Erdrag

Nou BLOC

erdrag | 26 Març, 2010 02:12

M'he canviat de bloc.

A partir d'ara podeu continuar llegint-me a:

www.erdrag.cat

disculpeu les molèsties

Les Vegueries: model de territori en xarxa.

erdrag | 11 Juliol, 2009 14:44

Els diaris en paper pleguen i els digitals neixen. Suposo efectes de la crisi, de l’avenç de les noves tecnologies, de la irrupció en primera línia d’una nova generació anomenada digital, entre d’altres.

Felicito d’entrada als promotors i a tothom qui hi està implicat d’alguna forma o altra en aquest projecte. Tenir fonts d’informació bones i fiables a prop de casa i d’allò que passa al teu voltant sempre és d’agrair. Cert és, però, que aquest no és l’únic projecte d’aquestes característiques a les nostres contrades. delCamp.cat és, però, l’únic que es defineix de vegueria, que parla clarament i obertament de les comarques del Camp com el seu àmbit natural, referencial.

Llegint alguns dels opinadors que m’han precedit en aquest espai veig que el dubte és si ens creiem o no aquest indret, aquesta definició de pertinença a un àmbit territorial. Portem massa anys remenant la perdiu: que si vegueries, que si cal fer desaparèixer les diputacions, que quantes en volem, que si ens hem de posar d’acord en l’àmbit territorial, que si això afecta a la llei electoral, que si ara toca o no toca, i el més divertit de tots: i ja ens ho deixaran fer això a Madrid?

Tant la societat civil com l’administració avancem amb peus de plom, amb passes petites, com si ens fes por tot plegat. Fa massa anys que se’ns imposaren les províncies, que fins i tot ara sembla que el projecte de vegueries sigui senzillament partir aquestes: de Tarragona a Camp i Ebre, de Lleida a Ponent i Alt Pirineu, de Barcelona a Àrea Metropolitana i Catalunya Central. I tant tranquils que ens quedem! Les Vegueries no són pas mitja província, sinó entitats amb personalitat pròpia, que la gent s’ha de creure. Una vegueria és vestir de legalitat una realitat que ja existeix.

La Vegueria del Camp està formada per les 3 comarques del Camp històric, sumant-hi el Priorat i la Conca. Sí, sí, sense el Baix Penedès.

Ara cal articular, de veritat!, el nostre territori: cal mirar com s’articula socialment el nostre país: com es formen les xarxes socials, quina és la vitalitat de la gent, què passa al territori. Existeix la vegueria del Penedès, la Cerdanya és Alt Pirineu, els pobles de l’Anoia cal mirar on han d’ubicar-se, cal estudiar el cas de l’Alt Ter, i fins i tot, i perquè no, cal reclamar alguns pobles de la Franja que tenen totes les relacions socials cap a Lleida o les Terres de l’Ebre i que tan sols mantenen relacions de caire administratiu amb Zaragoza, Huesca o Teruel.

Finalment, des de Reus vull dir que celebro que la vegueria del Camp avanci i que no caiguem en debats estèrils de capitalitats, quan avui en dia tot tendeix cap al model en xarxa i no pas al model radial de les capitals del segle passat.

Visca el Camp,

visca els Països Catalans!

Article publicat a delCamp.cat l'11 de juliol de 2009.

Enllaç directe.

21 de Març: Dia Internacional contra el Racisme i la Xenofòbia

erdrag | 21 Març, 2009 01:06

Avui reprodueixo un comunicat de les JERC, publicat a jerc.cat. Crec que queda prou clar i no cal afegir-hi res més.

