Erdrag

En general, no acostumo a escriure gaires coses de caire personal al bloc, més aviat hi poso opinions i comentaris sobre la societat, sobre el que passa, sobre el dia a dia social i polític de la meva ciutat i del meu país, però... tot i que no m’agrada massa poser-hi quelcom personal, avui crec que és el dia.

He començat el dia al Teatre de la Passió d’Esparreguera, en un acte d’Esquerra, que curiosament han anomenat “Convenció nacional de dirigents d’esquerra”, com un dels actes forts de la campanya Esquerra t’escolta, que un dia d’aquests valoraré, o almenys aquesta és la intenció.

A la tarda, aquest cop ja a Reus, hem tingut el darrer dels actes d’aquesta campanya a la ciutat. Personalment l’he valorat molt positivament, ja que hem pogut tenir un intercanvi d’impressions amb personatges importants de la política nacional com en Rafel Niubó, en Pep Bargalló o l’Ernest, així com escoltar les opinions d’en Carod.

Després de dinar a casa, però, i abans d’aquest darrer acte, he passat pel cau, on avui començaven el curs amb el 1r dia de cau amb nois i noies. Tenia ganes de treure-hi el cap un moment, ja que aquest ha estat el 1r cau en el que jo no era oficialment membre de l’agrupament. Em pensava que per passar-hi un momentet, saludar a tothom, veure què feien i marxar, doncs no hi hauria cap problema, que estaria bé i, de fet, en tenia moltes ganes. Però... no sé si ha estat una bona idea, ja que en sortir m’ha agafat una forta melancolia, m’han agafat unes ganes brutals de quedar-me allí, de posar-me altre cop el fulard al coll i enganxar-me per allí. També he vist les novetats, tant de gent com d’espais i m’he alegrat de que tot anés bé i endavant.

Quan, a l’estiu, vaig decidir de plegar, ho tenia molt clar, i amb uns motius molt raonats, que encara mantinc. Però, en moments com aquests se’m fa difícil no pensar si no ha estat un error això, si no... Els motius que em van portar a deixar-ho són molt forts i massa dolorosos per mi, i fins avui em pensava que ho tenia clar i assumit. Avui, però, m’he adonat que no és pas així, Avui he vist que l’escoltisme és la meva vida i que no és pas tan fàcil de deixar-ho, que una cosa en la que hi he dedicat tots els dissabtes, molts caps de setmana i moltes més hores, des de que tenia 8 anys (ja en fa 17 d’això...), no es pot deixar d’un dia per l’altre i també m’he adonat que necessito continuar-hi vinculat i fent-hi quelcom. No sé pas com, sé que mantenir aquesta vinculació dins l’estructura de l’AEG Ben Enllà em serà molt difícil i potser ni tan sols jo m’ho recomano, però... sé que ho necessito i no sé, ja veurem què faig.

Per altra banda, he vist que ara puc fer coses que fins ara no podia per falta de temps, que vaig molt més lleuger de temps, que puc plantejar-me de sortir un cap de setmana fora amb els amics, de sortir de festa, d’anar a col·laborar amb els Xiquets de Reus al concurs de castells de Tarragona. Fins i tot puc dir que trobo molt més llargs els caps de setmana, és a dir: que ara tinc caps de setmana, que puc decidir què faig els caps de setmana.

Ufff... ara rellegint el que acabo d’escriure m’adono que m’he allargat molt més del que volia i pensava, però he anat escrivint i és el que m’ha sortit. Com podeu comprovar, m’agrada que aquest bloc sigui, com dic a la capçalera: un espai personal a la xarxa, i poder-hi posar una mica de tot i que, en general serveixi per a expressar-me oberta i lliurement i alhora perquè em conegueu tots una mica millor.

Avui fa un any d'aquesta foto. Avui fa un any que emprenia un viatge, un llarg viatge, que feia un canvi en la meva vida. Avui fa un any que emprenia un viatge a Nicaragua, on descobriria una forma diferent d'agafar-se la vida, on descobriria una forma diferent de viure, una forma d'apreciar la vida i cadascun dels moments que ens dóna, una forma d'entendre el dia a dia i les relacions humanes.

Molts amics em diuen que he tornat canviat d'allà (no sé si millor o pitjor). jo no m'ho acabo de creure. Suposo que ara que ja fa un any que me n'hi vaig anar ja comença a ser hora de fer-ne valoracions amb la perspectiva del temps, tot i que no sé, m'hi veig incapaç.

