Erdrag

25 d'abril de 1707

erdrag | 25 Abril, 2007 22:58

Quan el mal vé d'Almansa... a tots alcança !

país valencià

Què dir del dia d'avui que no s'hagi dit ja, què dir de la diada del País Valencià, que per cert, no commemora pas la màxima institució del país: la Generalitat Valenciana.
M'encantaria dir mil coses del dia d'avui, però ja s'han dit ben bé totes, i totes han quedat escrites per aquí, per la xarxa.
Només una cosa: al segle XVIII el País Valencià fou el primer a caure, i poc després vingué Catalunya (l'11 de setembre de 1714 queia Barcelona). Espero que haguem après la lliçó i no deixem el País Valencià lluitant sol, ja que després dels valencians venim nosaltres i ja sabeu, des de més lluny d'Almansa estan batallant molt dur per a aconseguir fer-nos desaparèixer.

Avui més que mai: Visca la terra !!! Visca els Països Catalans lliures i sobirans !

Víbria i...

erdrag | 25 Abril, 2007 22:36

Aquest ha estat el cap de setmana de presentació de la nova Víbria de Reus, un nou element del bestiari festiu de la ciutat. La nova Colla de la Víbria ha estat impulsada des d’Esquerra en el marc dels actes del centenari del Casal Foment.
Aquest cap de setmana també hem tingut actuació castellera amb els Xiquets de Reus, el diumenge a Igualada i el dilluns a la plaça en motiu de St Jordi.
A Reus s’estan recuperant forces elements del seguici festiu, de la cultura popular i tradicional, cosa interessant. L’altre dia em comentava no sé qui: “el jovent d’avui en dia us divertiu com el de fa 100 anys”. Doncs si, cal recuperar les formes d’oci tradicionals: cal sortir al carrer, conquerir el carrer, cal potenciar la festa de base, la que surt del teixit associatiu, perquè la festa sigui per a la societat, cal que la societat s’hi impliqui, i que no sigui tan sols un model imposat (o proposat) des dels governants.

Aquest cap de setmana s’ha acabat amb la diada de St Jordi, la festa cultural del país, que també podria seguir, en part, aquest model que comento de festa. És una festa de les entitats, de la gent, que tothom se la fa seva. A part de la vessant comercial de llibreries i floristeries (inevitable), tothom surt al carrer, a la plaça, totes les entitats, siguin del caire que siguin, surten a plaça o venen roses en algun indret o altre, tothom es regala roses, tothom passeja amunt i avall amb la rosa o el llibre sota el braç.
Quin dia més bonic per acabar-lo fent pinya sota un castell i ballant al ritme de la música portant un animal com la Víbria, símbol de la dinastia catalana i de la resistència contra els borbons.
La gent de fora, que no coneix aquesta tradició, es sorprèn de la intensitat amb que es viu, del fet de que tothom hi participi d’una forma o altra, del fet de, per exemple, pujar al tren i veure moltes roses dins un vagó ple de persones que van amunt i avall.

Per tot això, visca la cultura popular !
I, molt especialment, visca la cultura popular com a eina de cohesió social, com a eina d’integració.

WC de disseny

erdrag | 17 Abril, 2007 12:48

Porto uns dies parlant de temes per reflexionar, de temes importants, i avui vull parlar d'una xurrada, d'una cosa d'aquelles que no té cap mena d'importància, però que fa gràcia comentar: els cartells dels lavabos dels bars.

Sovint volen ser tan originals, o tant de disseny, que tens veritables problemes per saber a quin has d'anar, quin indica el què. Pq els dibuixets són molt bonics, però no t'aclareixen res (que no seria el cas del de la foto). Pq ho fan tan complicat? Tan costa posar un dibuixet normal o corrent? O quelcom entenedor?

Països Catalans: la diferència entre creure-s'ho o riure-se'n.

erdrag | 14 Abril, 2007 16:40

Llegeixo l’entrevista que el Diari de Balears l’hi fa a Artur Mas, i em quedo bastant perplex. Mas considera que Esquerra és perjudicial per a les illes, considera que Esquerra no és un partit de les illes, sinó algú de fora que va cap allà. Increïble. Sort d'en Bernat Joan que li respon les coses clares.
Jo em pregunto: d’on és la gent d’Esquerra-Illes? Que no són de les illes? Que no és de Manacor el president d’Esquerra-Illes? Que no hi ha gent de les Illes a la direcció nacional d’Esquerra?

