Joan Clave Morell

   Fa uns dies s’anunciava que la Caixa, l’eix vertebrador de l’economia catalana, es venia les seves accions a Port Aventura. Fa unes setmanes s’anunciava que la Caixa estava per vendre tot el seu patrimoni a la resta del que era el Centre Recreatiu i Turístic on si havien de fer àrees comercials, residencials i esportives, per fer-hi Barcelona World: el projecte de futur per excel·lència de tots els projectes que es fan i es desfan i del qual en dependrà la nostra subsistència i benestar, millorant el que ara ja gaudim amb el Port Aventura.

   Com que aquestes actuacions empresarials son concebudes i executades al servei dels ciutadans de les nostres comarques, la res pública, hi té molt a dir, i així, els Ajuntaments, Consells Comarcals, Diputacions, Serveis Territorials de la Generalitat, igual que els representants de la societat civil, Sindicats, Cambres de Comerç, Associacions Hosteleres, Apartamenteres, etc. també hi diuen la seva, naturalment.

   Per això recordo que, quan ara fa tres anys, la Caixa va vendre la meitat de les seves accions de Port Aventura a la financera italiana Investindustrial, a tot aquest entorn públic i privat que vetlla pels interessos del nostre poble i comarca, es veu que no els hi va agradar gaire, però, com que la omnipotent vetlladora del nostre futur, la Caixa, encara se’n reservava la meitat, això era la garantia de que tot ens aniria bé.

   I doncs, ara què?

   La Caixa com a empresa, ens abandona, suposo que, pel seu interès financer, que pel del nostre poble, ja ho va fer temps enrere, encolomant a moltes famílies vila-secanes aquelles participacions preferents que tants beneficis els hi ha donat a guanyar.

   I els nostres representants públics i privats, instal·lats en el cofoisme, en faran lloança i previsions de que, el nostre futur està molt ben encarrilat, i que, gràcies a ells, tenim el pa assegurat de per vida, encara que cada cop més hi ha gent que l’ha d’anar a buscar als contenidors de la tapa marró.

   És el que hem anat veient en tot el procés aventurer des del 1989. Començant que si ens en podíem riure de Disney que els de can Busch eren els millors, i encara més després del viatge pagat a Tampa. No diguem les lloances, fins i tot amb encens que es van fer a De la Rosa, el nostre salvador, només comparables en volum, amb el menyspreu que se li va etzibar en caure del pedestal passant a ser un delinqüent.

   I llavors van aparèixer els anglesos de Tussauds, del grup Pearson, i la primera incursió de la Caixa aquí ens va tocar la grossa, i tot havia d’anar millor després de desempallegar-nos del soci dels Kuwaitís, ja que, tot i quedant en minoria, els americans cervesers, encara mantenien la seva tecnologia i experiència en la matèria. Hi hagué una nit, i hi hagué un dia, i tot anava bé.

   Semblava que tot ja quedava encarrilat pel bon camí, però encara podia anar millor. I així ens ho explicaven els nostres protectors, quan van tenir la sort, la immensa fortuna, de que entres a l’accionariat de Port Aventura, Universal Studios Recreation Grup, que aquests sí que n’eren unes figures mundials de primera magnitud. Tan és així que es va posar el seu nom per tot arreu, com aval, garantia i esquer davant el món del turisme. Llavors, tothom es preguntava, com és que no hi havíem pensat abans, deixant-nos perdre, aquesta meravella de l’Univers?.

   Al cap de pocs anys i sense haver arribat encara als anys de la crisi, negada crisi, amagada crisi i esfereidora crisi, no s’aconseguia augmentar sensiblement el nombre de visitants, malgrat millorar les atraccions. Potser per això, de cop i volta, sense fer soroll, els Universals s’ho van vendre la NBC.

   La filial de General Electric, va ser com un au de pas, un període transitori fins l’arribada de la majoria absoluta del gran guru, la Caixa amb un primer període d’un any, en que encara hi havia una participació minoritària del Busch, fins arribar al 2005 en que la Caixa amb la careta d’Abertis, o de Criteria, o sense, va assumir el poder absolut, i aleshores els millors anys, els de major afluència de visitants, cosa que no va impedir que a finals del 2009, en transferissin la meitat de les accions als italians.