El que si que tinc clar és que aquest temps a Nicaragua m'ha marcat i que, tard o d'hora, hi he de tornar per a poder viure noves experiències a partir de l'experiència de conèixer ja la rutina, la dinàmica i la gent d'allà.

Cada cop que sé d'algú que se n'hi va m'agafa un rau-rau a l'estómac perquè el voldria acompanyar i sé, que tard o d'hora, hauré de fer cas al meu estómac, tot i que en el seu moment renunciés a l'oportunitat de quedar-m'hi més temps. Crec que llavors ja s'havia acabat el meu temps allà, que amb 3 mesos ja havia pogut fer un primer tast i que ara, sabent el què m'hi trobaré, sabent com s'han de controlar els sentiments i les emocions humanes quan ets allà, siguin d'allà o d'aquí; ben aviat serà el moment de tornar-hi, canviant coses i mantenint-ne d'altres.

Envejo aquella gent que és capaç de deixar moltes coses de les que té fixes aquí i anar-se'n. Jo no podria pas. Jo necesito tenir les coses lligades, saber com deixo les coses i com les trobaré quan torni. Per aquest motiu necessito trobar el moment ideal per a fer el pas, però el faré.

Altre cop tornem a tenir la polèmica de sempre. A tots els mitjans de comunicació parlen del "polèmic anunci" de la plataforma pro-seleccions esportives catalanes.

No ens enganyem. l'anunci no és polèmic. El que és polèmic és el tema. Parlar de les seleccions catalanes obertament provoca urticària en molts, pel sol fet que és un tema de democràcia, de llibertat individual i de drets. Per tant, a tots aquells qui s'omplen la boca de llibertat, de que els drets són per les persones i no pel territori no els agrada aquest anunci, perquè representa haver de tornar a fer equilibris per a negar allò que en altres àmbits defensen.

No éren ells els que cada cop que Catalunya demana quelcom ens surten que Catalunya no pot demanar res ja que els drets són pels ciutadans i no pels territoris? Llavors, si parlem de la selecció espanyola, si que té drets territorials? I els drets dels ciutadans ja no hi són?

L'anunci és preciós i genial, tant des del punt de vista, estètic, emotiu com de rerafons. Ens demostra l'estupidesa de negar una cosa que es porta a dins. Per moltes samarretes que ens facin posar, la nació la portem al cor. És una forma de ridiculitzar l'obsessió malaltissa per imposar que tothom qui tingui passaport espanyol hagi de jugar amb la seva samarreta. Ja només faltaria que ens obliguessin a posar-nos aquella samarreta els diumenges i festius, per exemple.

Avui he tingut un d'aquells dinars amb els companys/es de feina. Hem anat al restaurant "El Xiulet" (el de la foto), situat a l'edifici de l'antiga estació de trens de Vila-seca. M'ha fet gràcia el fet de trobar-me aquesta foto a la portada del menú, extreta de www.trenscat.cat

Trobo molt interessant i positiu el fet que renfe (o adif, perdó) estableixi convenis amb ajuntaments per a l'ús i manteniment de les estacions que a la companyia ferroviària ja no li interessen.

Desconec la realitat i el contingut d'aquests convenis, però com que se'n veuen pocs, em fa la sensació que deuen ser en condicions una mica desfavorables pels ajuntaments, i potser més interessants per empreses privades (bàsicament restaurants). Crec que aquestes instal·lacions, les que ara estan en desús i abandonades, haurien de revertir per llei als ajuntaments, per a que aquests poguessin fer-ne equipaments socials, centres cívics, casals de joves, espai per les entitats del municipi, etc, i així, de pas, garantir un espai públic i a raser del fred i pluja per a esperar el tren i rebre informació on, fins i tot, es podrien establir acords per a la venda de bitllets i informació.

Un cas a banda són les que estan lluny del nucli urbà, on caldria estudiar quin és l'equipament municipal ideal, però segur que hi trobaríem moltes coses que hi podrien ser ubicades. En aquests casos és quan encara és més necessari trobar-hi un edifici públic obert que ens proporcioni seguretat i sopluig per a l'espera.

..........

Passejant per la xarxa he trobat aquests vídeos en LSC:

1.- curtmetratge "Aquell llunyà planeta"

2.- conte "El bosc blau"

Pels que no sabeu de què parlo, LSC són les sigles de la Llengua de Signes Catalana. I, us preguntareu perquè en diem catalana si els signes són universals, oi?