21.3.2009 Països Catalans
Des de les JERC ens sumem a la diada internacional contra el Racisme i la Xenofòbia.

Malauradament hem de continuar commemorant aquest dia, ja que el racisme i la xenofòbia continuen molt presents a la nostra societat. Sovint creiem que el racisme i la xenofòbia només es dóna implícitament en determinats contextos i que només té una traducció en agressions físiques, però el racisme i la xenofòbia comprenen moltes altres vessants. És constant en el decurs del dia a dia exemples d’exclusió social o de visions demagògiques vers la població nouvinguda, entre d’altres. Estem parlant d’un racisme i rebuig social que encara es veu més accentuat en èpoques de crisi com la que estem vivint en aquests moments. En aquest context és molt fàcil fer demagògia amb les persones nouvingudes, ja que en moments de crisi les persones autòctones són més vulnerables i certes falsedats com que, a causa de tantes persones immigrades, hi ha més atur, o que col·lapsen els serveis públics, arriben molt més ràpidament a la gent.

És per això que des de les JERC continuarem lluitant per a que tant el racisme social com l’institucional sigui eradicat i d’aquesta manera poder avançar per assolir la màxima cohesió social dins de la nostra societat. La clau està en positivitzar i acceptar el fet migratori com a una oportunitat per continuar avançant com a societat.

Respecte i tolerància vol dir fermesa en la defensa del català com a llengua vehicular.

erdrag | 18 Març, 2009 12:09

Ahir al vespre saltava la notícia de la vulneració, un cop més, dels drets lingüístics d'uns ciutadans. Aquest cop ha estat durant un curs de gestió cultural, subvencionat per la Generalitat i la Unió Europea, amb la participació de la UGT i impartit a Tarragona per una acadèmia de la ciutat.
Lamentablement aquest no ha estat l'únic cas, ni l'últim, ni l'únic que va succeïr ahir, ni l'únic del dia d'ahir a Tarragona, ni res de tot això. És a dir, que casos com aquests s'esdevenen amb total continuïtat, cada dia, a cada racó. Són incomptables! Què té de diferent aquest? Doncs les ganes de passar per tot un seguit d'aventures desagradables en públic dels seus protagonistes, que han tingut el suficient valor de denunciar-ho públicament. l, potser, la sort de ser algú mínimament conegut, de tenir accés als mitjans de comunicació...

Cal agraïr a aquestes persones la seva fermesa i fortalesa per a fer-ho públic i arribar fins al final en la denúncia d'aquests casos. El que m'ha sorprès molt, des d'ahir al vespre, ha estat les grans mostres de sorpresa i d'enuig de moltes persones. No entenc aquesta gran sorpresa, a no ser que visquin en un món diferent al meu. Sovint, massa, en sortir del meu entorn més proper em trobo amb casos d'aquests. I sovint fas el que pots, et defenses com pots, intentes fer pedagogia del respecte i la convivència, i a vegades te'n surts, d'altres no.
Caldria, però, que des de tots els que ens diem demòcrates, articuléssim una xarxa de suport i col·laboració a aquests casos, on els afectats poguessin acudir, per a limitar i eradicar d'una vegada aquesta violència contra les persones.
N'hi ha que usen diferents vares de medir, depenent de qui sigui l'agredit lingüísticament.

El lloc del mestre

erdrag | 11 Març, 2009 13:28

Avui una imatge d'aquelles que valen més que mil paraules.

Època de rebaixes

erdrag | 13 Febrer, 2009 17:55

En aquestes dates s'està apunt d'acabar l'època de rebaixes d'hivern. Les botigues de roba, de sabates, els centres comercials... s'afanyen a liquidar-ho tot, a rebaixar-ho a la meitat o menys, mentre ho puguin vendre. Sembla, però, que no són els únics que estan de rebaixes. En política també estem de rebaixes. Estem rebaixant la democràcia a la meitat o menys, mentre ho puguem vendre al ciutadà, mentre "coli" com a democràcia.