I això té la barra de dir-ho algú de BCN que només va a les illes a banyar-se a l’estiu o a buscar vots a les eleccions europees, que pel seu especial procediment, les llistes són conjuntes a tot l’estat.

Parla de que Esquerra és perjudicial per a les illes. Només cal mirar les actes del Congrés Espanyol o del Parlament Europeu per a saber tot el que està fent Esquerra per a tots els territoris dels Països Catalans, quan en canvi CiU, més enllà del Principat, tan sols vota allò que vol el PP o el PSOE, segons toqui, sense ni tan sols llegir-se de què estan parlant, sigui d’Eivissa, del Camp de Túria, de Badajoz o d’O Bierzo, per exemple.

Parla d’incoherències a Esquerra pel fet de governar amb els socialistes a Catalunya i defensar uns Països Catalans lliures. Però no parla d’incoherències pel fet que convergència s’hagi implantat recentment a la Catalunya del Nord, absorbint un partit de centre-esquerra, i utilitzant la llengua francesa, fins i tot canviant-se el nom (veure imatge). Recordo, no fa pas massa anys, quan Convergència criticava Esquerra per tenir presència a la Catalunya Nord.

En resum, Esquerra és un partit català d’àmbit nacional, que té presència arreu dels Països Catalans, i que a tot arreu on hi té presència és gent del territori, gent del poble en qüestió que creu en els valors i el que significa Esquerra i s’uneix al projecte, començant des de la seva vila. Tenim situacions molt diferents depenent del territori, però a tot arreu creixem, creixem en militants, creixem en nombre de candidatures municipals, creixem en força al carrer, creixem.
Això els molesta a ells. Això molesta al sr. Mas, no li agrada que Maó, Elx o La Massana també siguin el seu país.

anècdota: a la web de CDC apareix la seva agrupació territorial a les Illes dins el llistat d'agrupacions internacionals.

14 d'abril del 31: República Catalana !

erdrag | 14 Abril, 2007 15:03

Avui fa 76 anys que el president Macià proclamava, des del balcó del que seria el Palau de la Generalitat, la República Catalana.
Macià proclamava un nou estat, integrat dins una federació de repúbliques ibèriques, és a dir: un estat federal espanyol. Això desembocà en la Generalitat, la recuperació històrica de les institucions catalanes.

Actualment, i amb perspectiva històrica, potser ens sap greu que en aquell moment no mantinguessim la República Catalana, però amb la Generalitat no fóu poc el que s'aconseguí: recuperar unes institucions de govern fortes, després de més de 200 anys sense, aconseguir un cert grau d'atonomia respecte l'estat, i sobretot, aconseguir uns avenços socials impensables.
Aquestes institucions recuperades s'han demostrat fortes, ja que han sobreviscut fins als nostres dies, havent de superar 40 anys a l'exili, sense perdre en cap moment la legalitat democràtica, tot i siguent executat a mort el seu president.

Visca les llibertats democràtiques,
visca la República,
visca Catalunya lliure !

Ciutadans de segona. Teniu raó, encara som de segona.

erdrag | 10 Abril, 2007 19:27

Ho he fet! He mirat el famós documental de 45 minuts de durada: “Ciudadanos de segunda”, emès ahir per Telemadrid. Crec que se m’hauria de fer un monument com a heroi per haver pogut aguantar 3 quarts d’hora de tortura televisiva.
Suposo que no valdria ni la pena valorar aquest vídeo, perquè considerar-lo documental seria excessiu, més enllà d’un espot publicitari de l’extrema dreta racista i feixista espanyola, emès en una cadena controlada des de “Calle Génova de Madrid”.
Les mentides, falsedats i demagògies es conten a grapats cada minut, per tant, m’abstindré de desmentir i valorar el que hi diuen, ja que necessitaria massa estona i massa espai. Només faré alguns apunts.

