Aquells anys que passàvem fred, teníem roba d’hivern i roba d’estiu per a posar-nos el mes adient en cada estació. La nostra generació segurament deu ser, la que ha viscut canvis de major envergadura de tota la història del mon mundial, i encara que els més espectaculars siguin els tecnològics, en el cas que ens ocupa, de la roba, Déu n’hi do.   

   Comencem per la roba d’abric o d’hivern. Les dones sempre han portat abrics, més o menys llargs, però d’abrics els hi he vist portar sempre, i possiblement des de molt de temps enrere. En canvi els homes, és una altre cas. De meu record, he vist portar abric a homes nascuts després del mil nou-cents, possiblement homes més vells segurament en portaven a les ciutats o potser els més benestants dels pobles. Els altres, els de l’entorn pagès o menestral, quan anaven mudats s’abrigaven amb un tapaboques, que era una mena de bufanda molt gran, que posada, tapava del clatell a mitja esquena i tenia una mena de serrell als caps, talment com les bufandes que al poble també en dèiem tovalloles, entremig, per la mida hi havien els tapaboquets. Per anar a treballar, els dies més freds, es tapaven directament amb una manta, i a vegades, també tenien mantes de mudar per anar al cafè, tot i que rarament les portaven per anar de festa, ja sigui per anar a missa, al ball o a qualsevol cerimònia. Diuen que abans es portaven però no recordo haver vist mai ningú amb capa, fora dels escenaris.

   Complements imprescindibles ho eren la bufanda i la gorra o boina, entesos com elements de protecció del fred, i l’hàbit de portar el cap cobert en els homes grans, s’estenia a la resta de l’any especialment els que lluïen una menor protecció capil·lar. Les gorres i les boines eren, pel que fa a la forma, pràcticament idèntiques, amb les variacions pròpies dels colors, tot i que sempre eren foscos, en el cas de les gorres, perquè les boines sempre negres. Unes i altres solien comprar-les a cal Guerrero de Reus, botiga especialitzada en gorres, boines i sotanes de capellà. De barret, entès com element de protecció del fred, només en portaven els senyors, el senyor mestre, metge, farmacèutic o propietari ric. Les barretines, també s’havien emprat segons fotografies fetes a principis dels mil nou-cents, però no n’he vist portar mai, per anar pel carrer, tret dels cantaires de caramelles o dansaires de l’esbart.

   La faixa també era un protector del fred i la portaven per anar a treballar, per bé que amb altres finalitats. Tornaré a esmentar-les més endavant.

   En un altre nivell de menor protecció, els homes portaven tabards, que en dèiem tabardo, i caçadores. El primer era més de mudar o arreglar, mentre que les caçadores s’esqueia més portar-les per anar al tros. Els nens també portàvem aquestes peces, en canvi quasi mai portàvem gavardina, que es va introduir quan es va generalitzar el cine i els actors en portaven.

   Ja he dit que les dones portaven abric des de sempre, i com alternativa, les jaquetes gruixudes, i les dones més grans portaven quasi sempre les manteletes o valones i els mocadors d’abric, en aquests casos mai per mudar, només per estar per casa o com a màxim per sortir a comprar o anar als safareigs.

   No cal dir que tota aquesta roba, era de llana, en les seves variants de teixit, com també ho eren els jerseis d’artesania casolana, fets per les nostres mares i avies, amb les agulles de fer mitja. Els jerseis eren unisex amb les seves variants, normalment de colors mes vius i variats per a les dones i més seriosos els masculins. La immensa majoria eren fets a mida amb emproves diàries amb l’agulla inclosa així que avançava la confecció. Se’n feien tres tipus, la jaqueta amb botons, de llana fina o més gruixuda segons la temporada, en les que les dones més manyoses hi podien incloure butxaques, el suèter no tenia mànigues i sempre amb el coll de pic, que venia ser com una armilla per anar sota l’americana, caçadora o tabard, l’altre modalitat era la més habitual, el jersei pròpiament, que podia ser amb el coll de pic, per deixar veure la corbata els diumenges, o el de coll tancat, més o menys alt, i en aquests cassos, s’hi solia posar una cremallera a un dels muscles, que nosaltres sempre d’hem dit hombros. Suposo que això devia ser perquè les llanes d’aquells temps, no eren tant elàstiques com les actuals que deuen portar altres components sintètics, i per passar el cap s’havia d’obrir la cremallera.

   Els pantalons, sempre en el cas dels homes, ja que les dones no en van començar a portar fins la segona meitat del segle XX, a l’hivern, eren invariablement de pana, tot i que en dèiem de vellut, per anar a treballar i també per arreglar, i naturalment de llana per a mudar. A sota, tocant a la pell, els homes tant a l’hivern com a l’estiu, portaven samarretes de cotó amb màniga a l’hivern i a l’imperi a l’estiu, encara que els homes així que s’anaven fent grans optaven per la primera tot l’any, el color variava si s’anava a treballar, que era d’aquell blau grisenc que encara perdura o per a mudar, que naturalment, era blanc. Les dones i la canalla portaven samarretes blanques i pelfades que era la millor protecció tèrmica. Per cert, que a l’hivern, totes les dones portaven viso, que és una peça que sembla abolida i avui només l’utilitzen les dones més grans, més ben dit, velles.

   Finalment, ens queden els calçotets, altrament dits panyos, que en el cas dels homes, així que s’anaven fent grans, optaven pels panyos llargs, que eren de pisana tot l’any, per a treballar, d’un teixit de cotó, que sempre era el mateix, tanseval si es compraven a Reus a cal Navas com als Xiquets de Valls, o si es comprava la roba per fer-los a casa, era un teixit blau, amb ratlles blanques. A la cintura, s’aguantava per una veta que es llaçava després d’haver donat un tomb o dos al cos, i al capdavall dels camals també es lligava amb una beta. Per cert que era normal que a l’estiu els homes treballessin en panyos, arribaven al tros, es treien els pantalons i a treballar, i si al temps de segar i batre o de veremar, traginaven la collita des del tros al sindicat, molts no es prenien la molèstia de posar-se els pantalons. Actualment deu ser una peça de museu.

   Això vol dir que si en un moment determinat els pagesos grans haguessin de treure’s els pantalons, semblaria talment que anessin d’uniforme, i és que en general, tot el vestuari dels homes era molt semblant per a tothom, de manera que les excepcions venien a ser molt atípiques. També he fet referència a la roba de treball i la de mudar, i cal entendre que aquesta, així que s’anava envellint, passava a ser per a ús diari, i si calia sargida i aparracada, que dit en vila-secà seria sorgida i apedaçada.

   Malgrat la roba d’abric, a l’hivern passaven/m fred.