D'aquesta oferta, d'aquest "saldo" que ens intenten vendre -amb força èxit, tot sigui dit- en podem enumerar diversos exemples de retallada o rebaixa de llibertats democràtiques:

>> A Euskal Herria s'ha negat a una part important de la societat el fet de tenir representació política, se'ls ha negat poder-se expressar democràticament a través de les urnes. S'està il·legalitzant sistemàticament qualsevol formació política (i ja en van masses) que expressi les mateixes idees, o semblants, que Batasuna. I jo em pregunto: il·legalitzaran també el PP per expressar les mateixes idees que el franquisme? Il·legalitzaran el PSOE per expressar les mateixes idees que els GAL? Il·legalitzaran a tothom que pensi pel sol fet de pensar? No haviem quedat que la llibertat de pensament era lliure? O és que amb les rebaixes, aquest punt ha caigut? Fins i tot els jutges espanyols es permeten el luxe de dir-nos que el motiu d'il·legalització de D3M és, senzillament "representar el mateix electorat que Batasuna"!!!!!!!

>> Però no cal sortir fora, al nostre país també en tenim diversos d'exemples de rebaixes: Ara resulta que la democràcia i la sobirania ja no rau en el poble (a través de les urnes) sinó que rau en uns senyors (poquets) que treballen en un lloc que es diu Constitucional. És a dir: els jutges poden passar per sobre de la sobirania popular!?!?!?! Els jutges poden eliminar allò que els ciutadans han instaurat en referèndum? Evidentment, estic parlant de l'Estatut.

>> I, si no volem sortir de Reus, també podem anar de rebaixes. Ara resulta que la crítica i la discrepància, o el dret a queixar-se ha desaparegut (l'han rebaixat) i ens ho han canviat pel dret dels "urbanus" a colpejar a qualsevol persona, al més pur estil del Far West. Ara resulta que un polític no pot aixecar-se del seu escó i anar a preguntar per l'estat d'unes senyores que havien estat apallissades pels agents municipals (poques vegades coincideixo amb tú, Ariel). Ara resulta que pel sol fet de treure una pancarta reivindicativa ja es dóna carta blanca a l'autoritat a desfogar-se. Ara resulta que el saló de plens és un lloc de gala i si no hi entres per callar i dir amén, no cal anar-hi. I els drets humans? I la democràcia? I la racionalitat? Tot això ho hem posat de rebaixes.
Evidentment, parlo dels lamentables fets de divendres passat al Ple (sense entrar a valorar si tenen raó o no les manifestants, cosa discutible).

>> Vaja, per no parlar de la rebaixa permanent del dret a la sobirania popular, al dret a l'autodeterminació. Però bé, sembla que a això ja ens hem acostumat a que sigui tant rebaixat que fins i tot ja no el trobem a la venda.

En resum, espero amb candeletes que s'acabin les rebaixes per veure si podem comprar la democràcia real, aquella que ens defineix el diccionari, qualsevol diccionari.

100 hores, 20 anys i un model de periodisme i de ràdio local

erdrag | 14 Gener, 2009 22:34

Dimecres al vespre, arribo a casa, corro a encendre l'aparell de ràdio. Des de fa unes hores estic escoltant punt 6 ràdio: primer al cau, després al cotxe i ara també a casa. Avui el programa degà de la nostra música nacional celebra 20 anys en antena i l'equip del programa -una mica sonats, tot sigui dit- ho celebren amb una marató de 100 hores de programa. 100 hores d'entrevistes, reportatges i música en directe, tot 100% en català.
Tot i confessar que ben poques vegades escolto el Cops i Flames, he de felicitar-los per un programa que hagi pogut superar tots aquests anys i tots els problemes que deuen haver tingut, sens dubte.

Iniciatives com aquesta contribueixen a fer ciutat, a fer associacionisme, a fer de la nostra ciutat una ciutat agradable, una ciutat participativa i sobretot: una ciutat amb quelcom més que totxo, carrers i centres comercials. I, punt 6 ràdio sempre n'ha tingut cura d'això, fent-se ressò de moltíssimes iniciatives i projectes sorgits de la societat civil reusenca que d'altres mitjans no ho han considerat notícia, obrint -i cedint- els micros a tothom qui ha tingut quelcom a dir, a fer d'altaveu de la societat i de les inquietuds de la gent.

