Xavier Sabaté

Celebrem avui l’inici de la 8a edició de la Fira de Bandolers. Una reconstrucció històrica i acte festiu, que ens permet reviure una etapa apassionant i sovint poc coneguda de la nostra , de la vostra història. Deixeu-me remarcar la paradoxa que hi ha en aquest fet: la transformació d’un problema, d’una situació plena de perills i d’angoixes per a la població com eren les bandositats dels segles XVI i XVII, els saquejos, la inseguretat, que avui dia recordem amb una sèrie d’actes festius. No és l’únic cas paradoxal; som, un poble que ha instituït la seva diada nacional en la commemoració d’una derrota. Som doncs, ben capaços, de recordar els bandolers en un ambient de festa.

Seria més tard, amb Felip Vè, quan vindrien els nomenaments a dit per part del rei. Però aleshores comptàvem amb drets polítics per a una part important de la població, que no era tota –les dones n’eren excloses!- però que, tot i així, el Llibre de Vàlues del 1604 ens parla de 487 veïns, dels quals prop de 260 amb drets. Limitats, de ben segur, però drets.

O un altre esdeveniment reproduït, les constants gestions amb la ciutat de Tarragona –segurament amb l’Arquebisbe, que manava molt!- per problemes d’aigua. Uns problemes recorrents avui dia, que canvien d’interlocutors, però que encara tenim presents. Espero, de totes maneres, que amb un altre tarannà, i amb solucions més efectives.

Tot això ens parla d’un passat complex, ple d’experiències, de problemes quotidians, de gent que es mou, que s’espavila, com els germans Company, que sembla que havien anat a Amèrica a fer fortuna, i que construïren Ca l’Abadia i aquest esplèndid Ca Cosme. Si no és cert, és ben trobat... i de totes maneres és certa la presència americana a Alcover. Quina valentia, quina empenta que van demostrar! I també ens parla d’un poble que tracta amb els seus veïns. No sé si en els actes de la Fira es té en compte la Comuna del Camp, un altre element singular que faríem bé de tenir en compte: fa quatre-cents anys, els pobles del Camp ja tenien clar que havien d’anar plegats. A veure si al cap dels segles ens en tornem a convèncer.

Totes aquestes experiències podem reviure a la Fira de Bandolers. A través de Voltors i Morells, del Consell de la Vila, de llibre de visites a les aigües del Francolí, dels oficis, de les fires de productes, revivim un passat proper. I, com he dit abans, ho fem amb un ambient de festa. Els arcabussos no feriran ningú, i ho acabarem tot plegat al tast de bandolers, compartint taula i els bons vins del Camp de Tarragona. I permeteu-me, encara, assenyalar un altre fet important al voltant de la festa. La festa és la gent, la festa és vostra –i nostra, si ens hi deixeu participar- i això és un valor immens. Aquesta capacitat d’autoorganització, de trobar complicitats, d’invertir hores i energies del temps lliure en activitats col·lectives per al gaudi dels altres i propi, és un patrimoni social de valor incalculable. Això és el que ens fa grans. Sou vosaltres: Els autèntics protagonistes de la Fira que ja ha assolit una repercussió i reconeixement nacionals més enllà del Camp de Tarragona: els organitzadors, la societat civil, els veïns i veïnes d’Alcover que la feu possible, amb la vostra dedicació i treball impagables, amb la seva participació directa, contribuint desinteressadament a posar en valor un passat llunyà – a vegades desconegut - i mostrant-lo a les noves generacions, perquè perduri.

Per això, conjuntament amb l’Ajuntament, treballem en molts projectes, des de la restauració de l’església, a l’arranjament de carrers, a la revitalització del Mas Forès o la futura del molí paperer com a escola de natura, i la declaració del futur parc natural de les Muntanyes de Prades que ha de ser un revulsiu econòmic per aquestes comarques.

També és important el treball per millorar la xarxa viària per assegurar el reequilibri territorial i enllaçar amb la costa les comarques de l’interior. En aquest sentit, la inversió més important ha estat la posada en funcionament de l'autovia entre Reus i Alcover. També hem millorat el ferm de la C-14 d'Alcover a la Riba i les cunetes i barreres de la TV-7041 entre Alcover i Prades. I en projecte hi ha la nova variant per anar cap a Mont-ral i la C-37 entre Alcover i Valls.

