Xavier Sabaté

CATALANISME SOCIAL I SEGUR 

Intervenció al Consell Nacional del PSC el dissabte 16 de gener de 2010

Aquest serà un dels anys més complicats de la nostra història. Acabem de veure unes imatges en què acabava de triomfar no el primer sinó un altre esportista que va al darrera. Però amics i amigues per guanyar hem de ser a  la cursa o no ser invisibles als ulls de la gent.

Accentuar el perfil propi del PSC per ser més visibles

Si no som visibles, podem arribar primers però no sortir a la foto finish. És a dir, podem tenir la majoria social però pot ser que aquesta no s’acabi de materialitzar a les urnes. Perquè és cert que els nostres principals adversaris van passats de revolucions i poden cremar el radiador o estan forçant massa el cavall que pot arribar a la recta final sense bufera. Però de vegades, quan penso en les coses que podem millorar al nostre PSC, arribo a la conclusió que

• En termes empresarials podem millorar molt la nostra productivitat i competitivitat si tenim en compte els excel·lents i quantiosos recursos humans de què disposem 

• Que la desafecció de què tant es parla és conseqüència  del deficient funcionament de la política i dels polítics però també de forma molt determinant d’altres agents socials molt importants, dels mitjans de comunicació, del sistema escolar i universitari, dels empresaris i sindicats principalment. Pel que fa a la política, la corrupció és un element també determinant; per cert, fins i tot quan afecta la dreta – gairebé sempre afecta la dreta- qui rep les conseqüències principals en forma de desafecció és l’electorat més sensible que és el d’esquerra, és a dir, el nostre. De forma que prego cada dia que ni la dreta tingui casos de corrupció. Però per mirar encara més on podem millorar des del PSC penso que també la desafecció ve del fet que no som prou visibles perquè no expliquem prou bé el nostre projecte o tenim algun complex que ens impedeix explicar-lo amb suficient passió i afany de convicció i, per tant, no accentuem el nostre perfil. En altres paraules, no estem prou presents. O com a mínim no de la manera que els ciutadans i les ciutadanes voldrien en el sentit que puguin percebre millor què som i on anem.

El nostre catalanisme és el catalanisme social i segur

Catalanisme social

Acabem de vere un vídeo amb paraules de Jordi Solé Tura dient que el catalanisme ha de tenir en compte el fet nacional però també ha de donar resposta als problemes dels ciutadans que en alguns casos són antics i en altres nous. I és en aquesta resolució dels problemes de la societat, és a dir dels problemas socials, que trobem també la nostra raó de ser. Aquesta és la nostra èpica, la nostra passió. De vegades es diu que les banderes més cridaneres, les independentistes per exemple, tenen molta èpica i que per això tenen una certa capacitat d’enganxar. Nosaltres no som independentistes i ho hem de dir clarament perquè si no ens definim nítidament, la gent no ens veu, som invisibles. En canvi hi ha milions de catalans que esperen que defensem les nostres posicions. L’independentisme no és res, és quelcom buit o massa ple on hi cap des del feixisme fins qualsevol altra ideología més o menys intervencionista, des del liberalisme més extrem fins la intolerància o la xenofòbia.. I no uneix ni agrega, provoca aïllament, resta i no suma

El catalanisme social que propugnem suma, crea xarxa, federa, és solidari. I té molta més èpica, genera més passió. Nosaltres flipem amb els grans avenços socials. La Carme Chacón es va passar la campanya dient que darrere de les grans transformacions socials de les pensions, la salut, l’educació, de la dependència, sempre hem estat l’esquerra. Això ens apassiona. Com també trempem amb les petites: amb un institut nou, amb un hospital, amb un nou servei públic de transport. O quan avancem contra el canvi climàtic i per un món més sostenible mediambientalment.

Aquest catalanisme social que no oblida la pàtria sinó que treballa perquè sigui integradora, on hi càpiga tothom, que és l’única manera que sigui una veritable pàtria. Perquè la nació catalana o ho és de tothom, o tothom se la sent seva o no serà digna de ser-ho. Per això també hem de continuar perseverant en la relació federal amb Espanya, perquè si la resta de l’Estat no actua en conseqüència tampoc aquells que l’entenem com de tots no la podrem presentar i oferir prou digna.