Endavant i per molts anys a Cops i Flames i sobretot a un model de periodisme local i compromès.

Ara toca escoltar-los sempre que es pugui fins diumenge, ja que sempre vé de gust encendre la ràdio i escoltar alguna veu coneguda parlant de les cançons que t'agraden (o no).

Carta d'un mestre a un Mosso d'Esquadra

erdrag | 26 Desembre, 2008 19:42

Després d'uns dies d'inactivitat, avui penjo un nou article al bloc.
Avui no és un article meu, sinó un text que he trobat per la xarxa, tafanejant i passant la tarda de St. Esteve.

Carta d'un mestre a un Mosso d'Esquadra

Escrit per Antoni Jaumandreu i publicat a Gent de Gramenet el diumenge, 21 desembre de 2008

Estic desolat perquè això que t’haig de dir mai t’ho podré dir a la cara ja que gaudeixes de la impunitat que et dóna el teu uniforme antiavalots i ni tan sols portes un número que t’identifiqui.

Jo estic acostumat a dir les coses a la cara i m’agrada explicar-les bé, alhora que miro als ulls per captar si he fet arribar el meu missatge d’una forma clara.

Acabo d’arribar a casa de l’hospital on, a la meva filla que acaba de fer quinze anys, li han fet un part de contusions múltiples per un seguit de cops que li has donat amb la teva porra.

Ella estava allà, a la plaça de Catalunya, amb tota la força que li dóna la seva joventut. Duia dues bosses de compres, després de recollir uns regals del seu recent aniversari.

I va tenir la mala sort de creuar-se en el teu camí. I et vas acarnissar amb ella, la vas empènyer contra la paret, la vas tirar al terra i li vas donar uns quants cops de porra.

De fet ja deus estar acostumat a que molt jovent es creui en el teu camí. I segurament a esbatussar-los indiscriminadament. Potser consideres que no se’ls pot anomenar joves i els anomenes d’una altra manera. Potser ara et trobes a un bar, fatxendejant amb els companys sobre la teva última hazaña. Qui sap!

Si arriba aquesta carta a les teves mans, si tinc la sort de què la llegeixis i si et queda un bri de vergonya i dignitat, no la depreciïs i la llencis com vas fer amb la meva filla, estampant-li el carnet a la cara. Recorda que t’escriu un vell mestre que ha dedicat la seva vida a ensenyar els nens i nenes que aquest és un país lliure, amb la seva llengua, amb la seva cultura, amb les seves institucions, amb la seva policia... És possible que tu també tinguessis algun dia un mestre que t’ho va explicar...

Vull que t’adonis que amb els teus cops de porra estàs tirant per la borda molts anys de feina educativa, meva i dels teus mestres, i estàs ajudant al foment de la barbàrie i de la por.

Sàpigues que cada cop de porra que donaves a aquesta noia de quinze anys li donaves a aquest poble, li donaves als seus educadors, li donaves als seus treballadors. Cada cop de porra que li vas donar s’ha girat en contra de la tasca que durant molts anys hem fet per forjar la recuperació de la democràcia i de la identitat d’aquest, el nostre, poble català.

Ara, ella, cada cop que vegi tan sols un cotxe de policia creurà que els mestres la van enganyar, que la policia no és el cos que vetlla per la nostra seguretat i sentirà por i ràbia en recordar les paraules que tu li vas dir mentre la pegaves, paraules dites en castellà, potser per ferir-la encara més.

I no t’adones que podies estar esbatussant a la teva filla, potser a la teva neboda? I no te n’adones que aquesta barbàrie també va en contra teva? No t’adones que cada cop estàs més lluny de la veritat, de la raó i de la llibertat del poble al que pertanys?

