Erdrag

No es pot negar la veu al poble.

erdrag | 27 Agost, 2007 22:52

Aquesta imatge podria definir molt bé l'actitud del PP en relació a l'opinió d'en Carod, afirmant que l'any 2014 es podria fer un referèndum que preguntés als catalans quina relació volem tenir amb l'estat espanyol.
El PP català (si és que existeix) ha posat el crit al cel en sentir parlar de democràcia. Ha començat a demanar dimissions, a tornar a empipar amb el tema de si en el moment de publicar-se l'entrevista era president en funcions (que potser els presidents en funcions tenen prohibit pensar i opinar?).
Qualsevol partit pot defensar una o altra idea, però el que no pot criticar mai és el fet que s'exerceixi la democràcia. Es creu el sr. Cirera i el seu partit capaç de decidir en nom de tot el poble de Catalunya? Ell té dret a dir què és el millor pel país, i en canvi, tots els catalans no?

l més fort de tot plegat, no és pas això, que al cap i a la fi, tots coneixem el PP i se l'hi ha vist el llautó massa vegades. El més fort de tot plegat és que també s'ha vist els tics feixistes a d'altres partits, que no han obert pas la boca, o que fins i tot han criticat que en Carod digués això. Esquerra, i concretament en Carod, sempre han sortit defensant la democràcia, encara que fos per quelcom contrari a les idees d'Esquerra. Primer la democràcia i la llibertat, i després les idees. Però, perquè escandalitza tant a tots els partits (des d'ICV al PP) que el vicepresident d'un govern defensi que els ciutadans del seu país puguin opinar i decidir? Que no haviem quedat que tots els partits eren democràtics? Potser serà perquè de tots els partits que jo conec, només Esquerra convoca a TOTS els seus militants als congressos del partit.

Repeteixo: es pot discrepar en idees, però no es pot negar la veu al poble. De què tenen por els altres partits?

M'havia proposat de no parlar de política nacional, ja que tothom en parla i potser em faig repetitiu, però es que hi ha coses que m'encenen (unes quantes cada dia, per ser exacte).

PPCC: una realitat palpable, també a les Illes i al País Valencià

erdrag | 25 Agost, 2007 13:28

Avui vull parlar dels Països Catalans. N'estic fart de que es digui que això dels "Països Catalans" és quelcom només existent en l'imaginari d'uns quants catalans del principat, que ni a les Illes ni, sobretot, al País Valencià en volen sentir a parlar. I, el més fort de tot plegat és que això ho diu també gent suposadament catalanista (o nacionalista, com es volen fer dir), perquè dels altres ja m'ho suposo que ho diran i no m'alarmo.

Dir, avui en dia, que a les Illes Balears i Pitiüses no hi ha un moviment a favor de la unitat nacional dels Països Catalans és pràcticament impossible. És evident l'existència d'aquest moviment, amb molta força, amb alguns partits polítics que ho defensen i hi creuen, i que tenen molta força als ajuntaments, als consells insulars i també el parlament.

Pel que fa al País Valencià, degut a la situació política actual, és més fàcil amagar aquesta realitat. Però, són molts els grups i els moviments a favor de la independència del País Valencià, que lluiten per la dignitat de la cultura i la llengua i que reconeixen la unitat nacional dels Països Catalans. Són moltes les entitats, els casals, els col·lectius que lluiten, amb molta gent al darrera, dia a dia per a millorar la situació del PV. Allà, encara avui, no està massa ben vist socialment reclamar coses que aquí ja estan aconseguides de fa anys, però tot i així, hi ha molta gent que les reclama, hi ha molta gent que no s'arronsa i que pateix molt, moltíssim, quan sent parlar del "levante español" i que, tot i fer-li ràbia, ja s'ha hagut d'acostumar a viure a la "comunidad valenciana". Degut al sistema de partits polítics actual al PV, aquesta realitat no es veu reflectida encara en l'arc parlamentari, però es comença a veure en alguns ajuntaments.

En resum, els Països Catalans és una realitat viva arreu, des de Salses a Guardamar i des de Fraga a Maó. Cert que no a tot arreu es viu amb la mateixa intensitat i força, però es viu, i molt! i dir que el País Valencià no vol els PPCC és un insult a milers de persones que hi lluiten dia a dia arreu de les comarques valencianes.