Treballem amb visió de futur, planificant, creant les condicions i fixant les implantacions logístiques i industrials necessàries per atraure noves inversions i que el territori sigui més competitiu. Aquest agost hem licitat les obres de construcció d'un nou aparcament de camions a Alcover, que permetrà ordenar i millorar la seguretat de l’estacionament de camions al municipi.

El nou pàrquing se situarà al polígon industrial Roques Roges II, i ocuparà un espai d’uns 6.000 m2 de superfície amb capacitat per prop de 40 vehicles. L’actuació comportarà un cost aproximat de 800.000 euros, amb un termini d’execució de 5 mesos.

Alcover també ha guanyat en qualitat de vida pel que fa als serveis i un bon exemple és l'ampliació de l’Institut Fonts del Glorieta, inaugurat aquest any. L’institut serà el primer centre en oferir els estudis de batxillerat a Alcover. D’aquesta manera els alumnes ja no s'hauran de desplaçar del municipi per continuar cursant els seus estudis.

En definitiva, serveis per un poble que creix i que és referent també en el terreny sanitari: el CAP d’Alcover el més ben valorat pels usuaris de Catalunya amb un programa assistencial a mida dels pacients. Perquè tot això no ho fa tot sol ni el Govern ni l’Ajuntament, per bé que aquest té una responsabilitat molt important en què sigueu referents a la comarca i a Catalunya. Sou els alcoverencs i alcoverenques que destaqueu amb la vostra capacitat emprenedora, amb la vostra cultura, amb la vostra capacitat de teixir complicitats i consensos entre vosaltres i amb els veïns propers i llunyans. Amb constància i amb fermesa. Tot un exemple del que crec que hauríem de ser i fer els catalans en aquest moment històric tan difícil per la nostra nació i per tants catalans i catalanes que veuen un futur incert i que demanden alternatives clares, aliances, consensos i no divisions. I que continuem sent un únic poble cohesionat com hem sabut fer entre tots fins ara. Com vosaltres, amb una fira que beu del passat però que ens projecta amb força al futur.

En aquest cas, no podem pas repetir aquells versos d’en Joan Maragall, quan parlava d’un altre bandoler famós, en Joan Serrallonga:

Me n'anava a fer cap a la masia

oblidada en el fons d'alguna vall,

i m'entaulava en bona companyia,

menyspreant tota lluita i tot treball.

Llavores jo me'n reia de la guerra

i dels meus que es batien, capsigranys!

i tant se me'n donava que la terra

la manessin els propis o els estranys.

Enhorabona, per molts anys i queda inaugurada LA FIRA DE BANDOLERS i virtualment l’exposició permanent de Ca Batistó.

Alcover, 8 d'octubre de 2010

No tinc temps de traduir-ho 

¿Qué le dice a esa gente que ha desarrollado una sensación de frustración - su base - , que piensa que usted debe luchar más?

Una de las cosas saludables del Partido Demócrata es que es diverso y tiene opinión. Tenemos grandes discusiones dentro del partido porque contamos con un gran abanico de opiniones, y ese abanico creció durante mi elección y en las primarias. Así que siempre va a ser duro contentar a todos en el Partido Demócrata.

En parte tiene que ver también con que hay un cambio de mentalidad entre los Demócratas y progresistas donde muchas veces vemos el vaso medio vacío: "Dios mío, tenemos esta regulación histórica de la asistencia sanitaria que hemos intentado conseguir desde hace 100 años, pero no tenía todos los adornos que queríamos ahora mismo, así que vamos a centrarnos en lo que no conseguimos en lugar de lo que sí conseguimos".  Ese elemento auto-crítico de la mente progresista es posiblemente algo bueno, pero también puede debilitar.

Cuando hablo a los demócratas por todo el país, les digo: "Despertad. Hemos logrado una gran cantidad de cosas en las circunstancias más adversas que se puedan imaginar". Entré y tenía que evitar una Gran Depresión, restaurar el sistema financiero para que funcionase y enfrentarme a dos guerras. En medio de todo aquello, puse fin a una de esas guerras, al menos en términos de operaciones de combate. Aprobamos una histórica legislación de asistencia sanitaria, una histórica reforma reguladora financiera y un gran número de victorias legislativas de las que la gente ni se da cuenta. Hemos recuperado billones de dólares de ganancias que iban a los bancos e intermediarios a través del programa de préstamos a estudiantes, y ahora tenemos decenas de billones que llegan directamente a los estudiantes para ayudarles a pagar sus estudios. Expandimos el servicio militar más que nunca.