Primerament, felicitar al Joel Joan i al portaveu de la CAL, David Vila, per la seva magnífica demostració de naturalitat i normalitat, parlant en la seva llengua a tothom, i donant una mica de feina als productors de la tele per haver de posar subtítols, ja que la resta dels que defensaven el català, ho feien canviant de llengua (curiós, no?). També felicitar al Mikimoto per dir les coses clares: no vol ser espanyol.
En tot el documental semblava que tinguessin una obsessió per la realitat a l’escola catalana: rebutgen les aules d’acollida perquè segreguen els alumnes (poques hores a la setmana i només durant el primer moment d’arribada), i en canvi demanen segregació lingüística total (per sempre).
Escoltant el que diuen casi que em crec que el català se l’ha inventat algú fa pocs anys i que l’ha imposat a tothom.
Parlen de les lleis d’una forma... diuen literalment: “incluso Correos está obligado a cumplir la ley” i no se’n saben avenir de que “qualquier ciudadano puede denunciar a quien considere que incumple la ley”.

Finalment dir que estic d’acord amb algunes coses que diuen, com per exemple:
- Afirmen que l’anunci prohibit de les seleccions catalanes pretén fer creure que “la selección catalana no puede existir en el panorama internacional mientras otras como la española se lo impidan” (no ho impedeix?)
- L’Albert Boadella diu: “nos dicen fascistas o españolistas, que es lo mismo” (sense comentaris).

Perdoneu el to crispat de l’article, però intenteu mirar-vos-ho vosaltres i entendreu que em crispi així, especialment si parlen del món de l’educació, quelcom tan sensible i que hauria d’estar totalment allunyat del terreny de la picabaralla política.

9 d'abril del 37: 70 anys després

erdrag | 09 Abril, 2007 11:36

Avui fa 70 anys que l'aviació feixista bombardejà, per primer cop, la ciutat de Reus. Els efectes, com totes les guerres, foren devastadors.

Us recomano l'article que publica avui "El Punt":
> Reus, ciutat oberta i minada.
> Dues entrades, com a mínim. La tragèdia del 21 de gener de 1938.

70 anys i... on estem?

De tant en tant rememorem tristos aniversaris relacionats amb la guerra civil. El 9 d’abril del 37 s’iniciaren els bombardejos de l’aviació feixista sobre la nostra ciutat.
D’allò ja en fa 70 anys, i sortosament les coses han canviat molt. El que no ha canviat és la tossuderia d’alguns en voler imposar tan sols el seu criteri, en voler solucionar-ho tot mitjançant les armes i la destrucció, sense haver tingut 70 anys per entendre que les coses s’han de fer raonadament, que sense diàleg i pactes no hi ha societat.
En aquests 70 anys hem avançat molt en qualitat democràtica, però encara no hem aconseguit viure en un país lliure, on els ciutadans puguem decidir, per exemple, el nostre cap d’estat o senzillament, quin és el nostre estat. Avui encara no se’ns permet exercir el dret reconegut per l’ONU de decidir, com a poble, en quin estat volem pertànyer. Avui encara no s’ha convocat mai un referèndum per a dir si volem un sistema feudal com la monarquia o un sistema plenament democràtic com la república, i recordem que els que tenim menys de 46 anys ni tan sols vam poder-ho votar dins la constitució.
Quants anys i quantes desgràcies més hauran de passar per avançar en democràcia?

2 esglésies: la dels núvols i la que toca de peus a terra.

erdrag | 08 Abril, 2007 21:50

mà donant

Avui, diumenge de Pasqua, miro les notícies del vespre a la tele. Parlen de celebracions cristianes i n’ensenyen dues de ben diferents: la ja famosa parròquia de San Carlos Borromeo al madrileny districte de Vallecas, i la també famosa Ciutat del Vaticà.
Més enllà de les evidents diferències entre ambdues, em pregunto quin problema hi ha en el fet que els capellans connectin amb la gent, vesteixin com la gent i realment prediquin a partir de l’acció.
La tele ens ensenya una senyora que diu “Yo no soy creyente, pero en esta iglesia si que creo” (o quelcom similar).

Tot això em fa reflexionar sobre els greus problemes interns que té l’església a la majoria de països del 1r món, i que ha d’afrontar ja si vol sobreviure a mitjà termini. L’església és una institució amb una diferència abismal entre la seva base i la cúpula dirigent. Són nombroses les institucions d’església de base, les entitats, col·lectius, ONG, etc. vinculades a l’església catòlica però que en cap cas es senten identificades amb la conferència episcopal (per exemple).
Sovint surten a la llum exemples del que estic dient: crítiques des de dins del sistema imposat.
Realment, si tota la gent que formem part, d’una o altra manera, d’aquestes entitats catòliques, ens poguéssim sentir identificats amb el projecte de l’església, aquesta seria una institució forta, moderna, i el que és més important: arrelada al teixit social i compromesa amb l’entorn i la societat, cosa que actualment avui passa molt poc.