Catalanisme segur

I aquest catalanisme, amigues i amics, el podem presentar com un catalanisme segur, que no ofereix dubres, que no vol córrer riscos d’aventures bucòliques o èpiques, amb futurs incerts des de l’economia fins a l’esport o la cultura. És un catalanisme apassionant i a la vegada segur que poden entendre la majoria de catalanes i catalans. Aquest catalanisme segur té futur, cohesiona, suma, dialoga, consensua, fa pàtria, no ofereix dubtes, tothom sap de què va.

Un gran esforç comunicatiu

I tot això requereix un gran esforç comunicatiu. És l’esforç que ens ha demanat avui el Primer Secretari i President de la Generalitat. Hi estic d’acord.

Carme Chacón em va dir l’última vegada que va ser a Tarragona: “Hem de matxacar, matxacar i matxacar el nostre discurs”. Si fes poc que jo milités al PSC no l’hauria entès. Però la vaig comprendre immediatament. Ens cal un sprint difusor, de presència, de comunicació.

 El President ens acaba de dir que està convençut que el nostre catalanisme pot ser majoritari. Jo també ho crec. És més, crec que ja ho és. El que cal és que treballem a tope perquè s’acabi expressant a les urnes. Som en un temps decisiu i clau per a les properes decàdes. Ens hi juguem molt, no només com a partit, que això seria el de menys. Sinó com a catalans i com a socialistes, que nosaltres no ho separem –no ho podem fer ni ens surt fer-ho.

Moltes gràcies. 

L’aprovació del Pla Territorial del Camp de Tarragona és un fet esperat i promès des de fa 27 anys. La importància d’aquest fet s’explica, doncs, per aquesta sola dada. Mentrestant, durant més d’un quart de segle que s’hauria pogut corregir la situació, el nostre territori ha continuat desenvolupant-se, com sempre, de forma desordenada i poc pensada globalment. Les conseqüències han estat que tenim un territori més brut i hem perdut moltes oportunitats d’actuar conjuntament.

Només la protecció del sistema costaner, també impulsada pel Conseller Joaquim Nadal fa 4 anys ha estat un instrument d’ordenació i protecció de la costa de tot el país i, per tant, també del Camp de Tarragona.

Disposem, per tant, de forma definitiva, d’una eina que ordena els espais oberts, els assentaments urbans i les infrastructures de comunicació. És a dir, una ordenació bàsica perquè tampoc no es volia ni hauria estat possible fixar tots els serveis i equipaments públics però una ordenació, al cap i la fi, imprescindible que servirà per fixar com es podrà desenvolupar la vida dels ciutadans del Camp de Tarragona en el futur en condicions de qualitat.

I és obvi que si s’ha pres en consideració aquest àmbit territorial, inclosa la seva denominació, és perquè tant l’un com l’altra gaudeix d’una amplíssima tradició, reconeixement i consens a les nostres comarques i a Catalunya.

Queda, doncs, la feina de gestionar aquest territori de forma conjunta. I per això necessitem la Llei d’Ordenació Territorial que ha d’establir les Vegueries que de cap manera ha de significar incrementar ni burocràcia, ni funcionaris ni polítics. Llei que, independentment de l’oportunitat del moment que cadascú pot apreciar, allò que és indiscutible és que ha estat reivindicada de sempre pels qui hem cregut en una Catalunya administrada més d’acord amb les nostres necessitats i la nostra voluntat.

Per això, de la mateixa manera que ara s’ha aconseguit un gran consens amb el Pla Territorial del Camp de Tarragona, haurem de perseguir com sigui un ampli acord amb la Llei d’Ordenació. Sempre he estat més partidari que val més que això ho fem des del territori que no pas que ens ho facin des de fora, sigui des de Madrid o Barcelona. Que pel cas és el mateix encara que algú es pugui escandalitzar si ho dic d’aquesta manera.

I torno a repetir que el nom no és el principal. Per això no compto les vegades que es diu Camp i no Camp de Tarragona en un article que crec que és la denominació que fins ara no s’havia discutit i és la que genera més consens. Ni tinc cap dubte que pel que fa a la capital la que gaudeix de més tradició indiscutiblement i consens és Tarragona arreu.