Aquest dilluns, la delegació del Col·legi d’Enginyers Industrials a Tarragona va aplegar representants, del Govern i dels Ajuntaments, i tècnics en la matèria per a debatre sobre el Tramvia al Camp de Tarragona, amb motiu de la presentació de l’estudi informatiu d’aquest projecte. Recordem les dades: prop de 40 km, una trentena de parades, i una inversió estimada de més de 500 milions d’euros. Unes xifres impressionants. Tan impressionants que no han faltat veus per a desqualificar-ho tot com de brindis al sol o de fugida cap endavant. I per això ha estat útil la jornada d’aquest dilluns, per aclarir conceptes.

D’entrada, cal dir que ens calen projectes ambiciosos, a gran escala. Projectes realment transformadors, com ho han estat, al seu dia, l’eix transversal, el túnel del Cadí, o, més a prop, l’expansió del Port o el Pla director de, l’aeroport. Projectes que cal estudiar bé, madurar, i plantejar per a una generació. Per això ha estat important la informació pública d’aquest estudi informatiu, amb una gran quantitat de dades, i han estat importants tots els estudis previs fins arribar aquí. I, tot i així, encara hi ha qüestions que cal aclarir.

La primera és que aquesta quantitat important –més de 500M€- és el pressupost d’un projecte que s’estén per una bona colla d’anys. De la mateixa manera que la línia 9 del metro de Barcelona va començar a principis d’aquesta dècada que ara tanquem, i encara queda força feina per fer, el Tramcamp començarà quan hagi de començar, i estendrà la seva feina –i la inversió- un bon grapat d’anys. Planificar amb temps, també les inversions en transport, és la manera d’assegurar un flux constant cap al territori, lluny de les subhastes i els clientelismes. Per cert, en una inversió ferroviària, que durarà dècades, l’amortització no es pot comptar si no és des d’una perspectiva a llarg termini. Per aquest motiu, tant financerament, com social, no és cara.

La segona, és que el Tramcamp s’ha d’entendre, sobretot, com un projecte per a canviar la mobilitat existent i per a una nova ordenació territorial. No es tracta de passar els actuals usuaris de bus a tramvia, sinó de captar viatgers del transport individual  cap al transport col·lectiu. Pensem que el tramvia equival a l’ocupació mitjana de cinc autobusos, i el bus, a la d’una vintena de cotxes. Les prop de 6.000 persones que cada dia viatgen entre Reus i Tarragona per motius laborals ho fan, en un 90%, amb mitjans individuals, i només el 10% amb col·lectius. Passar una bona part d’aquests viatges a transport col·lectiu és un estalvi important, en temps, en energia, en contaminació...

Però no ens hem de conformar amb això. Un millor transport col·lectiu –més ampli, més net, més ràpid- ha de servir per facilitar nous moviments, entre tot el territori, i ampliar les possibilitats de tota la població. Possibilitats de treball, d’estudi, de lleure. Integrar, cada cop més, el Camp de Tarragona en una dinàmica metropolitana on, des de cada un dels punts d’origen, tinguem accés a molts més punts. Fer que els equipaments –sanitaris, culturals, socials- estiguin molt més a l’abast i, per tant, siguin molt més eficients. I una modificació dels hàbits nostres i de les generacions futures, per a una vida més sana.

I en clau econòmica, una major integració suposa més oportunitats per a les empreses, més possibilitats per a captar inversions i generar economies d’escala, i una major facilitat per a l’accés als llocs de treball. Tot això és el que ens hi juguem, amb el Tramcamp. Una inversió alta, per a un projecte ambiciós. Una ambició a l’alçada del Camp de Tarragona.

article publicat avui al Diari El Punt

El missatge de l’arquebisbe de Tarragona Jaume Pujol instant a la desobediència de les lleis ha tingut, naturalment, molt ressò. Però l’arquebisbe en el cas de l’avortament, insta a desobeir una llei que no obliga sinó que empara i protegeix de l’estigma, la culpabilització i la condemna a què han estat sotmeses durant segles milions de dones.

