Erdrag

Un espai personal a la xarxa.

A Nicaragua també cal defensar el medi ambient

erdrag | 22 Març, 2008 10:57

Quan parlem dels països del que anomenem 3r món, tan sols pensem en el seu nivell de riquesa, en el seu nivell de desenvolupament, en la seva qualitat de vida. Però qualitat de vida, riquesa i desenvolupament també van lligats, inevitablement, a les condicions del lloc on viuen, a les condicions del medi ambient del país. Massa sovint s'ha pensat en un desenvolupament econòmic del país, però no s'ha tingut gens en compte el medi, tant des de l'ajuda exterior, com des dels propis habitants i autoritats del país.
Sembla extrany com, havent hagut de suportar aquí els errors del passat en la mala gestió del territori, no n'haguem après i haguem exportat el mateix mal model a països en vies de desenvolupament, que en molts aspectes, també en la gestió del medi ambient, ens recorden el nostre país fa més de mig segle enrere.

A Nicaragua, país de llacs i llacunes, amb 2 grans llacs i amb multitud de llacunes interiors, tan sols queda una petita llacuna que no es pot considerar contaminada. La resta estan totes contaminades i s'hi continua llençant porqueria.

El programa del K3, Latitud Júnior, un programa molt interessant sobre cooperació internacional dirigit a un públic adolescent i jove, ha parlat aquesta setmana del tema i ens ha mostrat un reportatge molt divulgatiu, amb reflexions de joves de Lleida sobre el tema incloses.

Us el deixo aquí partit en 3 parts: (clica a Segueix

 (Segueix)

Les altres eleccions

erdrag | 05 Novembre, 2006 16:22

Avui es celebren unes altres eleccions. Avui es celebren eleccions presidencials i legislatives a Nicaragua. Es calcula que acudiran a les urnes uns 3 milions de nicaragüencs, dels més de 5 milions d’habitants del país.
Pel que fa a les presidencials, es presenten 5 candidats: Daniel Ortega pel FSLN, José Rizo pel PLC, Eduardo Montealegre per ALN, Edmundo Jarquín pel MRS i Edén Pastora per AC.

Les eleccions nicaragüenques es defineixen sempre per un eix dreta-esquerra, com a tot arreu, juntament amb “l’amiguisme” o no dels EEUU. Els partits de dretes són els amics-aliats dels estats units i la seva política intervencionista a la zona. Els partits d’esquerres (d’ideologia sandinista) són temuts per la Casa Blanca, ja que defensen una Nicaragua lliure sense intervencions forànies, juntament amb la política d’esquerres, que no sol agradar als governs de Washington.

Daniel Ortega és el candidat amb més opcions. Daniel va ser un dels líders de la revolució sandinista de l’any 79, que derrocà 3 generacions seguides de dictadura. Ortega i el Frente ja no són allò que eren durant els anys 80. Ha plogut molt des de llavors, tot i així, continuen representant alguns ideals molt lloables.

El MRS és una escissió del FSLN, amb la mateixa ideologia, però crítics amb alguns procediments interns i amb diferents actuacions del partit, especialment amb el manteniment del mateix líder durant tants anys. El candidat del MRS era l’ex-alcalde de Managua, Herty Lewites, mort recentment. Això produí que el candidat a vice-president passés a candidat presidencial, i que el cantautor Carlos Mejía Godoy ocupés el número 2. Curiosament, Godoy és l’autor de l’himne del FSLN.

A la dreta hi trobem el PLC, una fusió de diferents partits lliberals i conservadors, propers a Washington, que governa des de la fi de la revolució sandinista l'any 1991 amb Violeta Chamorro i la UNO.

Aquest cop, però, també s’ha repartit el vot de la dreta, amb l’aparició d’Eduardo Montealegre, qui, també té opcions de guanyar. És la primera vegada que el candidat del PLC no és un dels favorits.