Com a mostra, aquest vídeo que mostra la distribució territorial de les 12.000 adhesions que ja ha rebut la campanya "Sumem-nos al mapa per un estat propi".

Les NNTT i l'educació

erdrag | 22 Agost, 2007 12:04

Aquest matí, mentre em despertava, escoltava la ràdio i parlàven de l'ús per part dels infants i joves dels aparells que anomenem noves tecnologies (bàsicament mòbil, ordinador connectat a internet, consoles i TV en general). Això m'ha fet pensar i m'he decidit a escriure sobre el tema.

Sovint parlem i intentem descobrir si l'ús de les noves tecnologies és bo o dolent pels infants. Parlem d'hores davant la TV, d'hores connectats a internet, d'euros a la factura del mòbil, etc. No dic que no sigui una bona forma de controlar la justa mesura de l'accés dels infants i joves a tot aquest món. Però crec que és molt més interessant (i complementari) parlar de quin tipus d'ús en fan. Per exemple, pel que fa a la TV: com tria l'infant el que vol veure? Engega la tele i "xupa" el que estan fent? O es pot fer una negociació abans per decidir els programes que es mirarà? Pel que fa a internet: s'enganxa a un joc i no surt d'allí? O busca i descobreix coses noves? L'usa per a comunicar-se amb amics? Els pares saben què hi està fent? O només és un cangur més barat? El mòbil: té un ús concret i progressiu en funció del moment i l'edat? O és un regal com aquell qui regala una joguina més?

Bé, a banda de tot això, temes molt personals de cada família, vull parlar de l'ús de les Noves Tecnologies en el món de l'educació formal (és a dir: a les escoles).

Avui en dia, per a estar mínimament preparat, cal tenir un cert domini de diferents eines (bàsicament dominar l'ordinador), però això no és un gran problema, ja que els joves solen ser autodidactes i n'aprenen molt ràpid, i l'escola, l'institut i sobretot el món del lleure hi ajuda bastant.
L'escola no s'ha de plantejar l'ús de les NNTT a les aules senzillament com un nou aspecte més dins el currículum, com s'ha fet durant molts anys. Sortosament, aquesta concepció està canviant i ara s'entén l'entrada de les NNTT a les aules com una eina, com una ajuda més, per a l'adquisició dels coneixements i especialment, per a l'adquisició dels procediments per a obtenir els coneixements, quan aquests no hi siguin. És a dir, que no ensenyem als nostres alumnes com funciona un buscador d'internet pq ho sàpiga, sinó que ensenyem als nostres alumnes les parts del cos humà, per exemple, i en un moment donat ens falta una informació, que la busquem a internet usant un buscador, i és en aquest moment on li ensenyem a l'alumne com funciona l'aparell (per posar un exemple moooolt simple).
Però no és només l'ordinador l'aparell de NNTT que ha d'entrar a les escoles. Qualsevol aparell digne de ser usat per un infant pot entrar a les aules. Podem (i hem de ser capaços de fer-ho ja) trobar una aplicació educativa dins les escoles a les consoles, als mòbils, a la tele (això ja s'ha fet sempre), etc.

Una nació, un compromís: Lluís Maria Xirinacs.

erdrag | 12 Agost, 2007 17:08

"En ple ús de les meves facultats
marxo
perquè vull acabar els meus dies
en la soledat i el silenci.
Si em voleu fer feliç
no em busqueu.
Si algú em troba
li prego que,
estigui jo com estigui,
no vulgui ell pertorbar
la meva soledat
i el meu silenci.
Gràcies!

ACTE DE SOBIRANIA

He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l’univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau.
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d’agost de 2007"

------

El nostre país necessita més homes i dones com tu.
Visca la llibertat!

+ info a Vilaweb.