Doncs no, perquè la llengua de signes no és una mera traducció a signes dels caràcters gràfics o paraules, sinó que és la llengua en que moltes de les persones sordes esquematitzen el seu pensament, és a dir: conceben el món a partir d'aquesta llengua. Per tant, dues persones sordes usant dues llengues de signes diferents els costarà molt entendre's, o fins i tot pot ser que no ho puguin fer. Vaja, o almenys això és el que m'han dit, ja que aquest tema no el domino pas i tampoc sé usar la LSC. Tan sols en sabia dir algunes expressions que ara ja ni recordo.

En venir-me aquest tema al cap, he recordat que no fa pas massa es va aprovar quelcom al Congrés dels diputats (no em voldria equivocar dient si era una llei, proposició o el que era), que parlava de la protecció, suport, ús oficial, etc de la LSE (llengua de signes espanyola), com si fos la única llengua de signes existent a l'estat.

Cal recordar que a l'estat existeixen dues llengues de signes: LSE i LSC. A Catalunya s'usa pràcticament només la LSC i a la resta dels Països Catalans, varia en funció de la zona. L'Euskera i el Gallec no gaudeixen de llengua de signes.

Per tant, l'estat espanyol, un cop més, margina la cultura i la nació catalana. Aquest cop marginant un sector social molt vulnerable que hauria de gaudir de totes les facilitats per part de l'administració, i no pas les traves que tenen ara per usar la llengua de signes pràcticament única que hi ha a Catalunya, i que ells no en coneixen cap d'altra.

Intentaré buscar més dades sobre aquest tema i potser m'animo a fer-ne un article de denúncia, a vere si serveix per alguna cosa. Si algú pot corregir-me alguna dada incorrecta o aportar-me més informació al respecte li ho agraïré.

Moltes gràcies.

Foto: ACN EL PUNT.

.

Renfe, o el paradigma d’una empresa

Avui en dia, qualsevol empresa busca ser més competiva, treure el màxim rendiment a les seves instal·lacions, tenir els usuaris contents i informats, oferir productes nous si hi ha una demanda suficient, etc. És per tot això que puc afirmar rotundament que la Renfe NO és una empresa, ja que no compleix cap dels criteris anteriors.

Que caigui un aiguat molt considerable i renfe tardi 3 dies a arreglar-ho és totalment criticable i incomprensible, però... posem que ho entenem, posem que ho acceptem resignats. El que ja no entenem ni acceptem és que no ens informin o, que ens informin de coses que són falses, que tinguin operadors que critiquen els clients que truquen per informar-se, que no ofereixin un servei alternatiu, que no puguin preveure quan funcionaran els trens o, que fins i tot 10 minuts abans d’arribar el tren a Reus, aquí no s’hagin assabentat que aquest tren no passarà ja que l’han desviat per un altre lloc. Aquestes coses són incomprensibles en qualsevol servei modern. Només s’entendria si aquesta empresa tingui un afany de perdre clients, amb interessos ocults.

Quan, per tot això i molt més, demanem el traspàs del 100% del servei ferroviari del país a la Generalitat, molts s’omplen la boca dient que sigui qui sigui el titular, els problemes seran els mateixos, ho podem demostrar en fets: sobre les vies d’FGC (ferrocarrils de la Generalitat) també hi plou, i també hi cauen aiguats, i no tenen les línies 3 dies tallades. I si hi truques t’atenen, t’informen, avisen de les incidències via web, ofereixen un servei decent, amb uns horaris pensats perquè la gent agafi el tren, ofereixen productes combinats tren+bus per arribar allà on hi ha demanda, etc. Fan, en definitiva el servei d’una empresa pública a partir de criteris de gestió empresarials.

Esperem que la línia de La Pobla de Segur, recentment traspassada a FGC, pugui començar a oferir un servei digne d’FGC i no l’actual, encara ofert per renfe.

.

TRAM.Camp, o la xarxa de transport públic del Camp

El transport públic a la nostra regió és, senzillament patètic. Segons sembla, aquesta tardor entrarà en funcionament la integració tarifària en una primera fase (Reus i Tarragona), per anar-se ampliant gradualment a tots els transports del Camp. Seguidament caldrà crear sistemes d’informació decents, refer els horaris i alguns recorreguts, intercomunicar les línies actuals, etc.

Fins aquí sembla evident. A partir d’aquí alguns parlen del TRAM.Camp (tramvia del Camp), fet a partir de la reconversió de la via que deixarà lliure el corredor del mediterrani entre Cambrils i Tarragona i via nova a la resta del territori.

