Joan Clave Morell

   A Vila-seca, i possiblement també a altres pobles, hi ha el costum de que tots o una part dels ciutadans de la mateixa lleva, siguin homes o dones, s’apleguin per a fer una trobada, que esdevé diferent segons la colla. Sol ser habitual, que l’any que se’n compleixen cinquanta, es fa una crida per la celebració, que sol consistir en anar a una missa, una recepció a l’Ajuntament que acostuma regalar una placa commemorativa, i després es fa un dinar. Això és el més habitual i les assistències son bastant nombroses.

    Els que varem nèixer el 1943, som de la quinta del 1964 segons els termes de l’argot militar que és el que mana en aquest lèxic, es digui lleva o quinta. Però des que s’ha suprimit el servei militar obligatori, ja no té sentit parlar ni de quintes, ni de lleves.

    El cas és que els nats el 1943, així que va arribar l’any 1993 en que complíem 50 anys, varem fer el que és costum, és a dir que, un diumenge varem d’anar a missa, i després per comptes d’anar a l’Ajuntament, es va muntar a la Biblioteca una exposició de fotografies d’anys enrere que teníem els contemporanis, així com la presentació d’una mena de memoràndum del que havia passat al nostre entorn durant aquests darrers cinquanta anys, tot seguit a dinar tots plegats, que varem ser 54 comensals.

   Una mica més endavant i dins del mateix any, ens engrescarem a fer la primera excursió, que va ser a la Cerdanya a un costat i altre de la frontera catalano-francesa, i des d’aquell, any rere any hem anat fet una sortida cada primavera.

   Enguany ens hem plantat a Osca, i d’allí a Loarre i Riglos, tot i que, el que menys importa és on anem, sinó el fet de passar plegats aquest cap de setmana.   Aquest, ha estat el 17è any de fer “excursions”, amb assistències regulars entre un mínim de 32 i un màxim de 51 viatgers, alguns anys un sol dia, i altres de tres, tot i que el més habitual és de dos.

    A mi que he estat un dels més fidels, ja que només he fallat un any, se’m fa molt estrany entendre la postura d’aquells o aquelles que podent-ho fer, no hi participen, tenint en compte que el cost és suportable per a tothom. Val a dir que, en proporció, els excursionistes més fidels son els que viuen fora del poble, suposo que perquè ens enyoren poc o molt, a nosaltres i al poble.

   De fet, la majoria de les “quintes” a més de la trobada del cinquantenari, han provat de fer excursions anuals. Unes han fruit, i altres no. A vegades, els capdavanters han presentat propostes per anar a fer la volta al món o per anar a la Canonja, i és clar que ni per una ni altra opció han engrescat a la concurrència. S’ha de ser realista i buscar excursions en funció dels gustos de la gent a qui va destinat.

    Nosaltres, els nats el 1943, des de fa onze anys que fem sortides de dissabte i diumenge, ja que els dos dies ens permet que tots podem parlar a bastament amb la resta de companys, que és en definitiva del que es tracta, sobretot si tenim en compte la manca de comunicació que patim en general en aquesta època.

    Així al llarg de l’any, quan ens trobem pel carrer, sempre tenim un motiu més per interessar-nos pels afers dels companys coetanis, per les seves famílies, afeccions, afanys i qualsevol altre cosa amb la que sabem que hi tenen un determinat interès. En definitiva, que millorem la convivència, que és del que es tracta.  

    La Cisqueta és una dona gran, de les que abans en  dèiem vella, vaja que passava dels vuitanta. Era viuda del Ton, que l’havia deixat sola ja feia uns quants anys, abans de tenir tanatori, aquest servei públic que, pels que som del poble de tota la vida, ve a ser com un centre social, on ens hi trobem convilatans a qui veiem molt de tant en tant, més aviat, poc.

    Abans d’això, quan encara tots dos estaven de bon regent, van decidir, primer abandonar i després vendre la casa antiga i alhora vella que tenien al carrer d’Enterranes, on havien viscut des que es varen casar, i com que per allò de que, “si et vols casar bé, casat al mateix carrer”, resulta que hi havien nascut tots dos en aquell carrer que era un fangar cada cop que queien  quatre gotes. Encara eren infants quan a finals del 1938 un parell de bombes van esbotzar unes cases ben prop de les seves.

    Però això és una altra cosa. El cas és que, es van comprar un piset nou a la Rambla, que tenia tots els avantatges que ja no tenia la seva casa. Hi van estar bé tots dos, i ara que s’havia quedat sola, la Cisqueta, tampoc es podia queixar, dins del que era possible. A més tenia gairebé a la vora el CAP i la llar dels jubilats.

   Només una cosa la neguitejava, i eren els veïns, un matrimoni amb dos nois matxarrots i baladrers que els hi agradava posar-se la música molt forta i sobretot, quan feien futbol per la tele, es veu que no podien estar-se, fins i tot els pares, de veure els partits fent gatzara, i per això es va haver de canviar d’habitació per poder dormir.

   Així que un dia de primers de maig, quan ja havia agafat el son que a vegades li costava, de sobte va sentir cridar: gooooool! i tot seguit una gran cridòria i no solament a ca els veïns, sinó també al carrer, i al cap d’uns instants, començaren a petar coets, que semblava com que passessin els Diables.

    Es va desvetllar i es va aixecar a veure que passava. Però a l’atansar-se a la cuina, va olorar aquella ferum de gas que tant l’esglaiava. A l’acostar-se als fogons va veure que s’havia deixat oberta l’aixeta del tercer foc i d’alli s’escolava el gas. El va tancar, i tot seguit va córrer cap el balcó a obrir les portes de bat a bat.

    Aleshores, va escoltar la cridòria de la gent que hi havia al carrer, i d’entre els crits, sentia com repetien: Iniesta, Iniesta...

   L’endemà al mati va anar a comprar-se el diari, cosa que no solia fer habitualment, i va anar passant pàgines fins trobar, cap al final, un retrat molt ampliat, d’un xicot una mica calb però amb cara de nen.

    El va retallar i amb molta cura i fins i tot, devoció, el va enganxar a la paret, pel damunt de la calaixera. A sota hi va encendre un ciri, i es va prometre a sí mateixa que cada dia mentre visqués, li donaria gràcies per la vida.