Euskal Herria: una de freda i una de calenta

erdrag | 10 Agost, 2007 14:59

M'assabento que per n-èssima vegada l'Audiència Nacional de les Espanyes ha prohibit un acte a Euskadi, abans d realitzar-se, tan sols amb l'argument de la ideologia del convocant. Literalment pq la persona convocant és propera a Segi. Collons! no estem en un estat de dret? No haviem quedat que tothom podia pensar el que volgués i que tots erem iguals davant la llei? No haviem quedat qure no hi havia censura? Que si algú feia/deia quelcom inacceptable, ja se'l jutjaria després? Doncs un jutge està dient que pel fet de pensar una cosa determinada es perd el dret de convocar actes a Euskal Herria. Curiós? No era la seva constitució que donava aquests drets bàsics? On són els tan anomenats defensors de la constitució (PP, PSOE, Basta Ya, etc...) defensant aquests drets?
Ara, ben mirat... no sé pas de què m'exclamo, si és el mateix que porta passant des de fa anys, és el que passa quan hi ha dos realitats territorials enfrontades, quan hi ha una nació oprimida i una nació opresora.

Com a mínim, sembla que encara queda gent amb un mínim de sentit de la responsabilitat i de la lògica (espero que no sigui exclusivament estratègia política). Em refereixo a alguns membres del Partit Socialista de Nafarroa (PSN): Fernando Puras va dimitir fa uns dies i avui ho ha fet l'executiva de les JSN en ple. Ara sembla que alguns militants forçaran un congrés extraordinari. A veure si aconsegueixen alguna cosa. Senyors del PSOE: això és el seu federalisme intern? Pq si el seu federalisme és això, siusplau, no el treguin mai de dins del seu partit, no fos a cas que ens fes mal a tots.

Com a anècdota, la beguda "Euskal Herria" del Kalea de Salou està boníssima: Vi (o era kali?) amb kiwi.

teixit social tarragoní

erdrag | 08 Agost, 2007 17:12

Tarragona, Plaça de la Font. Avui he fet un tomb per la blocosfera política tarragonina (o pelacanyes, jeje) i ho he trobat molt interessant. A vegades consulto alguns blocs concrets, però avui, fent un repàs global dels blocs de caire polític de la ciutat a Tarragona m'ha permès de reflexionar sobre les grans diferències existents, tan en l'àmbit polític com l'àmbit social en global, entre ambdues ciutats (Tarragona i Reus).
És curiós que siguin dues ciutats, des del punt de vista político-social, tant diferents. Són dues ciutats que comparteixen un territori d'influència, on en lideren parts en solitari i parts compartides. Són dues ciutats molt properes que han de compartir per força sinèrgies i afectar-los, per força, les mateixes coses. Són dues ciutats molt properes però alhora molt distants, i que durant massa anys han viscut d'esquena l'una de l'altra. Són dues ciutats complementàries, fet que fa que sovint siguin totalment contraposades en molts aspectes

Com a reusenc he de reconèixer que desconec excessivament Tarragona, tot i que intento perdre-m'hi de tant en tant i que m'hi he mogut força. I, consti que no parlo només de la Tarragona física, sinó sobretot de la Tarragona social.

Sovint, aquesta diferència i desconeixença de les realitats, de les dinàmiques i de les maneres de ser i de fer de les respectives societats provoca incomprensió, distància, o fins i tot, a ser titllats de localistes aquells que treballen dins del que s'anomena teixit social.

Felicitats a les JNC (i algunes crítiques també)

erdrag | 06 Agost, 2007 23:02

Avui vull felicitar a les JNC per l'acció que han fet aquest cap de setmana a l'aeroport i a Salou dedicada a fer explícit entre els turistes que Catalunya no forma part d'Espanya, exhibint la seva famosa pancarta "Catalonia is not Spain" (foto).
Des d'aquí els animo a seguir fent accions com aquestes i fins i tot a realitzar accions conjuntes amb d'altres organitzacions juvenils en pro de l'independentisme català.

Suposo que les recentment creades JNC de Reus (la secció juvenil de Convergència Democràtica), es deurien basar en la frase "una imatge val més que mil paraules" i per això deurien decidir sortir al diari del diumenge amb una foto que els avalés com a independentistes. Ara, però, els falten les mil paraules. Les mil paraules que han de dir als congressos i actes del seu partit (CDC i per tant, CiU), per a fer que CiU també pugui subscriure la frase de la pancarta. Les mil paraules que han de dir per tal que la resta de moviments juvenils independentistes els pugui tractar de tu a tu i reconèixer-los. Les mil paraules que no haurien de dir quan parlen criminalitzant tot l'independentisme, especialment a les JERC, sense fonament i només per pura enveja. Les mil paraules que haurien de dir per a posar-se d'acord sobre si son o no són independentistes, o només ho són quan al davant tenen un públic que vol sentir això.