Però ens hauríem d’aplicar als reptes comuns i la forma d’encarar-los. Perquè per separat no tenim cap possibilitat d’èxit davant els monumentals reptes del futur. I em temo que, mentre discutim de noms, ja n’anem perdent algunes. Només junts podem encarar els propers anys amb alguna garantia de sortir-nos-en.

article publicat al Diari El Punt el 15 de gener de 2010

Davant la lectura a la premsa que el govern de l'Ajuntament de Tarragona intentaria eliminar en el possible el topònim Camp de Tarragona, he cregut convenient redactar aquesta breu opinió per donar testimoni de les raons històriques, geogràfiques i populars d'aquest, el qual designa una realitat que per esborrar-la haurien de fer desaparèixer tota la plana de Tarragona.

L'àmbit o territori que designem per Camp de Tarragona estricte, el format per les actuals comarques del Baix i Alt Camp i el Tarragonès, tingué el seu origen en el propi municipi romà de Tarraco, el qual estaria format per la ciutat (civitas) i la plana (campus) rodejat per les muntanyes que tots coneixem. D'aquest Campus Tarraconensis, en derivarà el Camp de Tarragona, i per economia de paraules el Camp, sense que els habitants del país el confonguessin amb altres possibles camps, com podien ser els d'Urgell, o els de Morvedre i del Túria, i molt menys encara els de Criptana o Calatrava.

Quan Berenguer III concedí la ciutat de Tarragona al bisbe Oleguer, li atorgà també el domini del seu camp (tota la plana), com pot comprovar-se a l'acta de delimitació, amb la qual cosa aquest territori tenia la capital a la ciutat de Tarragona, on hi havia el poder feudal. Va ser cap a finals del segle XIII i començaments del XIV quan els pobles de la plana que anaven tenint alguns problemes amb la mitra i el veguer, s'organitzaren en una associació que es digué de la Comuna dels pobles del Camp, entenent clarament que aquest camp era el de la ciutat de Tarragona. Aquesta associació que era una espècie de mancomunitat de municipis, reconeguda pel rei, va emprendre diferents obres públiques, va recaptar contribucions i va intervenir en nombrosos conflictes.

Igualment el rei Pere III creà la procuradoria reial de la ciutat i Camp de Tarragona, amb funcions judicials i de manteniment de l'ordre, amb la qual cosa, tant per a aquesta institució com per l'anterior, el Camp de Tarragona esdevindria un àmbit polític i administratiu. És més, als segles XVII i XVIII l'àrea del Camp de Tarragona, com a comarca geogràfica es confondria amb el mateix àmbit de la vegueria de Tarragona i del mateix arquebisbat. I igualment aquest àmbit figurà amb lletres remarcades i amb el nom de 'Lo Camp de Tarragona' en els atlas europeus més importants, fet que continuarà en nombroses produccions cartogràfiques dels segles XIX i XX.

Des del 1995, per decret de la Generalitat, el Camp de Tarragona és un àmbit de planificació, amb la incorporació de les tres comarques veïnes a les tres originals; el seu nom també ha aparegut en diferents plans aprovats com el que regula l'àrea de conflicte entre la gran indústria i el turisme, i hi ha també una autoritat del transport que porta en el seu nom aquest topònim, sense que s'hi vagin posar objeccions.

L'eminent historiador i exalcalde Josep M. Recasens comença el seu llibre La ciutat de Tarragona, amb un subcapítol titulat el Camp de Tarragona i l'actual alcalde fa menys d'un mes signava un escrit on deia: «Ara, més que mai, és imprescindible compartir, des de tots els àmbits de la societat, una visió conjunta del Camp per tal d'exportar una imatge poderosa i sense escletxes que desperti l'interès dels grans inversors. Aquest, al final, ha de ser l'objectiu comú.»

Voler-lo eradicar serà cosa de titans o de bojos, perquè el topònim és popular. Quan es diu el Camp sabem que és el de Tarragona, i suposo que la Selva del Camp, Mont-roig del Camp i altres pobles saben que el seu Camp és el de Tarragona i no crec que tinguin ganes de canviar de topònim.

Josep Olievras Samitier

Diari de Tarragona diumenge 10 de gener de 2010

El Centre d'Estudis Cristiansime i Justícia acaba de fer pública la seva tradicional reflexió de cap d'any que em sembla molt interessant i que subscric gairebé completament. Em sobra el recurs faciló al Gattopardo. Però és una lluita inútil. La novel.la de Lampedusa ja ha passat a la història per la maleïda frase " canviar-ho tot perquè res no canviï " quan a mi m'agradaria que fos per la recerca de l'eternitat - i en definitiva de la transcendència - de Il Principe di Salina.

