Joan Clave Morell

    Al temps en que les societats del nostre poble duien els cognoms de “Educación y Descanso”, s’esqueia que, no solament les revistes del cor, sinó qualsevol diari, tingués una secció dels “ecos de sociedad”, que solien tenir la mateixa estructura i un estil gairebé idèntic a tots els diaris i revistes.

   Casualment no fa pas gaire en vaig trobar un d’aquests, a La Vanguardia del 21 de setembre de 1961, referit a una família de Barcelona però que tenia –ara ja no- una certa implantació a Vila-seca i, tant la noia protagonista de l’esdeveniment com el seu germà, havien jugat amb nosaltres amb totes les prevencions que imposaven la diferència de classe. L’avi de la núvia també era molt conegut per la pagesia hortolana del poble. Malgrat tot en conservo un cert anonimat i obviat una part de la ressenya.

 ENLACE MONTSERRAT T.- JOSE VILALTA

   Se ha celebrado en la basílica de Nuestra Senyora de la Merced el enlace matrimonial de la bellísima señorita Montserrat T.R. hija de D. Juan T.D. concejal del Ayuntamiento de Barcelona y su distinguida esposa Dña. Rafaela R. con el joven José Vilalta Canela. La novia que estaba encantadora con sus riquísimas galas de boda entró en el templo del brazo de su padre, a los acordes de una marcha nupcial interpretada por la orquesta.

   Bendijo la unión y ofició la misa el religioso de la Orden de Predicadores, reverendo padre José T. tio de la novia, tomando asiento en el presbiterio los familiares del contrayente ... y por parte de la desposada, sus padres, su abuelo materno D. José Mª R., abuela paterna doña Magdalena D. viuda de T. Firmaron el acta como testigos D. Ramon ... y por la novia D. Joaquin Díaz Moreno que representaba al governador civil de la provincia, D. José Mª R. y D. Jesús i D. Mariano T.

    Entre la concurréncia que llenaba el amplio templo recordamos a los excelentísimos senyores D. José Mª Roger Amat, consejero nacional del Movimiento y D. Claudio Colomer Marqués, governador civil de Alava acompañado de su distinguida esposa, el elustrísimo señor D. Nicolas de las Peñas, delegado provincial de Sindicatos, D. ...

   Terminado el acto religioso, la concurrencia fué obsequiada con un banquete en la Font del Lleó. Tanto los novios como sus padres y demás familiares recibieron muchas felicitaciones a las que unimos la nuestra muy sincera.

     Aquest text canviant-li els noms i els llocs es repetia un rere l’altre en diferents dates i edicions, això que en aquells temps no hi havia ni ordinadors ni programes de tractament de textos. Era un estil i un costum d’una època que, els que tenim una edat hem vist i viscut. 

    Amb motiu del cinquantenari de Las Vegas, hem recordat com, tant aquesta societat, fundada l’any 1959, com les altres dues del poble molt més antigues, en el temps del franquisme, per poder-se mantenir obertes, s’havien d’inscriure com a filials de l’«Obra Sindical de Educación y Descanso». El Centre Catòlic en va quedar exclòs d’aquesta imposició, segurament perquè era catòlic, cosa que ja era sinònim de ser del Règim.

    En el cas de Las Vegas ja varem dir que des de la seva fundació va ser integrada a “Educación i Descanso” però en el cas de les altres dues societats, la cosa va ser diferent.

    Al Casino, que durant la II República havia agafat voluntàriament, tot i que amb discrepàncies internes, el nom de “Centre Republicà el Fènix”, en acabar la guerra l’entitat fou clausurada passant a dependre de la «Organización Nacional de Educación y Descanso», fins que el 1947 va assolir una certa autonomia, tot i que havia de tenir la denominació de “Sociedad el Fénix de Educación y Descanso”.

   L’Ateneu Pi i Margall fou clausurat tant bon punt acabà la guerra, i romangué tancat fins que, el 1947 es va demanar la reobertura a l’empara de l“Educación y Descanso”, que permeté que l’11 de març de l’any següent es podessin obrir de nou les portes.   De fet, en el cas de les societats de Vila-seca, no tenia sentit aquesta inclusió a l’aixopluc de l’«Obra Sindical de Educación y Descanso» creada el 1940, atès que aquesta era una activitat sindical destinada als obrers (que el règim en deia “productors”), i de fet, en aquestes entitats n’hi havia pocs de treballadors per compte d’altri. Només cal recordar que uns anys abans, l“Educación y Descanso” els obrers de Vila-seca havien creat la seva pròpia societat.

    L’any 1977 es va desmuntar tot el tinglado dels sindicats verticals, i per tant també va desaparèixer aquesta entelèquia de l“Educación y Descanso”. Que en pau reposi i que mai més torni.  