Però al Món sortosament hi ha moltes persones que anem sempre a cara descoberta, que treballem, que lluitem i que encara creiem en un món millor. Entre aquestes persones està el jovent que ha escoltat els seus mestres, que han escoltat la seva crida i que han decidit que han de seguir la lluita per una societat més justa, més solidària i sense violència.

Tots els que creiem això, mai no ens amagarem covardament darrere de cap passamuntanyes i no vendrem els nostres ideals per la por que ningú ens vulgui imposar.

I recorda també que tu també pertanys a aquest Món i per tant sempre estàs a temps de reflexionar.

Sense voler jutjar un cas que desconec i que no em posaré pas a defensar sense conèixer, està clar que alguna cosa falla en el nostre sistema jurídico-policial. Potser falla que tots plegats esperàvem un canvi en el sistema juntament amb la creació i desplegament dels Mossos i ens estem adonant que tan sols ha canviat el collar, però que el gos continua siguent el mateix.
Està clar que necessitem els Mossos i no pas la policia espanyola, però cada cop tinc més clar que si volem un canvi real, cal canviar moltes més coses i de més amunt que no pas les sigles, l'uniforme, l'idioma i la titularitat del cos policial.

Eduquem o guardem nens?

erdrag | 18 Novembre, 2008 01:05

Acabo de veure per TV3 un interessant reportatge sobre la problemàtica generada entorn de l’escolarització d’infants amb diabetis. És aquest un tema viu en moltes escoles del país, i un problema per a moltes famílies que cal solucionar.

Comencem-ho analitzant des del punt de vista dels mestres. Amb la llei a la mà avui en dia un mestre no pot ni tan sols posar una mica de betadine a un nen si es pela el genoll, ja que es considera que està administrant un medicament. Per tant, molts cops, com a mestres, ens veiem obligats a infringir la llei. Si un nen s’ha de prendre una medicació a mig matí, no ho pot fer a l’escola si no ho ha autoritzat per escrit un metge. No val que ens ho digui per escrit el pare o la mare.

En canvi, la pressió social pot fer que en poc temps la legislació ens obligui als mestres a punxar diversos cops al dia als alumnes diabètics i a decidir sota el nostre criteri la quantitat d’insulina que cal que prengui, o en cas de pujades o baixades, si cal avisar a urgències o tan sols cal intentar fer canviar la tendència fent exercici físic o menjant. No podem posar betadine perquè no som metges, però sí que se’ns permet decidir sobre la vida d’un alumne.

Si ho mirem des del punt de vista familiar, dels pares, està clar que no poden estar tot el dia a sobre del nen, que necessiten poder treballar les seves 8 hores, i a part, alguna altra hora de distracció durant el dia, com qualsevol altre persona que tingui un fill. És lògic que els pares exigeixin a l’administració que correspongui que es faci càrrec dels seus fills mentre estan a l’escola, com qualsevol alumne més, atenent a totes les seves necessitats, incloses les de salut.

Com s’està solucionant aquest desencaix fins ara? Doncs com totes les coses que l’administració no soluciona: amb la bona voluntat de tots plegats: amb molts mestres prenent decisions que no ens pertoquen, assumint responsabilitats per les quals no estem preparats, assumint riscos innecessaris; amb pares, mares i altres familiars fent mil equilibris horaris per poder atendre a les demandes dels seus fills; amb monitors (normalment monitores) de menjador desbordades, etc.

Segons han dit al reportatge, a final d’any tindrem normativitzat aquest aspecte: ja tremolo! (consti que ja existeix un protocol que no diu res, només parla de bones intencions). I, que consti que no em nego a assumir cap tasca, però senzillament em fa por prendre una decisió errònia degut al meu desconeixement del tema.

És evident que la solució passa per una coordinació entre els departaments de salut i d’educació per a fer front a aquests aspectes des de les escoles amb la implicació dels CAPs.

Generalitzant i parlant en global de molts dels aspectes que estan d’actualitat, em pregunto què espera la societat de les escoles: que eduquem o que fem de cangurs?