En fi, els deu punts del manifest són aquests:

1. Com hi ha un sou legal mínim per als treballadors, arribarem a legalitzar un sou màxim per als directius, alts funcionaris i responsables de l’economia financera?

2. Serà possible una legislació mundial sobre els drets i deures del món productiu, econòmic i financer, de manera que hi hagi uns mínims d’obligat compliment que facin minvar les diferències i la competència fonamentada en els baixos costos socials?

3. S’articularà una nova estructura organitzativa a les Nacions Unides perquè esdevingui un àmbit realment democràtic i no sotmès al dret, legal però injust, de veto per part de les potències que van guanyar la Segona Guerra Mundial (1939-1945)?

4. S’aniran destruint els proteccionismes per part dels grans estats que impossibiliten als països del Tercer Món vendre en igualtat d’oportunitats les seves produccions, en especial  les agrícoles?

5. Es legislarà en contra de tota mena de contractes blindats que acaben derivant en pràctiques d’explotació, contràries a l’equitat, la transparència i la competència legal?

6. Es treballarà en contra de la permanència i continuïtat dels paradisos fiscals, on tota mena de diner negre i fraudulent troba refugi i protecció, a costa de la transparència i la legalitat, que són vehicles insubstituïbles del bé comú?

7. Les inversions per a la salut i la superació de les malalties del Tercer i Quart Món, i les  inversions per a garantir aquells mínims d’alimentació i d’aigua per a tota la humanitat, seran semblants a les que avui es destinen a les despeses militars o les que s’han fet per a assegurar la continuïtat de molts grans bancs i entitats financeres?

8. La igualtat real en responsabilitats, tasques i sous entre els homes i les dones, anirà guanyant terreny tant en les lleis com en la pràctica i les mentalitats?

9. Si realment es vol combatre i castigar els règims dictatorials que conculquen els drets humans, s’aplicarà aquesta política a tots els països o només a aquells que ni tenen petroli, ni poden deixar de comprar productes nostres o fer-nos xantatge amb problemes de pesca o migracions? Ens posarem forts només davant dels més pobres dels dictadors?

10. Els «responsables de la terra», continuaran sent tan irresponsables davant de la greu malaltia del nostre planeta?

En altres paraules, pensem que la sortida de la crisi ha de potenciar unes transformacions a fons de les estructures mateixes del sistema actual: una reforma democràtica de les Nacions Unides, increment de lleis amb caràcter global, responsabilitat mundial sobre els temes del canvi climàtic, prioritat de la salut, prohibició dels paradisos fiscals, determinació de sous màxims, reformes tributàries a escala estatal i global a favor dels sectors més pobres, lluita contra les desigualtats de gènere, xarxa mundial conjunta contra la corrupció...

He de passar una hora al cotxe el matí del darrer diumenge de l'any que la jerarquia catòlica espanyola dedica a Madrid a la família i connecto la ràdio per sentir-ho.

Parlen de la família que ells consideren la correcta i única, a la família que han inventat; perquè ni Jesucrist ni cap apóstol que se sàpiga van definir com ells la defensen ara. És la família que ells mateixos, malgrat l'ideal i veritable que és, no permeten formar als seus membres més notables: sacerdots, bisbes i cardenals i el propi Papa així com religiosos catòlics en general, masculins i femenins, naturalment.

Sempre recordaré com l’ex-arquebisbe de Tarrgona i ara cardenal de Barcelona Lluís Martínez Sistach es va venir a acomiadar al meu despatx de Delegat de Govern a Tarragona fa 4 o 5 anys. Eren les nou del matí i li vaig agrair la deferència. Li vaig manifestar que no hauria calgut donat que el dia abans havíem compartit el seu comiat oficial a la Catedral Primada de Tarragona. Va començar llavors un seguit de retrets “ perquè els traslladi als seus superiors " - em digué - sobre tots els mals que - vaig entendre que els socialistes - estàvem provocant a la societat. Des de l’educació, passant per les lleis permissives , també naturalment l’avortament i no sé quantes coses més.