   Conclusions: 1) Les moltes empreses, que en 18 anys ens han honorat amb la seva protecció, fan en cada moment, el que els hi convé pels seus propis interessos. 2) Els nostres dirigents públics i privats, aplaudeixen tot el que fan, s’ho atribueixen com a propi i amb la boca ben plena, ens ho expliquen. I 3) El poble, naturalment s’ho creu i els hi dona les gràcies i, cada, quan toca, torna a votar.

   De fet, però, el més important dels passeigs son els vianants, els passejants, que hi van passant un i altre cop, sense pressa i en companyia, ja que no es normal passejar tot sol, cosa que només ho solen fer les persones grans i encara de forma molt escadussera.

   Quan a Vila-seca es passejava pels carrers, en el temps que recordo, val a dir que el col·lectiu humà més abundant, era el de les noies. Les nenes, ja començaven a passejar els darrers anys d’anar a l’escola, i quan en sortien, solien fer un tomb amb la colla. Més tard, quan ja era fosc, sovint es trobaven amb les amigues per escampar la boira aprofitant alguna comanda que els hi havien fet les mares.

   Així que s’anaven fent més grans, aquest hàbit vespertí es mantenia, ja que per moltes, era l’única hora de trobar-se amb les amigues els dies feiners, i era quan els ganàpies que havíem tornat del tros, ens havien arreglat una mica i fèiem tot el possible per veure-les, especialment si en teníem alguna de filada que ens interessava especialment. Normalment, els nois no passejàvem entre-setmana, solíem plantar-nos en alguna cantonada, o qualsevol portalada per on podíem trobar-les i dir-los-hi alguna cosa. Naturalment, els dies de cada-dia, la gent gran que treballava i la no tant gran que tenia alguna feina a fer, no podia perdre el temps pels carrers fent el banderot.

   Els diumenges i festius, era ben diferent. Moltes xicotes anaven a missa, que venia a ser quelcom mig obligat, d’altres, si afegien al sortir i aleshores, anàven a passejar, carrer amunt, carrer avall. Els fadrins, no eren tant de passejar, només quan tenien interès manifest en apropar-se a alguna noia, i quan era així, la resta de la colla en senyal de suport i solidaritat, passejava tan com convenia, perquè l’amic pogués dir alguna cosa a noia que li agradava.

   També passejaven persones més grans i per descomptat les parelles de nuvis en els seus inicis o ja consolidats. Aquests, quan ja anaven sols, sense que ningú hagués d’aguantar l’espelma, moltes vegades tendien a travessar la via, a la recerca d’un aïllament, o com a mínim per la carretera de l’Hort del Pep. Alguns abans de dinar anaven a fer el vermut a la seva societat o a la Fonda.

   Havent dinat, els diumenges que jugaven a casa, els nens, joves i homes anaven al camp de futbol de l’Ateneu, a l’hora de començar el partit i si estaven fins al final. En canvi les noies hi anaven tot passejant més tard, segurament perquè no els interessava massa el joc, i en canvi, els hi venia bé el passeig d’anada i tornada cap el cine. I encara, al sortir del cine, abans de retirar, es feia una passejada, tant ells com elles, per donar una darrera ullada.

   A l’estiu, passejar per la platja també era un costum ben arrelat, tot i que, ben diferent. Per començar, arribar-hi no era tan fàcil com al carrer. Per una banda, els xicots agafaven les bicicletes primer i anys més avant, les motos i cap a Salou o la Pineda falta gent. Per les noies era més difícil i havien de comptar amb la família, la pròpia o la d’alguna amiga i això era més complicat, però en tot cas, també hi arribaven.

   Elles, com sempre, solien passejar més, per la voreta de l’aigua amunt i avall. Els xicots en canvi estaven aparcats on podien veure-les passar i en tot cas només passejaven per anar a ferumejar a la vora d’on s’intuïa o es sabia que prenia el sol o es banyava la mossa objecte de l’interès, d’algú dels de la colla. L’amistat de grup feia que es triés anar tots , a Salou, a la Pineda, a la Platja Llarga o a qualsevol indret en funció de l’interès d’un dels de la colla. Avui per tu, demà per mi.

   Les hores esmerçades en passejar, eren abans, una part molt important de les nostres vides.

   Diumenge passat a les vuit del vespre, vaig travessar més de mig poble pels carrers del cas antic, i en els deu o dotze minuts que hi vaig emprar, només em vaig creuar amb tres o quatre persones i per descomptat, cap de coneguda. Això sol ser propi de cada diumenge al llarg de moltes hores del dia, i també dels dissabtes, bàsicament a les tardes.