    A vegades les persones humanes sentim vergonya pel que fan els altres. A mi, no és que em passi gaire aquesta mena de sensació, però la vaig sentir de valent el diumenge passat tot veient i escoltant el programa de TV “30 minuts” en que tractava del litigi per les obres d’art sacre entre els bisbats de Barbastre-Montsó i el de Lleida (o potser ara el Museu de Lleida) per la propietat de 113 peces, de les quals 27 s’ha reconegut que estan en dipòsit.

   Uns i altres discutint sobre si la jurisdicció eclesiàstica o la civil és la que ha de prevaldre, o si es tracta d’una sentència o d’una simple acte administratiu. Resultava penós veure capellans o representants eclesials gairebé acusant a la part contraria poc menys que de lladres.

   Vejam, l’Església catòlica no predica l’amor al proïsme?Si fos així de veritat, el que haurien de fer és el contrari. I així hauríem vist als de Lleida, voler donar-los-hi tot als aragonesos, i per altra banda, els de la Franja, que rés, que no ho volem, que vosaltres els heu cuidat tant bé tant de temps, i per això us correspon conservar-los. I en tot cas ens els repartim com a bons germans.

    O potser encara hauria estat millor, com deia la meva dona, que els posessin a la venda i amb els diners recaptats, passar-los a Càritas per ajudar a les moltes famílies que les estan passant magres amb la crisi.

   No puc per menys acabar, sense abans criticar a la consellera de Cultura aragonesa que entre altres bestieses, encara parlava de “Lérida”. En sentit contrari he de lloar les ponderades manifestacions dels veïns d’Areny de Noguera. I finalment encara, lamentar la meva ignorància per desconèixer que, al petit poblet de Roda d’Isabena, avui amb una trentena d’habitants hi ha una catedral que fou de la seu episcopal anterior a la de Lleida.  

    Amb motiu del cinquantenari, la societat ha editat un “llibre” en el que es fa un repàs del que s’ha fet durant aquest darrer mig segle. La crònica la signa en Josep Torredemé, que deu ser el soci més antic, no pas el més vell, i fa una detallada relació dels difícils començaments de l’entitat, que com ja he dit abans, no hauria d’haver nascut mai.

    Del seu contingut en destacaria unes quantes coses a afegir al que ja he escrit abans. Per començar, posar en evidència que els fundadors de la societat, es varen veure obligats a posar-li els cognoms de “Educación Y Descanso” de manera que la junta general fundacional, va haver de ser presidida pel Camarada Delegado Provincial de Sindicatos i el Camarada Vice-Secretario de Obras Sindicales, tot i que ja érem a finals de l’any 1962, l’any següent al dels “25 años de paz”, és a dir, en plena democràcia orgànica.

   Pel que fa a les festes, han passat per la sala del cine-teatre-ball des de “Los cinco latinos” i les orquestres més afamades del país, fins arribar als coneguts com “home-orquestra” del sopar del cinquantenari.

    També s’ha passat de fer, les millors carretel·les de Sant Antoni els anys vuitanta, a no fer-ne. Així com les escadusseres participacions a les rues carnavaleres.   Del teatre, s’explica com, amb la representació de “Terra baixa” el 1983 es va retre homenatge a aquells que la van representar el dia de Nadal de l’any 1959 amb Ramón de l’Ateneu –ves per on- fent de Manelic als 67 anys. A més a més, va ser esquer per la creació del grup teatral “El Coverol” que va fer diferents representacions, crec que fins el 1996, que va escenificar “Un fanàtic del Barça”. 

    El cinema convencional, va fer figa com a les altres tres societats. Uns anys més tard, el 1995 es volgué reactivar l’activitat mitjançant un conveni amb l’Ajuntament, que va aportar un milió i mig per fer-ho possible, començant per posar la sala d’acord amb la normativa legal vigent. Va durar un any i mig aproximadament, suposo que amb assistències mínimes. Recordo haver anat a veure la pel·lícula “Faustino el asesino de la 3ª edad” i a la sala hi érem en Jacint i jo, el regidor Andres Faro i el president de Las Vegas, Salvador Martí. Ja varem veure que amb aquesta assistència la cosa no podia durar.

    Per molt que es pugui dir que, «mai com ara», que és una opinió molt respectable, hem de reconèixer que la realitat és la que és, a Las Vegas i a les altres societats. Només cal veure, que segons el llistat de socis actual, sumen un total de 92, quan n’havien estat més de 300, anys enrere, i d’aquests 92 la immensa majoria han fet com la societat, ja tenen més de 50 anys.

    Tant de bo que la celebració esperoni la revitalització de l’entitat, de veritat que me n’alegraré molt.