Perquè el que diu el Papa ha de ser la veritat absoluta? No demanem que tothom pensi i reflexioni? Perquè hi ha una litúrgia fixada i poc flexible? No hem d’adaptar la paraula de Jesús a la gent? Perquè la cúpula de l’església pretén fer política? Perquè l’església no és la primera en defensar la separació del públic (estat) i el privat (creences personals)? Perquè l’església es manté lligada al passat i es nega a evolucionar?
I, finalment, perquè els col·lectius que advoquen per una socialització de l’església són silenciats reiteradament?

La religió a la nostra societat (i a l’escola)

erdrag | 07 Abril, 2007 13:27

Aquests dies de setmana santa són ideals per a parlar de religió. La religió és un fet present, vulguem o no, a les nostres vides.
Pel que fa a l’escola, per exemple, l’altre dia em preguntaven sobre com es viu a l’escola això de la irrupció de diferents religions. M’ho comentaven com un fet negatiu, com si la pluralitat fos negativa; fins i tot amb to despectiu cap a l’ensenyament de la religió musulmana. Jo no hi veig res de negatiu a l’ensenyament de cap religió, pel fet que són creences personals i que un individu ha d’interioritzar o no en funció del que cregui o desitgi, i per tant, totes les creences, pel sol fet de ser creences tenen dret a ser valorades i respectades (sempre que no atemptin contra la vida o la llibertat de ningú). Ara bé, precisament per tot això que he dit, deixen de ser una matèria per a ser inclosa al currículum educatiu, deixen de ser quelcom ensenyable a l’escola (pública o concertada, tan és). L’alumne ha de diferenciar allò que és científicament demostrable, o allò que és educatiu des del punt de vista de la socialització de l’individu, d’allò que és senzillament creença o religió.
L’Estatut diu: “Les mares i els pares tenen garantit [...] que llurs fills i filles rebin la formació religiosa i moral que vagi d’acord amb llurs conviccions a les escoles de titularitat pública, en les quals l’ensenyament és laic.” I, el diccionari defineix laic com: “que prescindeix de la religió”. Per la qual cosa, segons això, tenim que la religió (sigui quina sigui) no hauria d’entrar a les escoles, almenys en les públiques (i jo afegeixo: i les concertades tampoc). Per tant, ja tenim un conflicte de competències, ja que l’estatut és una llei de rang superior a qualsevol de les lleis educatives, caldria modificar la LOE.

En resum: formació religiosa (catequesi) a les escoles sostingudes amb fons públics (publiques i concertades): NO. Educació de la història de les religions, del que defensen i d’unes nocions bàsiques de les més importants: sí, es clar, dins l’àmbit del medi social.

I, ja fora de l’escola: suport a les entitats religioses per part de l’administració: sí, es clar, com totes les entitats, a partir del volum de gent que representin i de la incidència social que comportin. Però, només a partir d’aquests criteris. Cal que ens anem desenganxant d’un sistema públic confessional que en alguns llocs encara impera.

Finalment, i motiu pel qual he escrit aquest text: actualment està bastant de moda, especialment entre el jovent, de fer burla, de riure’s de les creences religioses, pel sol fet de no ser demostrables. Crec que burlar-se de quelcom és senzillament patètic, i més encara quan és quelcom en què molta gent hi basa la seva forma d’entendre el món i la societat en la que vivim.

Portem uns dies de processons catòliques.
Estem preparats per a veure manifestacions religioses no cristianes als nostres carrers?
(Això és la prova del cotó).

País Valencià, Països Catalans

erdrag | 06 Abril, 2007 19:42

Aquests darrers dies, per diversos motius, he pensat bastant amb el País Valencià: converses amb diverses persones, lectures de diversos articles en diferents blocs, entrevistes a la tele, ràdio, diaris, etc. Han estat uns dies en que sembla que tot i tothom s’hagués posat d’acord per a parlar de la realitat valenciana.
Aquí, a Catalunya, sovint ens costa conèixer la realitat del País Valencià. Ens costa obtenir informació fiable i real sobre la societat, el dia a dia, el pols d’aquest país a vegades contradictori.