    Al inaugurar-se la darrera fase de l’arranjament del casc antic, la passada Festa Major, el nostre Alcalde, ens parlava de la revitalització d’aquest nucli històric del poble, que dit ho sigui de passada, ha estat una feina molt ben feta, i també feia esment a la nova embranzida del comerç que si troba ubicat.

Segurament que devem transitar pels carrers en horaris diferents, ja que tret de les hores en que entren i surten la canalla de les escoles i el temps que son a dins, els carrer son quasi buits de gent i el comerç, més aviat va de cara avall.

   En tot cas, segons la meva personal visió, la gent que va pels carrers, només transita, no passeja. Passejar pels carrers, abans era, quelcom habitual en els nostres pobles i ciutats, potser més als pobles, on hi havia menys distraccions. En aquest sentit, no puc deixar de pensar en com es passejava a Valls fa cinquanta anys, on, entre el Pati i el carrer de la Cort, hi havia tanta gent passejant els diumenges a la tarda que no hi cabia ningú més. Fa uns anys a la veïna ciutat de Reus, que son comerciants de mena, ja volgueren conjugar aquest afany, amb aquella crida promocional: Reus, l’art de comprar tot passejant.

   Anys enrere a Vila-seca es passejava bastant pels carrers, especialment els diumenges, però també una mica els dies entre-setmana als vespres. He sentit explicar que es passejava per tot el que era la general, carrer de la Font, plaça de l’Església, carrer Major i carrer del Carril, segurament perquè era l’únic espai del poble enquitranat, és a dir, sense pols uns dies i sense fang els demés. També hi ha qui diu que a manca de millors distraccions, anar a veure passar el tren, n’era una de suficient per a que grans i menuts anessin fent el trajecte, amb calma i tranquil·litat ja que no hi havien de pujar, és a dir, tot passejant. A més a més en aquest recorregut si trobaven les tres societats i els cafès que eren també llocs de trobada tant els dies festius com els vespres.

   Fins l’any 1950, aquest passeig s’havia de compartir amb el trànsit de la general, el que volia dir que, de tant en tant. Els passejants s’havien d’arrambar a les vores per deixar passar cotxes i camions cada dos per tres. Però des que es va fer la Carretera Nova, la cosa va canviar i es va poder passejar amb molta més tranquil·litat.

   I encara més, es varen obrir nous espais per a passejar, primer els dos extrems del poble, que tot i quedar allunyats del centre, estaven enquitranats i tenien l’ombra de plataners centenaris, i després, la carretera de l’Hort del Pep, avui carrer Galzeran de Pinós i quan s’anava fent es coneixia amb el llenguatge administratiu de “rampa unión”, suposo que perquè enllaçava la carretera nova amb la part de dalt del poble, com si diguéssim a l’antiga Vila-seca de Solcina.

   Curiosament, l’únic tros de carrer que al poble en diem “el Passeig”, al costat de l’església, per allí no hi passejava mai ningú, o al menys del meu record. Potser per no escampar la boira pel damunt del que havia estat el cementiri del poble, ves a saber. 

   Jugar a un o altre joc, era cosa de temporades, de moda podríem dir, i normalment, encetar-ne una de nova, comportava que uns quants es posessin d’acord. Si no n’hi havia un grup  que portés boles, o retrats, o baldufa posem per cas, no es podia encetar temporada.

   No hi havia un temps per a cada joc, fos la primavera, l’hivern o la tardor, i molts anys els costums de les juguesques es repetien dos o tres cops. Això no vol dir que en un moment determinat tots els nens de la plaça d’Estudi juguessin al mateix, està clar, però quan algú començava una nova etapa, al cap d’uns dies la majoria jugàvem al mateix.

   Tots teníem a casa boles, retrats i baldufa i, quan era el temps, ens podíem fer güitus. Els güitus eren pinyols d’albercoc, i el joc consistia en fer un clotet a terra, cada jugador en posava un a dintre, es sortejava l’ordre de tirar i cadascú tirava un güito amb la mà quasi tancada i empenyent amb el dit gros de dins a fora el pinyol cap al clotet per veure si en treia cap dels de dins; si ho aconseguia, es quedava els que feia fora i podia tornar a tirar, en cas contrari, havia de deixar el seu al clotet.