La llei d’interrupció voluntària de l’embaràs evita milers d’avortaments clandestins o a l’estranger per qui s’ho pugui pagar i que hi hagi milers de dones condemnades. Això no vol dir que no haguem de buscar i promoure altres alternatives per evitar embarassos no desitjats com els preservatius o les píndoles. Però tampoc en aquests casos no acabem de trobar la comprensió de l’Església que en massa ocasions continua volent imposar el seu criteri, no només als seus fidels, sinó a tota la societat sense excepció, siguin o no creients o ho siguin d’una altra fe.

Es refereix també l’arquebisbe a “continuar la vida fins a la mort natural”, és a dir, la que esdevindria a causa de la pròpia naturalesa humana. Però com renunciar als avenços de la medicina o com prescindir-ne arribat el moment si ja només signifiquen patiment del propi malalt i dels seus éssers estimats? Un familiar molt directe i cristià exemplar m’ha encarregat que “quan li arribi el moment” no permeti que l’intubin ni el portin a cap hospital per perllongar la vida “artificialment”. Puc assegurar que la seva voluntat i el consell dels metges em guiarà si arriba el moment i espero que cap llei penalitzi aquesta conducta que no tindrà cap altre fonament que l’amor i cap altre sentiment que la solidaritat humana.

Més enllà d’aquestes qüestions concretes, allò que crida més l’atenció és que sembla que l’arquebisbe no acaba d’acceptar el pluralisme de la societat. Però les uniformitats, religioses o polítiques, només s’han donat –i es donen- en els règims autoritaris i, per tant, amb l’ús de la violència.

Al segle XXI no és possible defensar ni una única religió ni una única ideologia política. Ni com diu l’arquebisbe Pujol, que els representants dels ciutadans ho som de Déu. Això, a finals del franquisme, amb el Cardenal Tarancon ho crèiem superat per l’Església i ja fa anys que l’estimat borrianenc ens va deixar.

I si “cal obeir Déu abans que als homes“, a quin Déu? I què en fem dels milions de creients d’altres confessions que conviuen entre nosaltres? Els hem d’imposar el catolicisme? Com fer-ho? I si això fos possible, mentre no es converteixen aquests infidels, com ens organitzem ? I els agnòstics i ateus també han d’obeir Déu abans que les lleis que democràticament hem aprovat entre tots? No es pot cridar a la desobediència de les lleis de què s’ha dotat una societat diversa que creu en la igualtat davant les normes – obliguin o emparin – i en la igualtat d’oportunitats també d’homes i dones encara que hi hagi religions que no la practiquen en el seu si. Per cert, si el model és Suïssa, allà ja fa quatre anys que també van despenalitzar l’avortament.

Tal com diu l’amic arquebisbe – en això sí que coincidim -, ministre ve de servidor del poble. Però si això és així, ens devem al poble plural i divers al que servim. Tan divers i plural que entenc cada cop més que hi hagi ciutadans que ens retreguin que no acabem de canviar les inèrcies de donar suport de tot tipus a una sola confessió i aparèixer al costat dels seus líders. Som, diguem-ho sense embuts, en una societat laica. La qual cosa no vol dir que no s’hagin de reconèixer les creences religioses i els valors respectables que en molts casos compartim bona part de la Humanitat. Però d’aquí a fomentar-les la pròpia administració i confondre-les en els seus actes quotidians que forçosament han de representar tothom va un llarg camí que pensàvem que ja havíem recorregut. I encara més quan parlem d’una sola religió, sigui la Catòlica per molt que formi part de la nostra tradició majoritària o qualsevol altra que mereix també respecte. Els governs ho són de tots els ciutadans, creguin en la religió que creguin o siguin agnòstics o ateus.

El pluralisme i la tolerància són les úniques garanties de la convivència en pau de totes les formes de pensar. Negar-ho i apostar per la imposició d’una sola fe ens conduiria a la intolerància i al caos. Més encara, el pluralisme i la tolerància també són les úniques garanties de la llibertat i de la pràctica religiosa.