Em va costar reaccionar però finalment, quan ja estava a punt d’aixecar-se, li vaig dir que jo també tenia alguna cosa a dir-li. Em preguntà quina era i llavors li vaig dir que era sobre la situació de la dona a l’esglèsia, l’accès al sacerdoci així com deixar de banda el seu paper secundari i merament auxiliar. Recordo que li vaig dir: “Ahir mateix, en el seu comiat, vosté va agrair el paper que les monges havien jugat ajudant-lo en el ministeri pastoral. Per què no poden deixar de només ajudar i jugar el paper protagonista i ser capellans i bisbes com els homes en un món en què la igualtat de dones i homes ja és imparable ? I perquè no deixen casar capellans i monges i podran parlar amb molt més coneixement de causa ?”  Deixaré de banda les excuses i arguments - febles, des del meu punt de vista que va aportar.

Però tot això m’ha vingut a la memòria sentint via COPE bona part de la cerimònia i tota la llarga homilia de Rouco Varela així com les pregàries de la missa en què m’ha cridat molt l’atenció i m’ha indignat la que més o menys literalment deia així: “ Por las mujeres que sufren el trauma del aborto, para que encuentren el camino del perdón.... etc etc “. O sigui que, a més del trauma, han de suportar l’estigma de pedacores que necessiten ser perdonades. Un amic al facebook on he penjat aquesta frase m’ha comentat que sembla llenguatge de l’Edat Mitjana i a mi també m’ha soant a la Inquisició.  Una altra amiga que es veu que també escoltava m'ha enviat aquesta altra consideració: " quan parlava Rouco de la "facilitación jurídica del divorcio hasta extremos impensables", posava l'exemple de la familia reial? dic jo, posats a fer..."

En fi, qui són ells per perdonar i culpar ? Apedregaran també a l’adúltera i haurem d’esperar que torni un Jesucrist per recordar-los que són uns fariseus ?

A mi m’haurien agradat unes pregàries que mai no sento a l’església de l’estil següent:

1 – Per l’eradicació de la corrupció i dels corruptes, veritable xacra social que es manifesta en múltiples formes i maneres a la nostra societat en el món dels poderosos, des dels financers que ens han portat a la pitjor crisi de la història , fins als polítics, professionals que no acompleixen la seva obligació i en general tots els qui s’aprofiten - des de situacions de privilegi - dels altres i cometen frau amb diners o faltant a la seva obligació professional

2 – Pels qui pateixen la injustícia al món que són la majoria d’humans. Perquè d’una vegada per totes entenguem tots i totes, principalment als països desenvolupats que tenen el mateix dret que nosaltres a una vida digna i d’optar a les mateixes condicions que nosaltres. No podem suportar més que mentre al món desenvolupat l’esperança de vida sigui de més de 80 anys en algunes zones de la Terra sigui de la meitat -. En particular, les malalties del tercer món i les mmorts i el aptiment de milions d’éseers humans colpegen les nostres consciències iles mouen a mobilitzar-nos en contra d’aquesta situació i a favor de cooperar per resoldre-la

3 – Per la igualtat de gènere. Ens comprometem des de l’Església a ser exemplars com els primers. Preguem al Senyor perquè sigui el darrer any que la dona sigui considerada auxiliar en les tasques de l’Esglèsia i tingui els mateixos drets que l’home.a dirigir la comunitat eclesial i perquè en el conjunt de la societat també tingui les mateixes oportunitats. També perquè la maternitat pugui ser sempre desitjada i no imposada.

4 – Per l’eradicació de la pederàstia. Perquè mai més a l’Esglèsia puguem tenir aquest problema que és un veritable crim contra els infants que eren els més estimats de Crist. Ens comprometem a perseguir sense amagar aquest gran pecat de membres de l’Esglèsia que reconeixem humilment.

5 – Preguem a Deu pel reconeixement de totes les opcions sexuals: celibat, homosexualitat i heterosexualitat. Totes elles són respectables i trebalalrem perquè a cap país sigui perseguida cap d'elles.

6 - Pel reconeixement de totes les formes de vida familiar, heterosexual o homosexual i/o monoparental. Perquè Deu no fa distincions entre els seus fills i filles i els estima a tots per igual sense condemnar ningú per la seva orientació sexual.

