Erdrag

Sensacions, sentiments...

erdrag | 30 Setembre, 2006 21:09

En general, no acostumo a escriure gaires coses de caire personal al bloc, més aviat hi poso opinions i comentaris sobre la societat, sobre el que passa, sobre el dia a dia social i polític de la meva ciutat i del meu país, però... tot i que no m’agrada massa poser-hi quelcom personal, avui crec que és el dia.

He començat el dia al Teatre de la Passió d’Esparreguera, en un acte d’Esquerra, que curiosament han anomenat “Convenció nacional de dirigents d’esquerra”, com un dels actes forts de la campanya Esquerra t’escolta, que un dia d’aquests valoraré, o almenys aquesta és la intenció.

A la tarda, aquest cop ja a Reus, hem tingut el darrer dels actes d’aquesta campanya a la ciutat. Personalment l’he valorat molt positivament, ja que hem pogut tenir un intercanvi d’impressions amb personatges importants de la política nacional com en Rafel Niubó, en Pep Bargalló o l’Ernest, així com escoltar les opinions d’en Carod.

Després de dinar a casa, però, i abans d’aquest darrer acte, he passat pel cau, on avui començaven el curs amb el 1r dia de cau amb nois i noies. Tenia ganes de treure-hi el cap un moment, ja que aquest ha estat el 1r cau en el que jo no era oficialment membre de l’agrupament. Em pensava que per passar-hi un momentet, saludar a tothom, veure què feien i marxar, doncs no hi hauria cap problema, que estaria bé i, de fet, en tenia moltes ganes. Però... no sé si ha estat una bona idea, ja que en sortir m’ha agafat una forta melancolia, m’han agafat unes ganes brutals de quedar-me allí, de posar-me altre cop el fulard al coll i enganxar-me per allí. També he vist les novetats, tant de gent com d’espais i m’he alegrat de que tot anés bé i endavant.

Quan, a l’estiu, vaig decidir de plegar, ho tenia molt clar, i amb uns motius molt raonats, que encara mantinc. Però, en moments com aquests se’m fa difícil no pensar si no ha estat un error això, si no... Els motius que em van portar a deixar-ho són molt forts i massa dolorosos per mi, i fins avui em pensava que ho tenia clar i assumit. Avui, però, m’he adonat que no és pas així, Avui he vist que l’escoltisme és la meva vida i que no és pas tan fàcil de deixar-ho, que una cosa en la que hi he dedicat tots els dissabtes, molts caps de setmana i moltes més hores, des de que tenia 8 anys (ja en fa 17 d’això...), no es pot deixar d’un dia per l’altre i també m’he adonat que necessito continuar-hi vinculat i fent-hi quelcom. No sé pas com, sé que mantenir aquesta vinculació dins l’estructura de l’AEG Ben Enllà em serà molt difícil i potser ni tan sols jo m’ho recomano, però... sé que ho necessito i no sé, ja veurem què faig.

Per altra banda, he vist que ara puc fer coses que fins ara no podia per falta de temps, que vaig molt més lleuger de temps, que puc plantejar-me de sortir un cap de setmana fora amb els amics, de sortir de festa, d’anar a col·laborar amb els Xiquets de Reus al concurs de castells de Tarragona. Fins i tot puc dir que trobo molt més llargs els caps de setmana, és a dir: que ara tinc caps de setmana, que puc decidir què faig els caps de setmana.

Ufff... ara rellegint el que acabo d’escriure m’adono que m’he allargat molt més del que volia i pensava, però he anat escrivint i és el que m’ha sortit. Com podeu comprovar, m’agrada que aquest bloc sigui, com dic a la capçalera: un espai personal a la xarxa, i poder-hi posar una mica de tot i que, en general serveixi per a expressar-me oberta i lliurement i alhora perquè em conegueu tots una mica millor.