Joan Clave Morell

    Es una expressió que sempre m’ha xocat, sobretot quan es tracta de cercar responsabilitats polítiques després d’algun fet desafortunat o decididament nefast. Es tracta doncs d’eliminar les impureses, humanes en aquest cas, quan han actuat malament.   

   Habitualment diuen que es depuraran responsabilitats els capitostos dels subjectes que han incomplert les seves obligacions. Els que son a l’oposició demanen directament la dimissió del conseller o del ministre, que per norma general, no dimiteix mai.

    En aquests dies se’n parla de depurar responsabilitats per les càrregues policials, potser desmesurades, dels Mossos d’Esquadra després del desallotjament dels estudiants que protestaven pel “pla Bolonya” de la seu central de la Universitat de Barcelona, i les dues o tres rèpliques (com en el cas dels terratrèmols) que hi hagueren a la tarda i nit següents. 

  Casualment els actuals responsables policials a casa nostra, en ocasió semblant, havien demanat la dimissió de la delegada del govern. I és que, segurament que tenen el “corasón partío” i per això s’han vist obligats a demanar que es depurin responsabilitats.

   Mentre vaig ser estudiant, vaig córrer molts cops davant dels “grisos”, que era com se solien anomenar als membres de la policia nacional, tant si anaven a peu com a cavall, que també era habitual. Per això, tinc la clara predisposició a posar-me del costat dels estudiants i en contra de la “bofia”.

   Ara bé, hi ha coses que em costen d’entendre. Al comparar aquests fets, quasi cinquanta anys després, recordo que aleshores, tot hi haver patit les embranzides policials moltes vegades, no vaig veure mai fer destroces al mobiliari urbà, ni ver volar cadires, ni cremar res, com hem pogut veure en la recent moguda.

   Potser és que si barrejaven els “antisistema”, que sí solen fer-ho, o potser és que els estudiants contraris al “pla Bolonya” tenen “antisistemes” infiltrats, de la mateixa manera que ells, es van infiltrar l’endemà a la manifestació dels mestres.

   Però això ja son figues d’un altre paner.  

      Tothom dona per fet que en Patxi López serà el nou lehendakari, amb el suport del PP. És una opció legítima, i si té més vots que una altra candidatura, doncs endavant.

    Ara bé, a mi em sembla totalment fora de lloc i, políti-cament del tot incorrecte, que el candidat socialista sigui lehendakari amb els vots del partit Popular, els vots d’aquells que fa ben poques setmanes els hi deien que era un dels amics d’ETA. El suport d’aquells que en altres parlaments fan l’oposició més irracional i contundent als confrares d’en López.  

  Segurament que s’ha arribat a aquesta situació, després d’una pre-campanya i campanya electoral, feta amb més tramfulles del que és habitual. Per començar el lehendakari Ibarretxe va convocar les eleccions pel mateix dia que s’havia fixat per les gallegues, així com a mínim els partits estatals, no sé perquè dits també constitucionalis-tes, haurien de dividir-se entre ambdues comunitats-nacions.

   Per altra banda i en virtut de la “llei de partits” l’esquerra abertzale no va poder presentar-s’hi. A mi em sembla molt, però molt malament aquesta llei i aquesta prohibició. O és que no hi ha opcions polítiques que encara no han condemnat els crims del franquisme o els del Gal?

   Ja durant la campanya, el PSE assegurava que mai farien una pinça amb el PP, en contra del PNB. En canvi els populars no es tallaven al dir, que per fotre fora Ibarretxe votarien al candidat socialista encara que fos a canvi de res. Ara es veu que sí que volen cobrar-se els vots d’investidura.

    Es clar que ara, el senyor Ibarretxe es queixa i lamenta que l’únic que volen els partits estatals és arrambar-lo, cosa que no li ha de venir de nou, ja que es va passar tota la campanya avisant que això passaria, si ell no tenia suport suficient.

    I és que les campanyes electorals, amb tot el que es diu i es fa, resulten cada cop més inútils. És el que jo crec, però es veu que vaig errat, sobretot si es té en compte que al macro-mitin d’en Zapatero i el porquet volador, el dijous abans de les eleccions, els organitzadors, van aconseguir posar 5.000 persones al pavelló (que tampoc és tant) a base de portar “maketos” d’arreu d’Espanya.

   Ara diuen els contrincants pactants, que fan ni més ni menys que el missatge que se’n deriva del vot popular, suposo que és tant lícit com el que diu Ibarretxe, que les eleccions les va guanyar el PNB. En tot cas, si les enques-tes serveixen per algo, sembla ser que una immensa majoria de ciutadans bascos, el que els hi agradaria, i alhora seria millor per Euskal Herria, seria una entesa entre peneubistes i socialistes. 