7 - Preguem al Senyor perquè els homosexuals no siguin perseguits a cap país del Planeta i puguin aparellar-se lliurement sense ser perseguits nio discriminats en els seus drets que són els mateixos que els dels heterosexuals.

8 – Encoratgem i et preguem Senyor per tots aquells i aquelles que seguint l’Evangeli són els més conseqüents de la nostra comunitat i es dediquen a la tasca social de prestar ajut als dependents físics o psíquics i als marginats en general. Aquests i aquestes acompleixen de veritat el principal manament que Jesucrist ens va ensenyar que és el de l’amor a Déu en els altres.

Si les pregàries fossin aquestes, quanta gent no ens atansaríem al menys per compartir una tasca que resultaria molt més gratificant i – ho dic amb tota la humilitat del món però sabent que ho asseguren també eminents teòlegs – molt més d’acord amb l’Evangeli cristià ?

( text subjecte a revisió com dirien ells. De moment nihil obstat meu que sóc únic responsable )

Una de Tarragona em diu que estic contaminat de Reus perquè no avalo els seus arguments de denominació d’aeroport, Vegueria i capital amb el de la nostra estimada Tarragona. Pocs instants abans un de Reus em reclamava més neutralitat perquè defensava massa Tarragona i poc la també estimada Reus.

A l’amiga li he recordat que si estic contaminat vol dir que estic malalt i que en altres èpoques no gaire llunyanes ja consideraven malalts als dissidents i els internaven als siquiàtrics. Els debats localistes estan basats gairebé sempre exclusivament en els sentiments i poc o gens en les raons encara que es digui que se’n tenen moltes que acostumen a rebuscar-se en la història i encara cadascú en el moment històric que l’interessa més.

Però si estic contaminat és dels 131 municipis del Camp de Tarragona, als ciutadans i ciutadanes dels quals atorgo els mateixos drets i deures. Reconec en molts d’ells aspectes singulars, irrepetibles i únics, que en alguns – com Reus i Tarragona, evidentment, però també com Valls, El Vendrell, Montblanc o Falset per posar les altres capitals de comarca, o Cambrils, Mont-roig, Salou i tants altres – també hi veig lideratges diversos que s’han consolidat al llarg de la història. Si encara se m’apura més, diré que Reus ha assumit un paper protagonista en molts moments de la història i en l’actual també. I que s’ho ha guanyat a pols – i també posant diners de la butxaca - perquè ha comptat amb emprenedors econòmics, culturals o esportius entre altres que han faltat en altres indrets.

Però cap ciutat no és més ni menys que una altra. Al menys aquest és el principi de la igualtat que els qui professem ideologia d’esquerra no deixem de sostenir. I per això entenc tant que hi hagi qui s’ofengui quan es vol fer prevaldre preteses superioritats que s’utilitzen aquests dies. Unes dosis d’humilitat no ens anirien malament a tots plegats. I de comprensió de la diversitat. Milers de ciutadans no ens mobilitzarem ni a Reus ni a Tarragona. I no per això se’ns ha de titllar de poca estima per una o altra ciutat.

A Catalunya ja hem patit prou d’aquestes acusacions tan poc fonamentades. Perquè l’amor a una ciutat o a una nació no es palesa sortint un dia al carrer o amb una signatura sinó amb el compromís constant, diari i demostrat amb els anys i per causes altes i nobles. Per treballar colze a colze, en peu d’igualtat, sense superioritats, per causes i valors i reptes dignes. I sobretot amb molt de compromís i molta disposició a treballar, a pencar, moltes hores i moltes no remunerades, de forma compartida i consensuada. I també apassionada.

I no estem disposats a rebre lliçons d’amor a Tarragona o a Reus o a cap altra ciutat. I menys perquè no vulguem assistir i participar d’unes mobilitzacions per discutir el nom d’una Vegueria que no sé per què ara hem de reinventar, ni el d’una capital que és de sentit comú que no canviarem i que només haurà de ser una ni el d’un aeroport el nom del qual ja forma part de l’imaginari col.lectiu. Però aquesta és la meva opinió i respecto sense apassionament altres.

El futur al Camp de Tarragona serà compartit o no hi haurà futur possible. Ja no es pot encarar en solitari la competitivitat en l’economia, la transformació de model productiu, la generació de llocs de treball, abordar el problema de l’energia, completar les infraestructures i la logística o millorar el treball conjunt en transport públic, aigua, residus, turisme, investigació i recerca ni perseguir també junts la cohesió social perquè no podem deixar al marge ningú.