   Amb els pinyols d’albercoc també fèiem xiulets. Calia triar un güito que al sacsejar-lo es notés que l’ametlleta que te a dins anés solta, que se la sentís ballar, aleshores fregant un dels costats en una paret rasposa al cap de poc temps s’aconseguia fer-hi un foradet, i ja es tenia el xiulet, que posat vora la boca a tocar del llavi inferior, bufant, xiulava.

   El joc de boles, consistia en fer grups d’entre quatre i deu jugadors, es feia un rolu més o menys gran segons el nombre de jugadors i a dins s’hi anaven posant les boles arrenglerades. A uns dos metres, es feia una ratlla a terra, perpendicular a la renglera de boles, darrera de la qual es situaven els jugadors per anar tirant el bolot o el palet cap a les boles, feta la tirada, totes les que sortien del rolu se les emportava el que havia jugat. A vegades, el segon o tercer tirador ja se les havia emportat totes, i per tant calia tornar a reomplir el rolu. El més correcte, era tirar amb un bolot de ferro de la mida d’un ou petit de gallina, però totalment esfèric, està clar, el palet era un substitut, ja que els bolots no eren fàcils de tenir. Amb el bolot no s’aconseguien tan bons resultats ja que el bolot rodolava i el palet s’arrossegava donant millor rendiment, per això abans de començar s’havia de triar una o altra andròmina, i jugar tothom en igualtat de condicions. Les boles més normals eren les de fang d’argila, que en dèiem de farinot i les venia la Maria del Sereno, excepcionalment n’hi havia alguna de pedra, però mai de vidre com les que tenen avui els nens i que compren als xinos. Tant abans de començar com en acabat tot el material es transportava a les butxaques dels pantalons, Déu n’hi do el que havien d’aguantar els tirants!

   Jugar a retrats, era exactament el mateix procediment però emprant les cares més amples de les capses de llumins, que nosaltres en dèiem mistos. De capses de mistos, ni havien de dues formes una més senzilla de cartró tou i una altra més bona i més cara, feta amb làmines fines de fusta. Totes dues eren de la Fosforera Española que devien emprar els fosfats de Fos Bucraa al Sàhara. Els cartronets es doblegaven per la meitat i es posaven arrenglerats al rolu, del qual es tractava de fer sortir,  en aquest cas amb una xapa de ferro o un palet dels que eren molt plans. Al contrari de les boles, que rodolavan, sovint els retrats quedaven encavalcats a la ratlla del rolu, i si semblava que hi havia un tros mes gran a fora que a dins es considerava per sortit, però això sovint donava peu a fortíssimes discussions entre els jugadors que, finalment, optaven per demanar a un noi més gran que fes de jutge. A vegades les xapes eren estris aprofitats, però majoritàriament les havia fet un ferrer, i moltes vegades hi havia el nom escrit i algun adornament. Tampoc resultava estrany que amb la mateixa xapa hi haguessin jugat diferents generacions. Hi havia un nen, que en portava una amb un nom escrit que, quan l’ensenyava li venien ganes de plorar, perquè era d’un tiet que havia mort a la guerra.

   A retrats, evidentment ja no si juga i a boles sí, però de ben diferent manera. En canvi les baldufes són pràcticament idèntiques, però no veig que hi juguin com nosaltres en comunitat i de forma competitiva, com era el joc del pigot, al que hi podien jugar tants nens com cabien al voltant d’una rodona, feta a terra d’uns dos metres de diàmetre, i que era una circumferència perfecte ja que es ratllava a terra amb el punxó de la baldufa lligada al cordill, i a l’altra cap del qual, un altre jugador el mantenia immòbil al punt central, mentre es feia la rodona. Al mig, i de forma concèntrica es feia un altre cercle més petit, dins del qual s’havien de fer ballar les baldufes, i procurant que al tirar la baldufa cadascú fes sortir del cercle la d’un altre jugador això sí, sense deixar de ballar. Hi havia dues maneres de llençar la baldufa amb el cordill entortolligat, tirant-la pel damunt de l’espatlla o prop de terra a l’alçada del genoll. Encara hi havia una variant, i és que si algú després de tirar la baldufa havia fallat, podia agafar-la amb la mà plana i sense deixar de ballar, la tirava el cercle central buscant el mateix resultat. Era mes aviat un joc de destresa que no pas competitiu, ja que en acabar cadascú es quedava amb el mateix que tenia al començar, només que, el que havia tret més baldufes del cercle central, marxava més ample que llarg.