Això és només un curt i ràpid resum sobre el que els nicaragüencs podran votar avui, que no té en cap moment pretensions de ser rigurós ni d'anàlisi. Per la xarxa corren diferents articles molt més clarificadors, amb un acurat anàlisi de la realitat política del que es diu ser el país més pobre de centreamèrica.

Una cosa curiosa, i que he descobert avui xafardejant per la xarxa, és que també corren per la xarxa els vídeos electorals dels candidats. Aquí en teniu alguns:

La setmana passada vaig començar, a la part de dalt a la dreta del bloc, una secció on cada setmana hi aniré posat una cançó diferent. alguna cosa que em vingui de gust, alguna cosa d'actualitat, o senzillament depenent del meu estat d'ànim.

Avui hi he volgut posar l'himne del "Frente Sandinista de Liberación Nacional", en motiu de la curiositat de que el seu autor sigui, avui, candidat a vice-president per un altre partit.
I, també, perquè a partir d'avui Nicaragua torni a ser sandinista. Ja sigui amb el FSLN o amb el MRS.

Viva Nicaragua sandinista !
Visca Catalunya lliure !

12 d’octubre...

erdrag | 12 Octubre, 2006 23:21

M’havia promès que no escriuria res sobre aquesta data, ja que la millor forma de demostrar que no és la nostra data és, simplement ignorant-la i, si la feina ho permet, fins i tot treballant avui en comptes d’algun altre dia.

Però bé... finalment estic escrivint sobre el tema ja que mirant la televisió, tot i intentar-ho, no he pogut mirar un breu resum de notícies sense veure les imatges dels tancs i escopetes passejant per Madrid, com a gran acte de la hispanitat.

Si això és tot el que saben fer per a celebrar la hispanitat és treure els tancs al carrer doncs...

Si el gran acte central d’una nació per a celebrar la seva festa és sortir al carrer a veure passar l’exèrcit, doncs....

Que potser ens estan demostrant que la “hispanitat” s’aguanta gràcies a l’exèrcit? Que potser ens volen explicar com han aconseguit aquesta hispanitat?

nicaragua nicaragua nicaragua

Fa un any vaig viure el 12-O d’una forma bastant diferent i que en mi em produí un sentiment molt contradictori. Estava a Nicaragua, fent de mestre al col·legi del poble on estava. Allí tothom ho celebra. Oficialment es celebra el dia de la hispanitat (és a dir: celebren que són de cultura espanyola, que Colom els conquerí), però la gent celebra, al mateix dia, el dia de la raça, és a dir: el dia que recuperen els costums, vestits, danses, etc tradicionals nicaragüencs, principalment precolombins. És curiós celebrar alhora la conquesta i reivindicar-se com a poble criticant al colonitzador.

Les escoles fan grans festes, adornen carrosses, es disfressen, tot el poble s’aplega al voltant de l’escola o institut i ho celebren durant tot el dia.

Evidentment, jo sóc català i, per tant, la hispanitat és per a mi una imposició per la força de les armes al meu poble i, com a tal, jo no puc ni vull celebrar la hispanitat, en qualsevol lloc del món on sigui, però també entenc que si estic a Nicaragua és lògic que vulgui compartir les seves celebracions, cosa que em feia sentir aquell dia una mica fora de lloc.

Jo em pensava, en anar cap allà que els nicaragüencs, com a poble dominat durant anys pels espanyols, entendrien fàcilment la situació actual de Catalunya, però en canvi no fou així. Costava moltíssim que entenguessin que tot i viure oficialment a Espanya, volem ser independents.

*Fotos:

esquerra: la imatge ho diu tot. Una pancarta commemorativa.

centre: la carrossa de l’escola amb la meva samarreta en 1r pla (això no podia faltar, es clar)

dreta: dues nenes ballant danses típiques nicaragüenques, amb l’escut nacional al fons.