Si es pretén que fem de cangur, llavors posem-nos a debatre d’allargar horaris de les escoles fins la nit, de fer classe els 365 dies de l’any, de fer... O, com vaig llegir en motiu de la vaga de la setmana passada: “els mestres no haurien de tenir dret a vaga, ja que el seu dret a vaga va contra el dret al treball de la resta de la societat que té fills”. Flipant! Qui ha dit això té ben poca consideració envers els nens i nenes, oi?
Alguns mitjans de comunicació i la pressió social permetran al sistema educatiu continuar educant? O aconseguiran que tan sols guardem nens, i de pas els ensenyem alguna coseta perquè no s’avorreixin?

Plantilla de professorat als centres públics del país

erdrag | 15 Octubre, 2008 21:09

Igual que l'altre dia, avui torno a publicar un dels gràfics que publica la revista Esquerra Nacional.

professorat dels centres públics de Catalunya

Font: revista Esquerra Nacional, núm. 110. 30 setembre - 6 octubre 2008.

Tot canvia i tot torna

erdrag | 14 Octubre, 2008 14:22

Avui al matí en sortir de casa m'ha caigut una fulla a sobre. Hi havien fulles seques pel terra i el vent les feia volar i moure's. És en aquest moment que m'he adonat que ja havia arribat la tardor.
A partir d'ara tot canvia irremeiablement i sense espera. En un tancar i obrir d'ulls sortirem al carrer abrigats per capes de jerseis i jaqueta, les nits es faran llargues i fredes i la vida desapareixerà, aparentment, dels nostres carrers i places (per sort, amb excepcions).
A partir d'ara buscarem el recer i l'escalfor, i el carrer deixarà de ser l'espai on desenvolupar-se per a passar a ser senzillament l'espai on passar per arribar allà on anem.
Però no tot és dolent: els paisatges de tardor són esplèndids, la frescor de la muntanya, especialment si després ens espera un brou ben calentó, és meravellosa.
Però tot s'acaba i després tornarà a arribar la primavera i amb ella la calor i la vida sense amagatalls als carrers i places

No m'agraden les prohibicions, m'agrada la llibertat

erdrag | 13 Octubre, 2008 21:19

prohibició No m'agraden les prohibicions d'actes, de manifestacions, de grups, de partits polítics. No m'agraden totes les il·legalitzacions que està sofrint l'entorn de l'esquerra independentista basca. Ningú té dret a matar, però tothom ha de tenir el dret de defensar-ho de forma pacífica. ETA no té dret a matar, però ningú té dret a prohibir als seus simpatitzants de defensar-se pacífica i públicament pels carrers, o de presentar-se a les urnes.
És la gent qui ha de decidir si dóna el seu suport al feixisme d'ETA, no pot pas el govern (o els jutges) decidir a qui podem donar suport i a qui no.
De la mateixa forma, crec que ningú té dret a demanar a les autoritats que prohibeixin una manifestació, tot i que sigui convocada per un partit racista, feixista i nazi com ho és Democracia Nacional. Odio profundament les tesis que proclamen aquests neonazis, però crec que demanar a les autoritats que els neguin la llibertat d'expressió és posar-se al seu nivell, demanant que es faci contra ells el que a Euskadi critiquem que es faci contra uns altres.

La millor forma d'evitar que aquests personatges es passegin proclamant les seves tesis pels carrers de les nostres ciutats és fent pedagogia, treballant dia a dia i minut a minut per a conscienciar a la gent de la importància dels valors de la llibertat, el respecte i la convivència per damunt de tot. La millor lluita contra aquests subjectes és ignorar-los, és el que més ràbia els fa. En el cas d'aquesta setmana, si calia fer alguna cosa era demanar la no-assistència a l'acte, però en cap cas demanar la prohibició del mateix.

És per aquest motiu que no vaig donar suport als actes convocats ahir a Tarragona per plataformes suposadament antifeixistes.

