aquells temps, a les cases no teníem aixetes per on ragés aigua, i naturalment, anàvem a buscar-la a la font, el que vol dir, que teníem una estiba minsa. En algunes cases teníem pou, normalment a la vora de la porta d’entrada, i que a Vila-seca solien tenir una fondària de 8 a 10 canes, del que poàvem l’aigua amb una corriola i un llibant, a l’extrem del qual hi havia un poal fet expressament per aquest menester, que era com a dues ferrades soldades per les boques, i deixant un cul obert a la part de dalt on hi havia l’ansa.

   Atesa doncs l’escassetat de l’element essencial de la neteja, la cosa anava més aviat justeta. Els homes, sempre que podien, es rentaven al tros, i a casa, solien treure’s la samarreta, i des de la pica de la cuina es rentaven cara, coll i aixelles, tot seguit hi posaven els peus per completar la feina. Per ajudar a fer millor la feina, s’emprava sabó de pastilla. Les dones es queixaven del xipoller d’aigua que deixaven per terra, per això elles ho fèiem més discretament, mullant una punta d’una tovallola, anaven repassant les parts més propenses a acumular brutícia. Quan tenien la cosa, com en deien de la regla, es rentaven d’amagat espatarrant-se per damunt d’un barrenyo. No cal dir que, així que avançava l’edat, els impulsos de neteja anaven minvant i tampoc hem d’obviar que en aquest, com en tots els hàbits i formes de fer, hi havia qui, tot i les mancances, anava polit i llustrós i en canvi d’altres els hi sortia la ronya per darrere les orelles. En aquest cas, sempre quedava el recurs d’amagar els efluvis corporals amb olor, que es com en dèiem de la colònia, que compràvem a granel a ca Magí o a ca l’Angeleta perruquera, i que en arribar a casa, la rebaixaven amb aigua per fer-la més allargadora.

   Rentar-se el cap, era cosa de dissabtes i dejunis de festa, cosa que es feia seguint el procediment de la palangana damunt del pedrís, mullar, ensabonar, fregar i esbandir, procés que era igual pels homes i dones. Els homes s’havien d’afaitar, alguns ho feien a casa i d’altres anaven un cop per setmana a les barberies, que solia ser el dissabte, i per no perdre hores de feina i anaven als vespres que s’allargaven a les nits, i a vegades fins a les matinades. Els barbers, com que a més del pel, havien d’enretirar una mica de cancàrria, s’ho feien en dues passades, primer es remullava, cosa que sola fer l’aprenent, i després s’afaitava, feina a càrrec del professional. El pare s’afaitava a casa amb un rasclet estrafolari que s’havia comprat a Tanger quan feia la mili.

   He fet esment de que a casa teníem un pou, però la veritat és que no el fèiem servir gaire, més aviat gens, ja que era molt més pràctic i ràpid anar a la font de la plaça de Voltes. A més a més, així que et descuidaves de tancar la porta, ja hi havia caigut un gat, i no és cas d’emprar aquella aigua per l’ús domèstic.

   A les cases també hi havia un rentamans, que venia a ser un moble, amb un mirall a l’alçada del bust, amb una pica de test o de porcellana, al costat de la qual hi havia un gerro per posar-hi aigua neta, una nansa per penjar-hi la tovallola i per sota la pica que tenia un forat de desguàs, hi havia un gibrell per recollir l’aigua bruta o emprada, posada damunt d’un prestatge que l’aguantava. Aquest rentamans però, només servia per a que en fes ús el senyor metge quan ens venia a visitar un malalt.

   L’aigua corrent i les clavegueres connectades a les cases es va anar fent poc a poc a partir de l’any 1960 pel comú de les cases del poble, ja que només un mínim tenien raig d’aixeta si disposaven d’un pou i una bomba que els omplis el dipòsit. El mateix va passar amb el claveguera que a partir d’aquell anys les cases hi van anar empalmant els seus desguassos, ja que abans només hi havien algunes cases que empalmaven als recs de vinasses que hi havia per alguns carrers.

   Amb les connexions a les xarxes d’aigua i clavegueram a les cases es van anar substituint les comunes, els barreyos i les piques, pels quartos de bany, començant a apropar-nos poc a poc, cap a la realitat actual, que avui tothom avui ho té entès com un una necessitat mínima i imprescindible, i als menors de cinquanta anys els hi costa entendre que tot això de la neteja corporal, abans, anava d’una altre manera.