    Si no ... ja s’ho trobaran! 

    Ahir llegia al diari, que el president de la Generalitat valenciana, presumptament implicat en l’afer Gürtel, estava de sort, el president del tribunal que l’havia de jutjar, és íntim amic seu. Quina xamba que tenen alguns, no? 

   De fet, segurament que deuen ser poques les persones d’aquest país, que arribessin a pensar, que de tot aquest enrenou de presumptes corrupteles, al voltant de càrrecs del PP en sortiria res en clar. Només cal veure el que ha passat amb en Fabra, ex-president de la Diputació de Castelló i màxim responsable popular en aquella província. Després de cinc anys d’haver-se destapat tot un reguitzell d’irregularitats legals, el “tio”, com si res, no solament va pel carrer tranquil·lament, sinó que a més es permet insultar a aquells que posen en dubte –més que raonable- la seva honradesa. Ves a saber si també son els jutges que li tenen por, si es té en compte que ja n’hi ha hagut set o vuit, que agafen el seu expedient i, veure’l i demanar el trasllat a un altre jutjat, és tot ú.

   Aquesta gent de la dreta se’n surten fàcilment de tota aquesta mena d’embolics judicials, com en el cas Naseiro o en Zaplana i la construcció de la “Tierra Mítica”, i tants altres de corrupcions urbanístiques a la costa de llevant. A més a més amb arrogància.

    Malgrat tot hi ha coses que el comú dels mortals no acabem d’entendre: Des del primer moment en que Garzón va destapar l’afer Gürtel, els màxims responsables del PP van proclamar a tort i a dret que es tractava d’una persecució al Partit justament abans de les eleccions basques i gallegues i que tots els implicats eren més honrats que la mare Teresa de Calcuta (si és que ho era). Passen els dies, i ara resulta que, menys Camps i Costa, a tots els demés els han donat de baixa del partit, inclòs un ex-conseller del govern de Madrid, això que eren tant honrats. Amb quina cullera es menja això?

   Tampoc no entenem, que vagin recusar al jutge Garzón, i que fos precisament qui ho fes, l’ínclit Federico Trillo (“manda huevos”), es veu que no tenien ningú més presentable, o potser és allò que deia més amunt, de l’arrogància. Aquest mateix jutge si no vaig errat és que va reobrir el cas Gal, i els populars bé que hi van sucar pa.

   Aquesta mena d’il·legalitats, estic ben segur que les fan gent de tots els partits que manen en algun puesto, el que no vol dir que ho facin tots. El cas és però que d’aquest macro-embolics que hem vist al decurs dels darrers anys, els resultats han estat ben diferents, ja que tant en el cas Filesa, com en el dels fons reservats, van fer cap a la garjola els que foren processats. És evident que hi ha diferències.

   I per més inri, els jutges encara fan vaga. (Ja sé que no hi té res a veure).  

    Al llarg i ample dels darrers anys, m’he preguntat i he preguntat moltes vegades: com és que a Vila-seca no hi ha cap emissora, ni de ràdio, ni de televisió?

   Hi ha pobles o viles o ciutats d’entitat semblant o fins i tot de menys població que la nostra, que en tenen de l’un o de l’altre mitjà de comunicació. A la vora mateix tenim Cambrils, que té ràdio i TV, igual que a la Selva del Camp, o Constantí que té emissora de ràdio, com també en té Mont-roig, això sense moure’ns dels municipis de la vora.

   Els mitjans a que em refereixo poden ser públics o privats, però en general, solen ser de titularitat municipal en el cas dels pobles o privats en els cassos de Reus i Tarragona.   Tan els uns com els altres estan agrupats en alguna xarxa que dona cobertura a la programació mes enllà de la pròpiament local, que bàsicament és la que li dona sentit o justificació.

   Val a dir que fa uns quants anys hi hagué un intent de fer una emissora local de TV, que va emetre unes quantes setmanes amb l’anagrama de TVV, els promotors de la qual, convocaren a unes quantes persones que els van animar a seguir endavant amb el projecte, però sense l’entusiasme que possiblement esperaven, i la TVV es va morir abans de nèixer.

   Actualment, a Vila-seca hi ha un bon ventall de professionals dels mitjans audiovisuals, cosa que encara fa més difícil d’entendre que seguim estant orfes de missatgers de les ones o de la fibra òptica. Esperem que sigui per poc temps.