Personalment, algunes de les actituds de certs grups antifeixistes (alguns i minoritaris, per sort) em recorden més els grups feixistes que no pas els grups de lluita per la llibertat i la democràcia. Això és feixisme d'un altre color, però feixisme al capdavall.

Cultura funcionarial

erdrag | 12 Octubre, 2008 18:49

Ara que a Catalunya diverses lleis comencen a parlar de canviar el model funcionarial català, especialment per a reduïr-ne el nombre, i que Esquerra demana a Madrid que aprimi l'estructura de l'estat especialment en aquells ministeris que tenen les competències transferides a les comunitats autònomes i continuen amb la mateixa plantilla que quan ho assumien tot; és un bon moment per a parar-se a analitzar el següent gràfic, per a saber com estan les coses per les espanyes.

Ara que se'ns acusa de poc solidaris, ara que alguns veuen com se'ls pot reduir l'aixeta de diners procedent dels catalans, és un bon moment per veure com s'organitzen algunes comunitats:

Percentatge de persones funcionàries a l’Estat espanyol per cada 100 habitants funcionaris a l'estat espanyol

Font: revista Esquerra Nacional, núm. 108. 16-22 setembre 2008.

La confiança

erdrag | 09 Octubre, 2008 21:05

"Prefereixo pecar de confiat, encara que em porti mil decepcions,
a viure desconfiat de tot i de tots.
En el primer cas es pateix només en el moment del desengany,
i en el segon es pateix constantment."

Paul Gauguin

Les TIC a les escoles

erdrag | 06 Octubre, 2008 21:02

Llegeixo la notícia dels resultats d'un estudi segons el qual els alumnes d'educació infantil que estudien amb elements digitals a l'aula, en aquest cas Tablet PC i pissarra digital, treuen millors resultats i desenvolupen millors capacitats intel·lectuals. Fins aquí res a discutir. Podriem dir que han descobert la sopa d'all. Almenys jo hi estic totalment d'acord.

El problema bé quan tenim un ampli ventall d'escoles molt diferent: des d'aquelles escoles amb uns recursos tecnològics molt limitats que veuen tot això com a ciència ficció, quan ni tan sols tenen suficients ordinadors per a poder fer una classe amb mig grup; o aquelles escoles amb una dotació acceptable d'aparells però que no s'usen perquè no funcionen bé (patètic!) o perquè alguns dels mestres no hi troben utilitat o no es plantegen activitats per a fer-los servir o fins i tot perquè la seva ubicació o distribució al centre impedeix de realitzar correctament algunes de les possibles activitats a fer: o bé també tenim, per sort!, moltes escoles amb una bona dotació i amb uns bons projectes per al seu ús i que es fan molt bones pràctiques.

Sovint els mestres ens trobem amb unes instal·lacions informàtiques que impedeixen l'ús dels recursos digitals com a complement del que fem a l'aula. O bé uns recursos que no poden ser aprofitats al 100% degut a que falta algun complement.

Crec que seria interessant de dotar de més formació als mestres sobre com fer intervenir les TIC en la realitat del dia a dia a l'aula, especialment a infantil, i revisar a fons totes les instal·lacions dels centres per saber si són les adequades per a l'activitat docent, ja que probablement en trobarem d'infrautilitzades. No estic parlant necessàriament de més recursos, sinó de racionalització i ús lògic dels recursos existents.

L'altre gran dilema és: una gran sala d'informàtica moderna a cada escola, amb una bona dotació, amb totes les tecnologies i ordinadors suficients per a cobrir tot un grup-classe? o bé una xarxa d'ordinadors per tota l'escola, on des de cada aula es pugui accedir a internet, amb una dotació de 2-3 aparells per aula? Ambdues opcions tenen pros i contres. Totes dues poden ser justificades des de la vessant pedagògica.

Personalment, és un luxe quan es pot treballar amb els alumnes intercanviant, quan ho crec necessari, el quadern i el teclat.