Finalment, remarcar el seu funcionament com a secció dins CDC, totalment respectable, evidentment. Però recordant-los i demanant-los que no es comparin amb d'altres moviments juvenils que no tenen res a veure, com per exemple les JERC: moviment juvenil que combina l'acció política a través d'Esquerra amb l'agitació i l'articulació social a través de diversos mecanismes, casals i plataformes, totalment al marge d'Esquerra. O bé, també com a exemple, altres moviments o grups de joves que dificilment mai s'acostaran a un partit polític per a articular les seves idees i inquietuds. No vulguem comparar o igualar diferents maneres de pensar, d'actuar i de funcionar.

Un món, una promesa

erdrag | 01 Agost, 2007 16:50

Avui, 1 d'agost de 2007 fa tot just 100 anys del primer dia del primer campament escolta a l'illa de Brownsea, és a dir: avui l'escoltisme mundial celebra el seu centenari.
Han estat 100 anys molt diferents, 100 anys en que ha costat desfer-se (encara no s'ha aconseguit pas a la majoria d'indrets) de l'aparença de moviment militar, de la imatge tòpica de les pel·lícules americanes de "boy scouts", però tot això ja és història. L'escoltisme ja és avui un moviment d'infants i joves que lluiten per viure en un món millor, que estan compromesos amb la societat i que viuen a partir d'uns valors no gaire comuns, per desgràcia, en aquesta societat.

D'escolta no se'n neix pas, però sí que se'n mor. Per l'escoltisme hi passen moltíssimes persones, desgraciadament algunes tan sols hi passen (algunes hi passen durant molts anys, però no s'hi queden pas) però moltes s'hi queden de per vida. Ser escolta no és pas anar d'excursió i fer quelcom els dissabtes quan ets petit i portar-hi els nens de més gran. Ser escolta és una manera de viure, un projecte de vida, una forma de ser i d'ensenyar a ser.
És per aquest motiu que afirmo rotudament i als 4 vents que jo sóc escolta i que espero ser-ho durant tota la vida.

Avui Reus s'ha llevat amb forces símbols escoltes. En moltes places i carrers de la ciutat (començant pel Mercadal) hi onegen senyeres i estelades juntament amb fulards escoltes. Jo, no me n'he pogut estar, també he penjat la meva estelada i el meu fulard. I, he trobat molt encertat l'associació d'ambdós símbols, ja que crec que van totalment lligats, ja que jo no puc concebre l'escoltisme sense la defensa, entre d'altres, de les llibertats individuals i nacionals (aquí i arreu del món), i no puc concebre la defensa d'un país socialment just i nacionalment lliure sense els valors de l'escoltisme.

Entrant ja en un terreny potser més polèmic, no puc concebre l'escoltisme sense una implicació 100% dins la societat, sense una implicació i crítica política, sense posicionar-se sobre tot el que passa, sense debatre, implicar-se, treballar per la societat. Aquesta és la gran diferència amb d'altres moviments d'educació en el lleure, juntament amb el sistema pedagògic de l'educació en l'acció, del treball per projectes autorealitzats pels propis infants i joves.

A nivell personal, com que l'escoltisme és molt més que aquestes idees, sinó que en l'escoltisme, com en tot, hi ha persones, i les persones sovint es cansen, sovint necessiten canviar d'aires, sovint es senten a gust en un grup i sovint no s'hi senten bé. Sovint les persones topen amb d'altres persones i es produeixen problemes i com he dit abans, hi ha persones que estan de pas per l'escoltisme i no entenen l'essència real de l'escoltisme i la implicació d'aquest en la societat. Per tot això, aquest curs no he participat de la dinàmica d'un agrupament escolta, i dubto que ho faci el curs vinent, però espero poder col·laborar amb el meu moviment escolta des d'altres àmbits.

Visca l'escoltisme!