Sovint, com a crítica a la realitat dels Països Catalans se’ns afirma que això és fals ja que els valencians no ho volen pas i que els catalans som uns colonialistes, uns imperialistes. Si ens fixem en el que volen els ciutadans del PV, no ho sé què seriem; igualment com tampoc sé què seriem a Catalunya si haguéssim de ser el que volgués la majoria dels ciutadans que viuen aquí. Però com que el que és un territori ho és i punt.
Per sort, els ciutadans només poden definir-ne el nom, però el que és ho és, encara que s’hi vulgui posar un altre nom.

Doncs, això que deia, que la realitat del PV no té res a veure amb el que veiem pels mitjans, ni tan sols amb el que veiem per TV3. La realitat del País Valencià està protegida amb una bombolla, amb una armadura per a evitar que surti, per a evitar que arribi a Catalunya, per a evitar que tots plegats tinguem consciència de Països Catalans.
El PV és part de la realitat catalana. El PV és diferent a Catalunya, i així ha de ser. El PV no és Catalunya, ni ho ha de ser, però tampoc és Espanya. El PV forma part de la realitat inqüestionable dels Països Catalans. I, això ho saben i lluiten per a fer-ho realitat en la vida diària moltíssims valencians, en una situació molt més difícil que aquí, i per això han de tenir tot el nostre suport.
Fa un temps que tenia els meus dubtes sobre la realitat en el dia a dia al PV, ara cada cop ho tinc més clar: la nació no serà mai completa sense el País Valencià.

Visca el País Valencià!
Visca els Països Catalans!

TV3 i la construcció nacional

erdrag | 04 Abril, 2007 12:26

Avui vull parlar sobre TV3, com tothom ja ha fet i està fent aquests dies.

TV3 parteix ja, només amb el nom, amb una situació de desavantatge, ja que a tots els països normals del món tenen la televisió pública amb els canals que sigui, començant per l’1 (La primera de TVE, RAI uno, BBC one, etc.). Nosaltres tenim tot el sistema televisiu basat en el nombre 3. Anècdota? Potser...
Els Països Catalans necessiten eines que articulin la nació, eines que fomentin el coneixement de la realitat en clau catalana, eines que valorin el món des de la visió que ens proporciona la nostra llengua i la nostra manera de veure les coses. En resum, els Països Catalans necessiten, entre moltes altres coses, una televisió de qualitat d’àmbit nacional, que trepitgi territori, que parli dels problemes de la gent que hi viu, que sigui propera, que sigui “la nostra”. Aquesta televisió hauria de ser pública i depenent d’un organisme federal dels PPCC, però com que això avui encara no ho tenim, cal que algú faci aquest paper, i qui actualment està més ben posicionat per a fer-ho és la televisió pública depenent del govern de Catalunya, tot i que no vol dir que ho hagi de fer exclusivament TVC.

Pel que fa a la recepció de la senyal al País Valencià, cal recordar que no és pas TV3 (ni el govern de Catalunya) qui hi fa arribar la senyal, sinó una associació cultural sense ànim de lucre formada per ciutadans del PV, per tant, és la societat civil organitzada qui fa arribar aquesta senyal allí, cosa que demostra que existeix una demanda real de la cadena. Qualsevol govern amb un mínim interès pels seus ciutadans hauria d’intentar superar els possibles problemes legals (que no hi són), per a solucionar una demanda social. El govern del País Valencià no és així, però, sinó que ho fa al revés: intenta tallar la senyal, i diu que ho farà precisament el 25 d’abril (sort que només era un tema tècnic), i després diu que potser deixarà arribar la senyal a canvi d’influir en la línia editorial de la cadena (cosa que ni tan sols fa el govern de Catalunya) Aquests senyors coneixen les regles democràtiques? Veient aquestes actuacions i veient la situació de Canal 9, entenem que no pas.
Després es pregunten perquè, amb les mateixes lògiques, ningú demana veure Canal 9 aquí... Doncs, què té Canal 9 de qualitat? De totes formes, crec interessant que tothom pugui veure el que vulgui, i que compari. Que compari, per exemple, la influència del govern de torn a la tele pública de les illes, de Catalunya i del PV, que compari... Que compari la diversitat, la pluralitat de les tres, que compari... etc, etc, etc...
M’encantaria que TV3 tingués competència per ocupar aquest espai nacional dels PPCC, llavors seriem un país normal televisivament parlant.

Finalment, crec que cal fer un toc d’atenció a TV3 perquè no es desviï del camí correcte que ha portat tradicionalment, ja que a vegades sembla que algú intenta desviar-la.