Enguany es compleix el cinquantè aniversari de l’existència de “Las Vegas”, una societat que no hauria d’haver nascut mai, però va ser així perquè, un bon nombre de vilatans, socis de les altres tres entitats recreatives, van ser de grat a vegades i per força en altres obligats a deixar-les, per culpa de les malaguanyades disputes, que per culpa dels “metges” (tot i que jo crec que hi havien altres motius, que no s’explicaren) van dividir el poble en dos bàndols, els “xamacos” i els “patacons”, malnoms que per sí mateixos, ja defineixen el caire de la baralla.

   Per molts, l’abandó de les associacions a les que estaven adherits va ser molt traumàtica, especialment per a aquelles famílies que hi duien el llast de dues o tres generacions i especialment perquè si sentien molt integrades.

    Sempre m’ha xocat el perquè d’aquest nom de Las Vegas, i no Reus, o Paris o Londres, posem per cas. Es veu que el topònim l’hem de lligar amb l’afecció a la juguesca especialment de cartes, que ja era força habitual a les altres tres societats, i per tant a la nova, també era previsible que les dèries fossin les mateixes, al menys per una colla de socis.

   Ara fa 50 anys doncs, que el grup promotor de la nova societat va comprar la casa i immediatament se’n va fer el projecte de remodelació en base a dos eixos d’activitat, el cafè i el cine-teatre. Els estatuts no s’aprovaren fins l’any 1962, i com era obligat aleshores, al nom de Las Vegas si va haver d’afegir els cognoms de Educación y Descanso.

   A Las Vegas, ara, amb motiu de l’aniversari, hi ha hagut una mena de revifalla social amb redecoració dels locals inclosa. Esperem que duri, perquè fins fa poc, l’entitat estava en procés de decaïment irreversible. De fet es va “reobrir” amb motiu de la inauguració d’una cafeteria molt digna que va llogar l’antic bar.

    Aquesta conjuntura és comú a les altres societats històriques del poble, que tothom vol conservar, però poca gent hi va. Diríem que van coixes i que es mantenen dretes i caminant poc a poquet amb l’ajut de crosses, i el gaiato pot ser una cafeteria, una entitat bancària, un restaurant amb ball o qualsevol altre negoci privat. No sé si aquest és el camí.

   En tot cas les societats fan vida social tres o quatre cops l’any i quasi sempre per fer menjades commemoratives o tradicionals, que no és poc, ni deix de tenir la seva importància, que la té. O potser sí que és poc.

     Amb motiu d’aquest cinquantenari, han fet una exposició, per cert molt ben dissenyada i muntada, amb documents històrics, programes i sobretot, moltes fotografies del que ha estat aquest darrer mig segle, que s’ha completat amb l’edició d’un llibre que també el rememora.

   Que sigui enhorabona!