La Cisqueta és una dona gran, de les que abans en  dèiem vella, vaja que passava dels vuitanta. Era viuda del Ton, que l’havia deixat sola ja feia uns quants anys, abans de tenir tanatori, aquest servei públic que, pels que som del poble de tota la vida, ve a ser com un centre social, on ens hi trobem convilatans a qui veiem molt de tant en tant, més aviat, poc.

    Abans d’això, quan encara tots dos estaven de bon regent, van decidir, primer abandonar i després vendre la casa antiga i alhora vella que tenien al carrer d’Enterranes, on havien viscut des que es varen casar, i com que per allò de que, “si et vols casar bé, casat al mateix carrer”, resulta que hi havien nascut tots dos en aquell carrer que era un fangar cada cop que queien  quatre gotes. Encara eren infants quan a finals del 1938 un parell de bombes van esbotzar unes cases ben prop de les seves.

    Però això és una altra cosa. El cas és que, es van comprar un piset nou a la Rambla, que tenia tots els avantatges que ja no tenia la seva casa. Hi van estar bé tots dos, i ara que s’havia quedat sola, la Cisqueta, tampoc es podia queixar, dins del que era possible. A més tenia gairebé a la vora el CAP i la llar dels jubilats.

   Només una cosa la neguitejava, i eren els veïns, un matrimoni amb dos nois matxarrots i baladrers que els hi agradava posar-se la música molt forta i sobretot, quan feien futbol per la tele, es veu que no podien estar-se, fins i tot els pares, de veure els partits fent gatzara, i per això es va haver de canviar d’habitació per poder dormir.

   Així que un dia de primers de maig, quan ja havia agafat el son que a vegades li costava, de sobte va sentir cridar: gooooool! i tot seguit una gran cridòria i no solament a ca els veïns, sinó també al carrer, i al cap d’uns instants, començaren a petar coets, que semblava com que passessin els Diables.

    Es va desvetllar i es va aixecar a veure que passava. Però a l’atansar-se a la cuina, va olorar aquella ferum de gas que tant l’esglaiava. A l’acostar-se als fogons va veure que s’havia deixat oberta l’aixeta del tercer foc i d’alli s’escolava el gas. El va tancar, i tot seguit va córrer cap el balcó a obrir les portes de bat a bat.

    Aleshores, va escoltar la cridòria de la gent que hi havia al carrer, i d’entre els crits, sentia com repetien: Iniesta, Iniesta...

   L’endemà al mati va anar a comprar-se el diari, cosa que no solia fer habitualment, i va anar passant pàgines fins trobar, cap al final, un retrat molt ampliat, d’un xicot una mica calb però amb cara de nen.

    El va retallar i amb molta cura i fins i tot, devoció, el va enganxar a la paret, pel damunt de la calaixera. A sota hi va encendre un ciri, i es va prometre a sí mateixa que cada dia mentre visqués, li donaria gràcies per la vida.