I això es pot fer sense renunciar a defensar cada ciutat tant com es vulgui. És a dir, que cal contaminar-se dels 131 municipis del Camp de Tarragona i defensar les possibilitats que tenim tots plegats perquè per separat en tenim molt poques. I perquè per aquest camí d’aixecar tants recels, sigui quin sigui el final i es digui com es digui la capital, l’aeroport, la vegueria o “tutti quanti” no exercirà cap lideratge ningú perquè a ningú no se li reconeixerà. I de líders, de veritables líders, en plural , en necessitem molts.

Xavier Sabaté

Delegat del Govern a Tarragona

En l’imaginari personal i col·lectiu hi ha noms i conceptes àmpliament assentats que no es poden canviar sense provocar ferides i debats innecessaris i inútils. Per exemple, el nom de l’aeroport de Reus o que Tarragona és capital d’un territori ampli que fins ara eren deu comarques i que ara seran sis perquè l’Ebre formarà part d’una altra divisió. Pretendre que les seus dels diferents departaments de la Generalitat ara es repartiran marxant de Tarragona la meitat.

En canvi, ara el Centre d’Emergències de Catalunya serà més clarament a Reus i no passa res, com tampoc no passa res amb el Centre de Seguretat de la  Informació a Catalunya que també s’implanta a Reus o amb l’Institut de Recerca de l’Energia de Catalunya, a Tarragona. Per cert, algunes instal·lacions d’aquest centre, per raons tècniques, aniran fora de Tarragona i espero que tampoc no passi res.

Per tant, rebaixem el to i posem seny al nom de les coses. Perquè entenc els sentiments de pertinença i d’identitat. Els catalans en sabem més que ningú. Però els localismes no porten enlloc. I hi ha una nova realitat, agradarà més o menys, que s’ha anat configurant amb el temps, on es desenvolupa la nostra vida al sud de Catalunya, que es diu Camp de Tarragona. I ens convé que hi sigui perquè és més potent des de molts punts de vista que cada una de les nostres ciutats i pobles individualment considerats, perquè ens permet una més adequada inserció en el món global i perquè aquí es poden desenvolupar millor els nostres projectes personals i col·lectius.

És una nova identitat que hem d’adoptar com la d’Europa o, si se’m permet, com la del Facebook o la del Twitter. I això no vol dir, ni molt menys, que haguem de renunciar a la de la nostra pròpia ciutat en un territori on els lideratges –i és bo que així sigui– són plurals. Hem de parlar des del Camp de Tarragona i, per tant, en plural, superar les visions exclusivament localistes i encarar plegats el futur i els reptes que planteja des del consens i des del diàleg, cooperant entre grans i petits municipis perquè hi ha vida més enllà de Tarragona i de Reus

Cal, doncs, parlar menys dels noms, sobretot dels ja consolidats amb els anys i

parlar de col·laboració mútua. Perquè el futur al Camp de Tarragona serà compartit o no hi haurà futur possible.

En el món global, tothom té poques oportunitats però en tenim més si l’encarem plegats, si aconseguim més competitivitat en l’economia, si afrontem la transformació de model productiu de què tant parlem incorporant l’economia sostenible, si ens creiem de veritat que un dels problemes principals al món és el de l’energia i en traiem partit perquè aquí en som experts, si completem les infraestructures de comunicació i logístiques d’una vegada i si, en definitiva, consolidem i millorem el treball conjunt en matèria de transport públic, d’aigua, de residus, de comunicació, de promoció turística, d’investigació i recerca amb clústers en salut i nutrició, en química, en enologia, en turisme i oci, en energia, i també en arqueologia clàssica i paleoecologia humana.

I perseguir junts la cohesió social imprescindible que ens permeti avançar com a ciutadans dignes, perquè no podem créixer sense tenir en compte que ho hem de fer tots, sense deixar al marge ningú. Ja es veu, doncs, la poca feina que hauríem de dedicar a discutir i defensar tant els noms, la major part dels quals són indiscutibles perquè ja s’han consolidat en el temps. I és que l’altra, la feina conjunta, és molt important i no ens l’acabarem. No esmerçar-hi els esforços que requereix seria d’insensats.