Joan Clave Morell

    Ara que s’ha mort el Michael Jackson, conegut com el rei del pop, em criden l’atenció un parell de coses, entre moltes altres. Per un costat la notícia, que ha tingut un tractament informatiu a tots els nivells, com si es tractés del papa de Roma o del president dels Estats Units, per dir dos personatges que, tanmateix com el finat, serien capaços d’omplir el camp del Barça si vinguessin, posem per cas a Barcelona. És clar, que jo no hi aniria a veure’n a cap dels tres.

    L’altra cosa que m’ha sobtat, no pas sorprès, és el sentiment i seguiment popular de dol i fins i tot de dolor dels seus fans, i potser d’altres que no en son tant. Sembla que una part de la població del món mundial hagi perdut el nord amb la mort del tal Jackson.

    No fa pas gaires anys que aquest home també va ser notícia perquè se’l jutjava pel delicte de pederàstia, i es donava per ben entès que aquella acusació, segurament no era la única ni la que feia dues dotzenes, però el cas és que aquell judici va arribar a tenir una sentència, perquè amb diners, als Estats Units també, i segurament que encara més, tot s’arregla.

    Hagi passat el que fos, per a mi, aquest individu és un delinqüent i per això em costa molt d’entendre que ara que s’ha mort hagi de rebre un tractament com si fos un heroi.

    És clar que aquestes coses passen, especialment quan sembla que tots plegats som, no solament aconsellats, sinó realment dirigits per la propaganda, que ara en diuen màrqueting. Si fins i tot, en Jesús Gil y Gil va arribar a guanyar les eleccions a Marbella.

    Que al cel (dels blancs) sia en Michael Jackson, que la canalla del seu entorn, descansaran en pau.  

    Enguany es compleix el cinquantè aniversari de l’existència de “Las Vegas”, una societat que no hauria d’haver nascut mai, però va ser així perquè, un bon nombre de vilatans, socis de les altres tres entitats recreatives, van ser de grat a vegades i per força en altres obligats a deixar-les, per culpa de les malaguanyades disputes, que per culpa dels “metges” (tot i que jo crec que hi havien altres motius, que no s’explicaren) van dividir el poble en dos bàndols, els “xamacos” i els “patacons”, malnoms que per sí mateixos, ja defineixen el caire de la baralla.

   Per molts, l’abandó de les associacions a les que estaven adherits va ser molt traumàtica, especialment per a aquelles famílies que hi duien el llast de dues o tres generacions i especialment perquè si sentien molt integrades.

    Sempre m’ha xocat el perquè d’aquest nom de Las Vegas, i no Reus, o Paris o Londres, posem per cas. Es veu que el topònim l’hem de lligar amb l’afecció a la juguesca especialment de cartes, que ja era força habitual a les altres tres societats, i per tant a la nova, també era previsible que les dèries fossin les mateixes, al menys per una colla de socis.

   Ara fa 50 anys doncs, que el grup promotor de la nova societat va comprar la casa i immediatament se’n va fer el projecte de remodelació en base a dos eixos d’activitat, el cafè i el cine-teatre. Els estatuts no s’aprovaren fins l’any 1962, i com era obligat aleshores, al nom de Las Vegas si va haver d’afegir els cognoms de Educación y Descanso.

   A Las Vegas, ara, amb motiu de l’aniversari, hi ha hagut una mena de revifalla social amb redecoració dels locals inclosa. Esperem que duri, perquè fins fa poc, l’entitat estava en procés de decaïment irreversible. De fet es va “reobrir” amb motiu de la inauguració d’una cafeteria molt digna que va llogar l’antic bar.

    Aquesta conjuntura és comú a les altres societats històriques del poble, que tothom vol conservar, però poca gent hi va. Diríem que van coixes i que es mantenen dretes i caminant poc a poquet amb l’ajut de crosses, i el gaiato pot ser una cafeteria, una entitat bancària, un restaurant amb ball o qualsevol altre negoci privat. No sé si aquest és el camí.

   En tot cas les societats fan vida social tres o quatre cops l’any i quasi sempre per fer menjades commemoratives o tradicionals, que no és poc, ni deix de tenir la seva importància, que la té. O potser sí que és poc.

     Amb motiu d’aquest cinquantenari, han fet una exposició, per cert molt ben dissenyada i muntada, amb documents històrics, programes i sobretot, moltes fotografies del que ha estat aquest darrer mig segle, que s’ha completat amb l’edició d’un llibre que també el rememora.

   Que sigui enhorabona! 

    Que a les eleccions del passat diumenge hi hauria molta abstenció, era una cosa cantada i que, tothom donava per segur fins i tot abans de començar la campanya electoral.

    Jo en sóc totalment contrari d’aquesta abstenció i en general de totes les postures “passotes” davant d’unes eleccions, tot i que l’entenc. Crec que tots hauríem d’anar a votar i si no estem d’acord amb cap de les candidatures, o amb el seu comportament durant la campanya, o amb el que fan entremig de les eleccions, aleshores tenim l’opció de votar en blanc o fer un vot nul.

   D’aquesta manera, diem clarament que, estem per la democràcia i que creiem en Europa (en aquest cas), però no ens agrada cap de les alternatives que se’ns presenten per triar. Altrament, cadascú dels que hi participen en fa la seva lectura interessada, que sovint és contradictòria. Els que governen diuen que els electors han triat la platja per comptes de l’urna, els de l’oposició que el govern no ha sabut motivar i per tant mobilitzar l’electorat... En fi que tothom hi diu la seva.

   Ara bé, quan ja han passat les eleccions i els diputats han pres possessió dels seus escons, l’abstenció és una altra cosa. Tantseval al Parlament europeu, com a les Cortes o al Parlament de Catalunya, l’abstenció és una forma de votació: vots a favor?, vots en contra? abstencions? pregunta el president de l’assemblea, i cada cul-parlant agafa l’opció que li sembla o la que li indica el seu respectiu cap de files. És a dir que l’abstenció ve a ser quelcom coincident amb el que és el vot en blanc a les urnes dels col·legis electorals.

    A les esmentades assemblees, l’abstenció real, és una altra cosa: és l’absència de l’hemicicle, on hi falten els que s’han quedat a casa, o son al bar, o tenen una altra feina que deu ser més important que la de votar una llei o una directiva. Així quan el president dona els resultats, diu: diputats presents, tants; vots a favor, tants; vots en contra, quants; abstencions, tantes; donant per aprovada o refusada la “cosa” que es votava.

   Moltes vegades a la televisió ens han ensenyat, com en diferents moments i massa sovint per cert, hi ha uns anfiteatres plens de butaques buides, és a dir de diputats que s’abstenen.

    No creuen ses senyories, que si vostès que cobren per ser al seu escó, massa sovint s’abstenen de ser-hi presents, ens estan donant als ciutadans, que paguem, l’exemple a seguir?