Erdrag

És en les anècdotes del dia on sovint ens posem a pensar. I això és el que m’ha passat avui.

Cada estiu anem sovint pel carrer amb els xiquets del casal (a la piscina, d’excursió, etc.) i, com que són un gran grup (d’entre 30 i 100 nens i nenes) es fan veure, lògicament. Pràcticament cada dia hi ha aquell/a que es queixa perquè els nens fan massa soroll, perquè caminen massa a poc a poc, perquè el lloc per on passem està en obres, perquè no és hora d’anar pel carrer amb tanta gent o bé perquè en un carrer peatonal anem pel costat que no toca (aprofitant l’ombra i posant-nos pel costat on molestem menys a les botigues). N’hi ha que et paren i t’ho diuen, n’hi ha que remuguen en passar-te pel costat o, fins i tot n’hi ha que amenacen en trucar a l’escola per a demanar que canviem la nostra ruta.

D’aquesta anècdota, que ja comença a ser rutina, se’n poden extreure unes quantes conclusions: que la gent té poca feina i s’avorreix, que realment nosaltres som uns impresentables i que no sabem anar pel carrer (us puc assegurar que no seria precisament el cas) o... la que crec jo que és pitjor: tenim, en general, un concepte de civisme mal entès.

El civisme és, en si mateix, una eina totalment necessària i indispensable en la nostra i en qualsevol societat. Ara.... el civisme pel civisme i prou no té sentit. El civisme hauria de significar poder fer el que es vulgui sense molestar als altres i, en cas que això sigui inevitable, fer-ho al mínim possible. Ara, però, cal tenir present que, si no volem ser molestats per a res, haurem d’anar a viure en una illa deserta (i ni així), ja que el fet de viure en societat implica compartir avantatges i inconvenients. I, que, entre tots hem de valorar que, tot i haver-hi unes suposades normes, cal entendre la situació i el moment per a aplicar-les i, tenir clar que potser avui ens molesten una mica, però que segurament nosaltres també molestem moltes altres vegades.

L’exemple més clar el tenim en l’ocupació de la via pública de les ciutats per a fer-hi actes festius i concerts. Potser a algú li molesta un concert de festa major fins a la matinada, però de ben segur que a d’altres ens molesta el col·lapse del seguici festiu o de les manifestacions religioses, per exemple.

Si ens parem a pensar, m’hi jugaria el que vulgueu que trobem més coses que fem nosaltres i que molesten als altres, que no pas a l’inversa.

Alguns ajuntaments han creat fa poc ordenances de civisme. No cal anar a BCN; molts ajuntaments del Camp les han aprovat fa poc i, crec sincerament, i parlant en general, que en molts casos ha estat un error. S’ha regulat d’una manera totalment restrictiva, s’ha ordenat la convivència a cop de prohibició i, això només pot portar cap a saltar-se la norma. Crec jo que calia fer altres coses. Cert que en molts casos tan sols hi ha la norma per a aplicar-se en casos excepcionals, però... la norma hi és i per tant, si s’aplica només en alguns casos, ja tindrem la subjectivitat del governant.

Tant ens costa a tots plegats?

Crec que s’està, en general, legislant a nivell municipal per a tenir contents alguns sectors, en contra d’aquells que socialment no quedem tant bé. Els joves hem d’estar al cas de tot el que fa el nostre ajuntament per a que també ens tingui en compte en fer les normes, ja que aquestes són les que ens afecten més quotidianament i en les que hi podem incidir de forma més directa.

L'estiu... temps de festes majors.

Que bonic és allò d'anar sovint als pobles propers (o no tant) a veure l'orquestra de torn (normalment la Girasol). És una bona forma de passar les nits d'estiu. No té ni punt de comparació, crec jo, amb altres models més comercials de festa nocturna estiuenca. És allò bonic de la festa propera; dels músics que van de poble en poble; de trobar-te la mateixa gent: avui aquí, demà al poble del costat i passat-demà en un poble de l'altra punta; de la festa a l'aire lliure; de les barres de poble i els cubates bé de preu.

Anar a una girasol, per exemple, és saber que em trobaré a gent, a força gent coneguda. És saber que hi vas amb uns amics, però que allà n'hi hauran molts més: d'amics, coneguts i saludats.

Alhora, és una bona forma de fer país, de conèixer i, per tant, estimar la terra on vivim, de viure a la nostra manera, sense models comercials foranis i... evidentment, de viure en català.

L'estiu de festes majors és una forma de viure.