Crec que això és un error, que podrà ser històric. El que cal aquí és crear un servei de rodalies eficient (metro del Camp), aprofitant la xarxa ferroviària actual i creant algunes estacions noves.

A la regió tenim una doble xarxa circular amb ramals cap al sud (Salou, Cambrils, Vandellòs) i cap al nord (Montblanc, l’Espluga...).

La xarxa podria ser la següent: Reus-Tarragona-St Vicenç de Calders-Valls-Picamoixons-Reus, i una connexió intermèdia reobrint la línia ja existent Reus-Constantí-Morell-Roda de Berà-St Vicenç de Calders.

Caldria fer algunes estacions noves, com una a la zona sud-est de Reus (Mas Iglesias-Ploms), una a la zona de llevant de Tarragona, reobrir l’estació de la Canonja, i reobrir tota la línia del Morell. Amb aquesta inversió (molt inferior a fer una línia de tramvia), podríem tenir una xarxa de metro (semblant al servei que ofereix FGC al Vallès) que comuniqués tot el Camp, afegint autobús per arribar de les estacions als pobles propers, i coordinant les línies urbanes tindríem una molt bona xarxa de transport públic amb poca inversió.

Tot això podria ser possible tenint en compte que d’aquí ben poc els trens de llarg recorregut BCN-Lleida... passaran per la nova via del TGV i els trens BCN-TGN-València passaran pel nou traçat del corredor del mediterrani.

Cal començar a definir el transport públic al Camp a partir de criteris reals de mobilitat diària de la població i no pas com fins ara: pensant només en els jubilats i alguns estudiants i, on tan sols funcionen (+ o -) les línies d’autobús Reus-TGN, els trens que ens uneixen amb BCN i alguna línia urbana. I la resta de gent? I la resta de pobles?

"Els nostres joves d'ara estimen el luxe, tenen pèssimes maneres i refusen l'autoritat; mostren poc respecte pels seus superiors i prefereixen la conversa instranscendent a l'exercici.

Els nois d'avui dia són els tirans i els servents les seves famílies; ja no s'aixequen quan algú entra a casa, no respecten els pares, xerren entre ells quan estan en companyia dels grans, devoren el menjar i tiranitzen els seus mestres."

Sòcrates, segle IV abans de Crist.

Avui, 1r dia de classes a les escoles del Principat, podria destacar moltes coses, tant a nivell personal com a nivell general del món educatiu. A nivell personal, per exemple, podria citar que avui ha estat per a mi un gran dia. Ha estat el 1r dia en que he fet una classe oficialment com a "mestre", cosa que m'omple de satisfacció i orgull.

No és, però, d'això que vull parlar avui, sinó d'una altra cosa que destaco: ara fa tot just 30 anys que s'ensenya en català al nord del nostre país, a través de la xarxa d'escoles La Bressola.

A les escoles del sud del principat hi tenim xiquets i xiquetes de totes les procedències, orígens, llengües, races i costums, però tots tenen una cosa en comú: aprenen en català. És a dir: coneixen la llengüa del país: fet necessari i imprescindible per a integrar-se i estimar aquesta terra (evidentment, els foranis, turistes i visitants també poden estimar-la, però d'una altra forma, es clar).

Per això, és en moments de ressorgiment del nacionalisme espanyol, com ara, quan es posa en dubte una cosa alabada i reconeguda mundialment com és el sistema d'immersió lingüística usat a totes les escoles del país. Per això, només critiquen aquest sistema aquells a qui no els interessa que els nouvinguts s'integrin a la seva nova llar. Només el que volen aprofitar-se d'uns immigrants no integrats poden criticar aquest sistema.

Tornant a la Catalunya Nord... (sempre marxo de tema), tan de bo aquesta tasca duta a terme durant 30 anys per la bressola creixi i fins i tot algun dia pugui arribar a ser el sistema oficial d'ensenyament, tal i com passa ja a la Catalunya sud.

A l’Afganistan ja han inaugurat la primera planta productora de coca-cola del país. És la única cosa que hi faltava per a poder simbolitzar totalment la caiguda del règim islamista talibà. Cal recordar que la coca-cola havia estat prohibida durant el règim dels talibans.