Article publicat al diari "Público" avui

El nou portal 2.0 del Camp de Tarragona no és un web més, és una finestra oberta al món perquè es coneguin des de tot el planeta les possibilitats dels pobles i ciutats del nostre territori, que es configura com la segona àrea metropolitana de  Catalunya. El futur es juga a nivell internacional i per això és imprescindible una eina com aquesta. I aquest portal l’engeguem entre la URV, el Port, la Generalitat, les Cambres de comerç i els ajuntaments de Reus i Tarragona perquè quan institucions i agents econòmics i socials anem a una, es multipliquen les possibilitats, som més forts. Per això ens enorgulleix presentar un projecte col·lectiu com aquest que referma la identitat territorial del Camp de Tarragona i li dóna dimensió a la xarxa, que és també on ens hem de posicionar per tenir reconeixement a tot arreu.

El portal, que podeu veure –aneu-hi!- a www.elcampdetarragona.net, és una nova eina de comunicació i promoció, a nivell internacional, on mostrem els diferents sectors productius, el potencial universitari i educatiu, el dinamisme econòmic i la qualitat de vida. No debades, abans de la crisi, el Camp de Tarragona ha estat el territori que més ha crescut de Catalunya, en termes econòmics i demogràfics. Ens estem preparant per sortir de la crisi –que en sortirem, segur- refermant aquest lideratge.

Tots ens hem de fer nostra la nova identitat territorial del Camp de Tarragona, sis comarques diverses que ara constitueixen una àrea de creació i d’intercanvi social, cultural i econòmic, entre altres. Som més grans si anem junts, perquè el potencial d’un municipi ho és per a tot el Camp de Tarragona. El turisme de sol i platja de la Costa Daurada és més potent amb el turisme cultural i enoturisme que ens aporten les d’interior, i a l’inrevés.

El portal també posa en valor el nostre potencial geoestratègic amb un port, un aeroport i un TGV que aviat ens connectarà amb la frontera francesa, però també enclavaments logístics que aquests dies han estat notícia a nivell internacional,  i això  no és casualitat: als centres logístics de Vila-rodona i Montblanc-l’Espluga, als que s’ha d’afegir el de Tarragona- Reus i el proper del Penedès. Si hi ha oportunitats que una multinacional xinesa s’hagi fixat en nosaltres, és perquè tenim un territori preparat amb bones infraestructures, des de les viàries, ferroviàries, energètiques, logístiques a les tecnològiques, les sanitàries – un centre de salut a menys de 10 minuts!- i les educatives i universitàries amb reconeixement i excel·lència internacional.

I aquest nou  portal també és una eina que vertebra la identitat del Camp de Tarragona, perquè estem obligats a treballar junts; quan ho fem demostrem que podem tenir èxit. Si no ho fem així, si no fugim de localismes, no sobreviurem, ni assolirem  les quotes de benestar que volem per al conjunt dels ciutadans i les ciutadanes.

Quan la cultura catalana va ser convidada a Frankfurt l’any 2007, el seu lema era “Cultura catalana, singular i universal”. Això volem ser, com ja va recordar l’alcalde de Reus en la presentació del portal 2.0, tot citant el traductor reusenc Bonaventura Vallespinosa que parlava "d’universalitzar la cultura catalana i catalanitzar la cultura universal” des de l’emblemàtic Centre de Lectura.

Article publicat al Diari de Tarragona d'avui

Parlar d’infraestructures al Camp de Tarragona és parlar de moltes coses. Parlar de necessitats, de dèficits, de desitjos, de problemes, però també de propostes i de realitats. En tot cas, parlem de què parlem, ho hem de fer des de la serietat i del rigor. I això comença per reconèixer que qualsevol infraestructura d’unes certes dimensions passa per un procés de planificació, programació, projecte i realització complex i no sempre àgil. Per tant, esbandim aquelles veus exaltades perquè en un determinat període de temps no s’ha fet tot, i també les demagògies que prometen tot i més i immediatament.

És en aquest sentit que el Govern de la Generalitat es va proposar fer una feina seriosa de planificació, que ha suposat la formulació –al cap de més de vint anys!- del conjunt de plans territorials, i també de seriosos plans com ara els d’infraestructures viàries i ferroviàries, el d’energia, el d’aeroports, o el de ports esportius. Tot plegat al servei d’un model de país i d’uns objectius de sostenibilitat, d’afavorir el dinamisme econòmic i generar ocupació, i de millorar la qualitat de vida. I, last but not least, això s’ha fet amb un procés de concertació, en la formulació dels plans, i també en l’aprovació del Pacte nacional per a les infraestructures, amb els agents socials, administracions locals, organitzacions sindicals i empresarials, etc. I, al Camp de Tarragona, el Pla territorial parcial i el Catàleg de paisatge, amb un projecte que ordena el creixement a la vegada que preserva els espais naturals.