Ja ha passat un any...

erdrag | 24 Setembre, 2006 14:44

Avui fa un any d'aquesta foto. Avui fa un any que emprenia un viatge, un llarg viatge, que feia un canvi en la meva vida. Avui fa un any que emprenia un viatge a Nicaragua, on descobriria una forma diferent d'agafar-se la vida, on descobriria una forma diferent de viure, una forma d'apreciar la vida i cadascun dels moments que ens dóna, una forma d'entendre el dia a dia i les relacions humanes.

Molts amics em diuen que he tornat canviat d'allà (no sé si millor o pitjor). jo no m'ho acabo de creure. Suposo que ara que ja fa un any que me n'hi vaig anar ja comença a ser hora de fer-ne valoracions amb la perspectiva del temps, tot i que no sé, m'hi veig incapaç.

El que si que tinc clar és que aquest temps a Nicaragua m'ha marcat i que, tard o d'hora, hi he de tornar per a poder viure noves experiències a partir de l'experiència de conèixer ja la rutina, la dinàmica i la gent d'allà.

Cada cop que sé d'algú que se n'hi va m'agafa un rau-rau a l'estómac perquè el voldria acompanyar i sé, que tard o d'hora, hauré de fer cas al meu estómac, tot i que en el seu moment renunciés a l'oportunitat de quedar-m'hi més temps. Crec que llavors ja s'havia acabat el meu temps allà, que amb 3 mesos ja havia pogut fer un primer tast i que ara, sabent el què m'hi trobaré, sabent com s'han de controlar els sentiments i les emocions humanes quan ets allà, siguin d'allà o d'aquí; ben aviat serà el moment de tornar-hi, canviant coses i mantenint-ne d'altres.

Envejo aquella gent que és capaç de deixar moltes coses de les que té fixes aquí i anar-se'n. Jo no podria pas. Jo necesito tenir les coses lligades, saber com deixo les coses i com les trobaré quan torni. Per aquest motiu necessito trobar el moment ideal per a fer el pas, però el faré.

19 de juliol: dia de la revolució

erdrag | 19 Juliol, 2006 22:59

Avui, 19 de juliol, és la festa nacional de Nicaragua (ara allà són les 3 de la tarda). És el dia en que la revolució sandinista va derrotar al dictador Somoza. És el dia en que TOT el país estava unit: les classes populars i la burgesia units contra el poder Somozista. És un gran dia d'afirmació nacional.

Avui, comentant amb diverses persones, ha sortit el tema de les similituds, pel que fa a reivindicacions nacionals entre ambdós països: Nicaragua i Catalunya. Tot i que Nicaragua és un país oficialment reconegut per tothom, des de fa molts i molts anys, els seus ciutadans tenen el mateix sentiment reivindicatiu que nosaltres, o fins i tot superior. Ells estan en contra de la dominació nord-americana (és a dir, dels EEUU), que contínuament actuen a Nicaragua com si fos el pati del darrera de casa seva, i que per tant, els pertanyés.

Aquest és un tema que tinc pendent: viure un “19 de julio” a Nicaragua, i que espero poder-ho complir un dia no gaire llunyà. Segons m’han explicat, aquest dia el país està totalment aturat. Tothom està a Managua, la capital, vivint la festa roig-i-negre (els colors sandinistes). Les línies d’autobús no funcionen durant uns dies pq s’han usat els busos per a traslladar gent a Managua. En això no s’assembla a Catalunya on, molta gent utilitza la diada per anar-se’n a la platja o dormir a casa. Quina pena !

Avui, a Esquerra, hem estat parlant de l’organització de la diada de l’11 a Reus, del nou espai reivindicatiu i commemoratiu de la ciutat: la plaça del Baluard, per on sembla que varen entrar les tropes de Felip V a la ciutat. Esperem aconseguir que la ciutadania, el teixit social, associatiu, cultural, etc, de la ciutat es faci seu un espai de la història i per al futur del país.

Per acabar, us deixo una cançoneta molt tranquil·la sobre les millores aconseguides per la revolució, que es titula, precisament: 19 de julio