EEUU ja pot respirar tranquil, ja ha conquerit un dels pocs reductes que quedaven sense ser imperis de la coca-cola, fins aquí cap sorpresa. Ara... que les televisions del món ens venguin aquest esdeveniment com la mostra evident de la pacificació i democratització del país... doncs, ho veig senzillament patètic. Més encara si tenim en compte que periòdicament mor gent víctima d’atemptats, però com que ja no surten tant per la tele ja no ens en recordem.

Continuo amb la campanya "Jo també vull un estat propi".

Ahir vam celebrar a Reus el concert per l’autodeterminació, en motiu de la Diada Nacional de Catalunya. Va estar força bé, sobretot pel fet que significava un treball conjunt de diverses organitzacions de caire divers, però que coincidim en la concepció que tenim del país i del que és realment la democràcia. En faltaven forces, es clar, però per algun lloc es comença.

Un dels encants que té Reus és aquest ambient en les seves festes i actes. Ens hi trobem tots, ens coneixem tots, més o menys, però sense que es redueixi a la monotonia, sense que siguem sempre els mateixos. És a dir: Reus és una ciutat amb la mida justa per a poder mantenir encants que d’altres ciutats més grans ja no poden tenir.

I, si parlem de la societat civil reusenca, de les entitats que articulen el principal teixit social associatiu reusenc, és interessant com ens anem trobant els mateixos, però molts cops amb els barrets canviats, és a dir: la gent que està implicada socialment està implicada en diferents àmbits i entitats.

Això només va ser el preludi de les activitats per commemorar l’11 de setembre, que culminaran amb la manifestació de demà a la tarda.

Bona diada nacional a tothom !!!

Visca Catalunya lliure !

Començo amb un to contundent, ho sé, però és que crec sincerament que la nostra societat: catalana i europea és, pel que fa la immigració, una societat basada totalment en la hipocresia.

Jo, amb el meu passaport de la Unió Europea puc anar-me’n a viure a pràcticament tot el món i, en la majoria de llocs no em posaran gairebé cap restricció. Ara... quan la gent dels països on jo puc anar arriben aquí... ja hi som ! Ningú els vol, no agraden per a res, que marxin, ordres d’expulsió, queixes, prejudicis... Amb una excepció, però. Si poden servir de mà d’obra barata i explotar-los ja no ens queixem.

Ens agrada tenir mà d’obra barata, ens agrada explotar-los, però no volem que visquin prop de casa, no volem que passegin pels mateixos carrers que nosaltres. D’això se’n diu racisme... i, sí, senyors i senyores... som RACISTES, i ho hem de dir ben clar.

L’any passat, a Nicaragua, vaig adonar-me que al món hi ha molts llocs, moltes nacions diferents, i així ha de continuar sent. Però, per sobre de tot hi ha persones. Persones que es mouen, que si un lloc no els agrada han de tenir el dret de buscar-ne un altre de millor, com han fet els éssers humans al llarg de tota la història, i que per aquest fet no han de ser pas criminalitzats.

Evidentment, quan algú arriba a un lloc ha de conèixer-lo, adaptar-s’hi ràpidament, però en cap cas se l’ha d’obligar a deixar de banda les seves costums. O és que potser oblidaríem Catalunya nosaltres si ens n’anéssim a l’altra punta de món?

I, pel tema de si poden votar o no, només diré una cosa: fa anys que es permet als europeus votar aquí, sempre que acreditin que viuen aquí. Quina dificultat hi veieu en ampliar-ho als americans, africans, asiàtics i oceànics ? O és que ja tornem a ser racistes? O és que tornem a tenir un problema de diners al davant?

A vegades mirant les coses al revés és quan es veuen clares.

Continua la campanya "Jo també vull un estat propi" i per tant, continuen els títols iguals.Sembla que s'està aconseguint un cert, però encara minso, ressò periodístic en alguns mitjans escrits. A vere si aconseguim quelcom més, que la Diada ja s'acosta !

11 de setembre a la vista !

Ja tenim aquí la diada i hi ha un reguitzell d'activitats previstes. A part de les activitats nacionals, que tothom deu conèixer a hores d'ara, em proposo fer un recull de les activitats que es desenvolupin al Camp i concretament a la ciutat de Reus.

Aquí hi ha totes les que jo sé, si en sabeu de més, feu-m'ho saber, gràcies.

.

A nivell nacional:

+ info: JERC

+ info: Comissió 11 de setembre

.

A Reus:

+ info: JERC

* Ofrena floral a la fossa comuna del cementiri. Dia 11. 9.30 matí. Cementiri de Reus. Organitza: Esquerra

* Acte polític i ofrena floral a la plaça del Baluard. Dia 11. Durant tot el dia realitzaran l'ofrena diverses entitats. Esquerra i les JERC ho farem a les 10.30 del matí.