Què suposa això per al Camp de Tarragona? D’entrada, cal assenyalar que hi ha una estratègia nacional, no local. Per això ens interessa el corredor ferroviari mediterrani, que ha de connectar les mercaderies entre el nord d’Àfrica i el nord d’Europa, amb una bona connexió al Port de Tarragona. Per això ens interessa un aeroport de Reus potent, ben connectat amb una xarxa ferroviària que relligui les nostres ciutats i el conjunt del Camp amb Catalunya i Europa. El Camp de Tarragona és una peça fonamental de l’Arc mediterrani, i ho hem d’aprofitar. El Pla territorial del Camp de Tarragona, i el conjunt de plans aprovats, van en aquesta direcció.

Però això s’ha de completar amb una feina cap endins que permeti fer funcionar el conjunt d’acord amb els objectius de sostenibilitat, dinamisme, i qualitat de vida. Per això s’ha avançat en el projecte del Tramcamp –que ja és a informació pública-  per a millorar la mobilitat interna, o es tiren endavant el CIM del Camp, la plataforma logística del Penedès, el centre d’activitats logístiques de Montblanc, i la ZAL del Port de Tarragona. Per això s’ha desdoblat la C-14 entre Reus i Alcover, o s’executa l’A-27 entra Tarragona i Montblanc, o es projecta la millora de la carretera entre Reus i Cambrils, la C-241 entre Montblanc i Santa Coloma de Queralt, o la C-44 entre l’Hospitalet de l’Infant i Móra d’Ebre. I dotzenes d’intervencions més, necessàries per a millorar la mobilitat de les persones i de les activitats productives al Camp de Tarragona. Només aquests darrers mesos s’han aprovat 7 projectes diversos de millora per un import de més de 10M€.

I, en el camp de la política territorial –però no estrictament dins les infraestructures- també podem parlar de la integració tarifària, en ple funcionament, i del Pla de mobilitat del Camp, ja aprovat inicialment, i del conjunt de millores en el transport públic. O també de l’aplicació de la Llei de barris, que ha beneficiat 14 projectes de 12 municipis del Camp de Tarragona per afavorir la cohesió social i la qualitat de vida, en un exercici important de cooperació amb els ajuntaments.

Aquests dies es parla de noves ubicacions industrials a les nostres comarques. No és per casualitat. Som al punt de mira internacional perquè hem fet bé les coses aquests anys. Sens dubte que hi ha coses pendents. I que tots voldríem que anessin més ràpides. Però hem posat els fonaments d’una planificació seriosa que ja s’està fent realitat. Que no s’aturi la roda.

Publicat avui 30 de setembre de 2010 a Crònica, suplement econòmic del Més Tarragona

Aquest matí ens hem reunit a la seu del Ministeri de Defensa  Madrid amb el portaveu de l'Agrupació de Supervivents de la Lleva del Biberó-41, Antonio Calvo amb la ministra de Defensa, Carme Chacón. D’aquesta manera s’inicia una ronda de contactes al més alt nivell per tornar a presentar la candidatura de l’Associació al Premi Príncep d’Astúries a la Concòrdia.

L’entitat, que aquest any ha estat molt a prop d’aconseguir el premi, va néixer el 1983 i agrupa els excombatents de la lleva més jove que va participar a la guerra civil espanyola, coneguda popularment com la lleva del Biberó. Entre altres actes, cada any l’agrupació organitza trobades al Monument a la Pau que han impulsat a la Serra de Pàndols (Terra Alta).

En reconeixement als seus esforços, el 1999 la Generalitat de Catalunya va atorgar la Creu de Sant Jordi col·lectiva als membres de l’agrupació.

Cal destacar la seva llarga i continuada tasca en favor de la concòrdia que té més valor encara per venir d’unes persones que eren uns nens quan van ser mobilitzats i que no han parat de treballar per la pau.