* Esmorzar popular. Dia 11. Plaça del Teatre, 11.30 del matí. Gratuït. Organitza: Esquerra

+ info: PobleViu

* Acte institucional. Parlament del Dr. Josep Termes. Dia 11. 8 del vespre. Sala de Plens. Ajuntament de Reus. + info: Ajuntament.

.

A Vandellòs:

20.000 lectures !

Avui celebro que aquest bloc ha passat les 20.000 lectures en aquest més de mig any que porta en funcionament. Aquest mèrit és també vostre per a seguir-me de tant en tant.

Moltes gràcies a tots i fins cada dia !

Amb aquest article m’afegeixo a la campanya per a fer palès la demanda de la societat catalana d’un estat propi per als Països Catalans. Aquesta fou una iniciativa d’en Xavier Mir a través del seu bloc, i que esperem que al llarg d’aquesta setmana en que es desenvolupa la campanya tingui un cert ressò mediàtic més enllà de la xarxa, tot i que no hi confio massa, coneixent els mitjans escrits i audiovisuals que tenim.

Coses de l’idioma...

L’altre dia, al bloc de l’Anna del País Valencià vaig trobar-hi unes dades interessants: el català és la segona llengua mundial amb més presència en la redacció de blocs a la xarxa. Evidentment, estem per darrera de l’anglès. Són unes dades, si més no curioses, però podrien demostrar allò que sabem del cert: tothom és molt catalanista, però dins a casa seva. En públic fa una certa cosa a ser-ho. I, fins que no ens traguem tots de sobre aquesta vergonya no aconseguirem millores socials i polítiques per la llengua i en definitiva, pel país.

Relacionat amb el tema de la llengua: l’altre dia, pel carrer amb els nens del casal, se m’acosta una senyora i, en sentir parlar alguns nens en castellà entre ells, em comenta el difícil que és aconseguir que el català sigui la llengua comuna dels patis de les escoles, ja que, tot i que tots els nens del país el coneixen, no tants l’usen com a llengua vehicular.

Aquests dies m’he fixat amb bastants coses respecte a la llengua: a La Sirena estan canviant el disseny dels envasos dels seus productes. Aprofitant el nou disseny, desapareix l’euskera i el gallec i queda el català en una posició residual, amb el castellà com a llengua totalment predominant. L’altre dia en un establiment de menjar àrab (de doners, kebabs i similars), tenia al davant meu a la cua una família gitana que parlava un castellà més aviat amb accent andalús i em sorprengué moltíssim que en dirigir-se a mi ho fessin els tres amb un perfecte català, cosa que m’alegrà i em serví per a demostrar a l’amo del lloc que el català s’ha de conèixer.

Finalment, i com a conclusió de totes aquestes anècdotes, algunes positives i algunes negatives per a la nostra llengua, dir-vos que un grup de voluntaris, la majoria membres d’Esquerra a Reus, hem decidit tirar endavant una iniciativa per a promocionar la llengua en els col·lectius de la nova immigració arribada a la nostra ciutat. Hem organitzat uns grups de conversa gratuïts. Avui n’hem començat la promoció i les inscripcions gratuïtes i de moment sembla que està tenint una bona acollida. Aquesta tarda he parlat amb responsables d’alguns col·lectius d’immigrants, així com amb alguns establiments àrabs, xinesos i llatinoamericans de l’entorn de casa meva i m’ha sorprès gratament l’interès que he detectat.

Crec que, a banda dels beneficis socials que comporti tot això, també em comportarà un benefici personal en forma d’experiència professional en l’ensenyament de llengua. És per tant, per a mi, un doble repte: social per una banda i personal-professional per l’altra.

Torna el setembre, torna el curs, s’acaba l’estiu i recomencen els articles periòdics i gairebé diaris en aquest bloc (o això espero sincerament). Tot i tenir noves ocupacions i una rutina totalment diferent a la del curs passar, espero mantenir o incrementar l’activitat en aquest bloc.

Ah! Degut a que se m'omplia el bloc d'spam a través dels comentaris, he afegit una casella al formulari per a posar un comentari. A partir d'ara cal omplir una casella amb els números que trobem al costat. Això és tan sols una mesura de seguretat per a evitar l'spam. Disculpeu les molèsties.

Bona nit !

I per acabar, una cançoneta de la trinca, Coses de l'idioma: