Xavier Sabaté

Hble. Sr. Teixidó... Vostè sap quants diners va aconseguir la Generalitat l’any passat gràcies a l’impost de successions i al de donacions? 1.000 Milions d’euros.

Repeteixo: 1.000 Milions d’euros.

Qui el paga aquest impost? Una part important dels ciutadans de Catalunya. Però no tots els ciutadans de Catalunya, a diferència de l’IVA o de l’IRPF, que sí paguem entre tots.  

Aquest impost el paguen aquells ciutadans que tenen la sort d’heretar, de rebre una herència d’un cert nivell.  És a dir, aquells ciutadans i ciutadanes que tenen la sort d’haver nascut en una família amb patrimoni. Poc o molt, però amb un mínim patrimoni.

Un patrimoni que inclogui, per exemple, un pis superior als 500.000 euros. Perquè els pisos de menys de 500.000 euros, si són la vivenda habitual, no paguen res.  I no tots els ciutadans de Catalunya reben en herència un pis de més de 500.000 euros, li ben asseguro.

És més: la major part de l’impost, la major part d’aquest 1.000.000 d’euros de l’any 2008, la van pagar aquelles persones que hereten grans patrimonis o patrimonis relativament importants.

Quedi’s amb aquesta dada: el 85 % de l’impost el paguen el 15 % dels contribuents. Es a dir, d’aquests 1.000 Milions d’euros aproximadament uns 850 Milions els paguen el 15 % dels contribuents més rics.

Per tant, la gran part d’aquest impost el paguen el 10 o el 20 % -el 30%, a molt estirar- de les famílies de Catalunya, aquelles amb majors patrimonis.

Quan parlem de les persones que paguen l’impost no estem parlant de la vídua amb un piset de 50 o de 75 milions de pessetes, el piset que probablement el seu marit va pagar amb el treball de tota la seva vida.

No fem trampes: aquests, avui, ja no paguen ni un cèntim. De fet, més d’un 50 % dels contribuents a l’impost de successions, segons dades de paga menys de 300 euros de mitjana.  Qui paga l’impost són, principalment, el 10 o el 20 % de les famílies amb més patrimoni del país.

Aquest és un altre dels mite que no podem permetre que segueixi corrent tan tranquil·lament:  els rics, avui a Catalunya, paguen l’impost. Parli amb la inspecció i li explicaran: els rics paguen, Sr. diputat. Com tothom.

Sap què es pot fer, Hble. diputat, amb 1.000 Milions d’euros? Es poden fer moltes coses. Per exemple, amb 1.000 Milions d’euros:

a) es poden construir més de 250 escoles (265)

b) es poden construir unes 650 escoles bressol

c) podríem construir 350 CAPS... o mantenir 400 CAPS durant un any.

d) es podria pagar la factura del PIRMI de 15 anys

e) es pot pagar la nòmina de tots els Mossos d’Esquadra d’1 any i encara ens quedarien diners per construir 7 comissaries noves

1.000 Milions d’euros:

a) són més del doble de tot el què ens gastem en cultura i esports

b) són dues terceres parts de tot el què ens gastem en atenció social, atenció a la dependència, complements de les pensions més baixes... dos terços del pressupost del Departament d’Acció Social

c) es exactament el què ens costen el conjunt de les universitats catalanes

La reforma que Vostè ens proposa suposaria perdre aquests 1.000 Milions d’euros anuals. Bé, per ser més precisos: suposaria recaptar uns 800 Milions d’euros menys a l’any (773.220 Milions, exactament).

Però Vostè ja diu en la seva exposició de motius que la seva proposta és el primer pas per suprimir l’impost. O sigui que, a la llarga, suposaria perdre 1.000 d’euros.

Què hem de fer Sr. Diputat? Hem de fer aquestes escoles, pagar el PIRMI,

construir noves escoles bressol, fer comissaries, dedicar diners a la cultura

o finançar les nostres universitats?

O hem de fer un regal fiscal al 20, al 30 % de les famílies amb més patrimoni de Catalunya. Suprimir l’impost i deixar de fer escoles, comissaries, escoles bressol, etc., etc, etc.?

Qui necessita més aquests diners, Hble. diputat? Qui té unes necessitats més prioritàries? Es més important que els nostres ciutadans disposin de bons serveis públics? O potser és més important que els ciutadans amb més patrimoni familiar deixin de pagar la part que els correspon- una petita part- de la seva herència?

Qui es mereix més aquests diners? Els alumnes que van a les escoles, els malalts que van als hospitals, els aturats que van als cursos de formació?

O els fills d’aquells que han pogut acumular un bon patrimoni?

Qui els mereix més? Els treballadors del nostre país, que avui pateixen la crisi com ningú... i que, per cert, paguen religiosament els seus impostos?

O aquells que rebran uns diners i un patrimoni pel qual no han hagut de treballar? Hem de treure aquests diners dels primers, per donar-lo als segons?

Potser Vostè em dirà: No els hem de treure ni als uns ni als altres? Suprimim l’impost i seguim fent tota la inversió pública que fèiem fins ara.

Però aleshores... si reduïm els ingressos en 1.000 Milions d’euros i seguim fent les escoles, els hospitals i els cursos per a aturats, què hem de fer?

¿Incrementar encara més el dèficit, en plena crisi, amb el dèficit públic disparat, com és normal en plena crisi? Disparat igual que als EE.UU., a França, a Alemanya, a Itàlia, a Anglaterra o a Suècia. Exactament igual.

Hem de rebaixar aquest impost alegrement i fer més gran encara el nostre dèficit? Això és el què Vostè ens proposa, Hble. diputat? Nosaltres no ho farem. Perquè nosaltres som una força responsable.

No ens dedicarem a fer créixer el dèficit públic per poder suprimir l’impost de successions.

Però el què encara és més important i ja li he dit: tampoc reduirem els serveis públics per poder eliminar l’impost de sucessions. Perquè a més de ser una força responsable, som una força socialista. I creiem en la justícia social.

Creiem en els serveis públics, creiem en l’educació pública, en la sanitat pública, creiem en la igualtat d’oportunitats. Creiem en la redistribució de la riquesa. En tot això, creiem.

Sr. diputat, ja li vaig dir en algun debat anterior: “Això de la igualtat d’oportunitats és molt seriós. No és una broma. Igualtat d’oportunitats vol dir que el progrés a la vida de cadascun de nosaltres no depengui de la sort. Que no depengui de si hem nascut en una família rica o no tan rica, de si hem nascut en un barri o en un altre, en un poble o en un altre, en una classe social o en una altra”.

I per garantir la igualtat d’oportunitats necessitem serveis públics. I per fer serveis públics necessitem ingressos. Vostè ho sap, Hble. Diputat.  I vostè també sap que tenim un dels nivells de recaptació fiscal –és a dir, un dels nivells de solidaritat fiscal- més baixos de tota la Unió Europea.

Nosaltres creiem que la societat no és una suma d’individus aïllats, sinó que els individus necessiten la societat per prosperar. La societat arriba lluny gràcies als individus que s’esforcen. Però que els individus arriben lluny gràcies a una societat que els acull i que els recolza.

Si els individus prosperen, és perquè tenim una societat cohesionada i competitiva. I sense una bona educació, sense unes bones polítiques de Formació Professional, sense unes bones carreteres i uns bons hospitals, no tindríem una societat ni cohesionada ni competitiva. 

Per això, Sr. diputat, creiem que els individus han de tornar a la societat –a través dels impostos- una part del què han rebut d’ella. Una part del què han aconseguit per sí mateixos, però també gràcies a la societat a la qual pertanyen.

La filosofia social de l’individualisme, Sr. diputat, és la que ha entrat en crisis de manera estrepitosa amb la crisi financera. Perquè la crisi no és només una crisi econòmica. Es també una crisi de valors.

I darrera d’aquesta crisi –econòmica i de valors- hi ha la moral de l’individualisme a ultrança. La moral del no sentir-me responsable de cap dels meus conciutadans. La moral de no deure res a ningú.

La responsable d’aquesta crisi és la filosofia del neoliberalisme, segons la qual com menys impostos millor, com menys sector públic millor, segons la qual l’Estat és el problema i no la solució, com menys redistribució de la riquesa millor

I aquesta filosofia ha quedat enterrada per les runes d’aquesta crisi. Es una idea antiga, una idea caduca, passada de moda. Una filosofia que ha fracassat de manera estrepitosa.

Però, a més, creiem en una societat en la qual la gent prosperi gràcies als seus mèrits. Una societat en la qual, la nostra sort a la vida depengui del nostre esforç i de les nostres accions.

No en una societat –ja li he dit abans- en la qual la sort de la gent depengui del patrimoni dels seus pares. Creiem en una societat meritocràtica.  I jo em pensava que Vostè, com a bon liberal, també ho creia així.

Sr. Diputat, si algun impost respecta la llibertat de les persones, és aquest. Perquè no es paga sobre els bens que un ha guanyat. Sinó que es paga sobre els béns que un ha rebut... sense haver-los guanyat directament amb el seu esforç.

Si eliminem l’impost de successions, aleshores amb més motiu hauríem de suprimir l’IRPF, o l’IVA o tants d’altres. Què ens proposa Vostè? Una societat sense impostos? Es a dir, una societat sense serveis públics? Sense igualtat d’oportunitats? Vull pensar que no.

Nosaltres no suprimirem aquest impost. El reformarem, això sí. Oi tant! Per fer-lo més equitatiu. Per fer-lo més progressiu. Per rebaixar-lo a les classes mitges. Perquè les classes mitges, que ara a vegades passen autèntiques dificultats per pagar l’impost, paguin menys.

Oi tant! Nosaltres som partidaris d’aquesta reforma: rebaixar-lo per a les classes mitges. De fet, ens hi hem compromès –ho sap tothom, va sortir a tots els diaris- en una Resolució aprovada en el darrer Ple.

Però suprimir-lo... no. Això no, Hble. Diputat. Nosaltres volem que aquells que tenen la sort d’heretar  – que no és tothom, li recordo., Sr. Diputat: vagi al carrer, miri i pregunti, i veurà que no tothom té la sort d’heretar -

volem que aquests paguin una petita part d’allò que, de totes maneres, igualment es quedaran. Només una petita part. Però Vostè que ens diu: que no paguin gens ni mica. Que no paguin res de res.  

Sr. diputat, jo li demano que reflexioni: ¿No creu que en una societat justa, en una societat decent, aquells que tenen la sort de rebre un patrimoni que no han construït amb el seu treball ni amb el seu talent han de repartir una mica de la seva sort –només una mica- amb la resta dels seus conciutadans? Amb la resta de persones del seu país?

Què volem? Una nació cohesionada? O volem una nació en la qual l’individualisme senyoregi la moral col·lectiva? Deixi’m que li digui: una nació posseïda per l’individualisme, no és una nació. Sense justícia social, no hi pot haver-hi nació, Sr. diputat.

O perquè és pensa que el mantenen a França, aquest impost? I a Alemanya? I a Anglaterra? I a Noruega i a Dinamarca? I a Holanda i a Àustria? Perquè el tenen aquest impost? Què vol? Que siguem com la Itàlia de Berlusconi?

Sincerament, m’és difícil d’entendre que un liberal com Vostè, és a dir, una persona partidària de la meritocràcia, defensi la supressió d’aquest impost. M’és difícil d’entendre que un Grup Parlamentari ple de democrata-cristians com el de Vostè, faci aquesta proposta. Què potser no sap que diu la Doctrina Social de l’Església al respecte?

Avui he estat temptat de llegir-li una altra carta... no, la carta de Bill Gates contra la proposta de Bush de suprimir l’impost de successions no. No pateixi! Aquesta vegada he estat temptat de llegir-li algun fragment d’alguna de les moltes Encícliques on es parla d’aquesta qüestió: de la funció social de la propietat.

Però no ho faré, no pateixi. No ho faré per respectar escrupolosament el caràcter estrictament laic dels meus arguments. 

Per acabar, jo voldria fer una pregunta. Des d’aquesta tribuna, des de la qual intentem representar el poble de Catalunya, voldria fer una pregunta als ciutadans del meu país.

Voldria preguntar-los si creuen que hem de deixar de fer 265 escoles cada any, o si hem de deixar de construir 650 escoles bressol cada any, o si hem de deixar de pagar el PIRMI durant 15 anys, per fer un regal fiscal a aquelles famílies que tenen la sort de tenir els millors patrimoni de Catalunya.

Hem d’escatimar totes aquests serveis públics als nostres ciutadans? Just ara? Just en temps de crisis? Quan més els necessiten? Quan més important és la solidaritat? Quan més important és salvar la cohesió social?

Estic segur que la immensa majoria em respondria: No, no ho hem de fer. És més, estic segur que la majoria del seu grup parlamentari també m’ho diria. Fins i tot m’atreveixo a pensar que ni tan sols Vostè –si ho pensa bé, Hble diputat- ni tan sols Vostè creu que nosaltres hàgim de fer això que ens demana.

De fet, Vostè va ser conseller. Vostè hagués pogut suprimir l’impost. I no ho va fer. I va fer bé de no suprimir-lo, Sr. diputat.

Per això, li demano que reflexioni i que retiri la proposta.

Perquè sé que Vostè, igual que jo, està a favor d’una societat justa on la gent prosperi pel seu esforç i no per la sort d’haver nascut en una família o en una altra, on totes les persones tinguin les mateixes oportunitats, on tornem a la societat una part d’allò que ens ha donat.

Gràcies Sr. President, gràcies Sres. i Srs. diputats.

Intervenció del diputat del Grup Socialista-CpC Toni Comin al Ple del Parlament de Atalunya el passat dijous 15 d’octubre de 2009 sobre la proposta del grup de CiU de supressió de l’impost de successions

Acostumem a pensar i dir que els infants són el futur. Com que no ens treiem això del cap, els preguntem què voldran ser quan siguin grans, els  aconsellem " per quan siguis gran " i els diem que tot ho fem "perquè et facis un home o una dona ".

Recordo que quan era petit em molestava i no sabia ben bé per què. Hi havia quelcom més que vergonya per centrar l'atenció i l'espera de tota la família o dels amics dels pares a la pregunta sobre les preferències de la meva professió. En realitat el que devia passar - i deu passr ara als nens i nenes d'avui - és que em molestava que ignoressin la meva realitat, les meves necessitats i els meus desitjos i preferències del moment que és allò que em devia importar, lògicament, més.

Procuro quan des de fa uns anys vaig a explicar un conte als meus amics i amigues del CEIP de Camp Clar de Tarragona, no parlar-los en futur sinó en preesent i no veure'ls i veure-les com un projecte sinó com una realitat.

Les fotos que avui he rebut m'han il.lusionat particularment i m'han copmpromès un altre cop a tornar-hi quan em cridin - si ho tornen a fer - com els darrers anys. He imaginat com han signat cadascú, he repassat un per un cada nom i la cura amb què l'han escrit, com devien xerrar mentre ho feien. Són els catalans i catalanes d'avui de tendra edat, però d'avui i que tenen un futur del qual, més que ells, hem de tenir cura nosaltres.

Avui, 14 d’octubre del 2009, el Ple del Parlament de Catalunya ha aprovat per unanimitat dels grups el projecte de llei de Salut Pública de Catalunya. Sabem per experiència el que suposa aprovar una llei per unanimitat així que felicitem la consellera Geli i el seu equip així com a la diputada vallenca Núria Segú ponent en nom del grup del PSC de la llei que ha tingut un paper decisiu en assolir el més ampli consens.

Després de la llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya, l’aprovació de la llei de Salut Pública de Catalunya és la consolidació del model sanitari català.

La salut pública és un component essencial del sistema de salut que estava esperant la seva reforma des de la situació predemocràtica.  A la dècada dels 80 i 90 el nostre sistema sanitari va experimentar importants reformes, però en aquest procés va quedar absent la salut pública. Ara és l’hora de completar els deures.

La Llei reconeix la importància de l’acció interdepartamental i intersectorial per a promoure i protegir la salut i prevenir la malaltia i permetrà treballar contra les desigualtats en salut per raó de gènere, classe social i grup ètnic.

Es crea l’Agència de Salut Pública de Catalunya, com a òrgan executiu, governat conjuntament per la Generalitat de Catalunya i els ajuntaments.

Calia doncs  aquesta llei, que és de salut, molt més que de sanitat.

Ø  Una llei en positiu, que contribuirà a enfortir els recursos físics, mentals i socials,  individuals i col·lectius per potenciar la salut, i alhora reduir els riscos per la salut, tant ambientals i socials,  com d’estils de vida.

Ø  Innovadora, que incorpora les visions més modernes de l’abordatge de la salut, com ja reflecteix la UE en el Tractat d’Amsterdam, que reclama el compromís intersectorial des del conjunt de les polítiques públiques, i no només l’acció del sistema sanitari–Pla Interdepartamental de SP.

Ø  Integradora, que enforteix el lideratge i l’autoritat de la salut pública –a través de la creació de la figura del Secretari de Salut Pública.

Ø  Que desplega drets i deures dels ciutadans i de la comunitat envers la seva salut, fent tangibles les prestacions de SP,  tant de promoció i de prevenció, com de protecció i de vigilància de la salut.

Aquestes actuacions, a més de revertir en una millora de la salut individual i col·lectiva de la població i en la millora de la qualitat de vida, també suposen un estalvi considerable a llarg termini, doncs, diversos estudis internacionals demostren que cada euro invertit en accions de salut pública és 50 vegades més productiu en termes de salut que l’assistència sanitària a la malaltia, revertint en un major creixement econòmic i, per tant, en l’enfortiment de la sostenibilitat financera del sistemes de salut i benestar.

La llei permetrà treballar de forma eficient contra les desigualtats que es produeixin en matèria de salut per raó de gènere, classe social i grup ètnic. La llei permetrà donar respostes a aquestes situacions de desnivell, especialment en el cas de les dones i d’aquelles poblacions més vulnerables, a l’entorn de les quals es concentren els riscos per a la salut i els problemes associats.

La norma també ha estat pensada per donar resposta als nous reptes plantejats per la globalització com el canvi climàtic, o les diverses crisis de salut pública a nivell internacional que s’ha produït en els darrers anys, com la malaltia  de les vaques boges, o el risc de pandèmia gripal.

En el seu àmbit d’actuació la llei també inclou la salut laboral i la medioambiental, dos àmbits de gran impacte poblacional i que requereixen d’una visió de salut pública per garantir la plena efectivitat del sistema sanitari.

La Llei de SP és, per tant,  una llei modernitzadora, a través de la creació de l’Agència de Salut Pública de Catalunya,  un ens públic governat per la Generalitat i pels Ajuntaments, orientat al suport a les funcions polítiques i d’autoritat de la SP i a l’execució integrada, resolutiva i eficient de les funcions i serveis essencials de la SP, amb especial orientació al territori i a la comunitat.

Aquesta llei suposa també un recolzament clau del Pla d’Innovació de l’Atenció Primària i Salut Comunitària, recentment aprovat, en la mesura en que s’articula de manera respectuosa i fluida amb els nivells de governança (presència en el GTS), de compra de serveis (contracte programa amb el SCS) i de provisió (coordinació amb la diversitat de proveïdors municipals i comunitaris), garantint la longitudinalitat de l’atenció de salut: des de la protecció a l’assistència passant per la promoció dels estils de vida saludable i la prevenció de la malaltia.

CONCLUSIÓ:

Estem davant d’un llei progressista i transformadora, la primera llei de Salut Pública de l’Estat espanyol que incorpora les tendències internacionals més innovadores, que posa la salut com un element clau de l’agenda política,  i que permetrà respondre a les noves necessitats “glocals” (global-local),  garantint prestacions individuals i col·lectives, per generar confiança i seguretat en la ciutadania i en els agents econòmics i socials.

Aquest llarg cap de setmana, combinat de treball cada dia i també de descans, ha donat per reflexionar sobre molts aspectes de la vida quotidiana i molt especialment sobre la mort. Sí, sobre aquest fet tan quotidià, aquesta amputació que tant volem ignorar i tant ens costa acceptar.

En canvi cada dia se’n produeixen milers i en el meu cas acostumo a dir que una de les característiques del càrrec de Delegat del Govern que mai no citem és que visitem molt els tanatoris i els hospitals. De forma que molts dies començo el diari pel final i busco la secció d’esqueles.

Aquest cap de setmana, doncs, si faig recompte, he estat en contcte amb sis fets relacionats amb la mort de persones conegudes o que m'han impressionat:

1. Divendres moria en tràgic accident el marit d’una companya regidora de Cambrils. Els mitjans – algun de forma absolutament irresponsable – se’n van fer ressò com és natural i dissabte vaig assistir a un funeral molt dolorós. Tots els de persones properes ho són. Però especialment els totalment inesperats com aquest.
2. Dissabte desapareixia Luis Aguilé, que tantes hores de la vida dels anys 60 i 70 va ocupar-nos.
3. Diumenge vaig rebre ja gravació del discurs d’Steve Jobs a la Universitat de Stanford que encapçala aquest post i em va impressionar sobretot la seva reflexió sobre la mort – a partir de 8' 53'' - que comentaré al final.
4. També diumenge apareixia al País l'impressionant reportatge sobre l'intent de l'Estat d'Ohio de matar amb 18 punxades de líquid letal el ciutadà Romell Broom. Per cert ciutadà de raça negra com la gran majoria d'executats als USA. Com que els serveis sanitaris no encertaven cap vena, finalment van suspendre l'execució.
5. Ahir dilluns, entre acte i acte amb els aragonesos de Tarragona, vaig assistir a la diada de la Guàrdia Civil. I he de confessar que el moment de l’homenatge als morts del cos m’impressiona cada any. És quan sona i es canta “ la muerte no es el final” Aquí teniu la lletra i aquí es pot veure i sentir en un acte a Madrid.
6. Encara també ahir rebíem la notícia de la mort d’Enrique Miret Magdalena, un savi teòleg que tanta esperança ens va aportar a milions de creients i altres que ho voldríem ser. Quan publicava un article deixava totes les notícies per empassar-me’l abans que res.

Deia que Steve Jobs feia tres reflexions en el seu discurs totes elles molt  interessants però segurament – per inèdita – la darrera sobre la mort és la que més impressiona. Recorda que als 17 anys va llegir una sentència que deia : “ Si cada matí penses que és el darrer de la teva vida, algun dia encertaràs “ i des d’aquell moment porta 33 anys pensant cada matí si el que farà durant el dia és el mateix que faria si fos el darrer de la seva vida. Explica que si la resposta és negativa i es repeteix uns dies pensa que alguna cosa no funciona i ha de canviar.

Afegeix que recordar que morirà aviat és l’eina més important que ha trobat mai per ajudar-se a prendre les decisions més importants de la seva vida i és la millor forma que coneix d’evitar la trampa de pensar que tenim alguna cosa a perdre.

Acaba dient als estudiants que l’escolten que la mort és la destinació que tots compartim, que la mort és possiblement el millor invent de la vida i els aconsella: “ el vostre temps és limitat així que no el gasteu vivint la vida dels altres, no us deixeu atrapar pel dogma que és viure segons el resultat del pensament d’altres, no deixeu que el soroll de les opinions dels altres ofegui la vostra pròpia veu interior. Sigueu famolencs, sigueu arrauxats “

No sembla que es pugui atribuir als frares de la Trapa el costum de repetir-se i respondre’s els uns als altres allò de “morir habemos, ya lo sabemos” però el cert és que moltes cultures i/o religions donen un sentit a la mort que la nostra estranyament no ha interioritzat. Perquè la judeo-cristiana hauria de ser, en assegurar la vida eterna, molt més suportable.

També és cert que les circumstàncies varien molt. He sentit a un pare de joves jueus explicar que els caps de setmana, així com a Europa estem preocupats pels accidents de trànsit dels nostres joves, ells ho estan per les bales dels enemics i que ells ja admeten que poden morir en qualsevol moment. I crec que en la mesura que ens hem dotat de més comoditats, la nostra cultura ha rebutjat més encara la mort i ens és més difícil la seva acceptació fins al punt que no volem ni parlar-ne.

Per últim, per experiència pròpia, sempre he cregut que les morts que suposen una amputació més gran, més insuportables per als infants són les dels seus pares. Queden marcats per tota la vida i tenen un concepte de la vida i de la mort menys estrany i més proper que la resta d’humans. De forma similar, estic convençut que la mort d’un fill també és terrible per als seus pares i més quan menys edat té

En aquest terreny crec que no eduquem ni ens eduquem de forma adequada. L’assignatura que reclamo fa anys “ com no anar al psiquiatra quan siguis gran ” continua essent imprescindible. Fa uns dies una mestra em corregia i em deia que ara s’hauria de quedar en “ com no anar al psiquiatra “ a seques perquè abunden massa els infants i adolescents que tenen problemes mentals.

Altres amputacions

En aquesta línia, hauríem d’ensenyar i ensenyar-nos que si la mort és la principal amputació, n’hi ha altres també traumàtiques que podríem evitar perquè les produïm o provoquem nosaltres solets més o menys voluntàriament. En un moment determinat se’ns disparen aquells dimonis que tots tenim més o menys amagats i sortosament reprimits però que són inherents a la condició humana i estripem les cartes  de tal manera que la ferida que queda és una altra forma de la mort.

Pensar bé allò que tenim intenció de fer, revisar allò que hem fet, saber comprendre l’altre, posar-se a la seva pell, demanar excuses sempre, fins i tot quan estem convençuts de tenir la raó hauria de ser un exercici habitual i una actitud permanent. Si seguim el costum que Steve Jobs va adquirir fa més de trenta anys i pensem que avui pot ser el darrer dia de la nostra vida, segurament canviarem moltes coses

• Article publicat al diari digital El Debat.cat

Dóna la impressió que quan els mandataris dels països d'economies més avançades com Obama o Zapatero signen acords com el de Pittsburgh, allò és molt lluny. Doncs des del Govern de la Generalitat al Camp de Tarragona ens creiem les orientacions que s'hi contenen i treballem per desenvolupar aquelles que creiem que poden afavorir el nostre territori. I en el terreny de l'energia avui ens podem sentir satisfets.

Perquè treballem per implantar energies renovables i estem orgulosos de figurar com un dels territoris amb més presència d'aquestes tecnologies. Hem treballat durament també per assolir tenir la seu de l'Institut de Recerca d'Energia de Catalunya (IREC); també ho hem aconseguit i aviat serem referents internacionals en investigació en energia. I ara signem acords amb empreses per implantar a Tarragona un nou cicle superior d'FP com el que expliquem a continuació i que és a l'avançada de Catalunya i Espanya.

El Departamente d'Educació, l’Institut Català d’Energia i dues associacions del sector d’energies renovables signen un conveni per impartir un cicle formatiu de manteniment d’equips industrials

• El conveni permetrà cursar el cicle a 18 alumnes de l’institut Pere Martell de Tarragona

• El sector de les energies renovables genera entre 2 i 5 vegades més ocupació que el de les energies convencionals

• El Departament d’Educació, l’Institut Català d’Energia, l’Associació de Professionals de les Energies Renovables de Catalunya i l’Associació Eòlica de Catalunya signen un conveni per impartir el cicle formatiu de grau superior de manteniment d’equips industrials, adaptat al manteniment d’instal·lacions d’energies renovables. Aquest conveni suposarà instaurar el cicle d’FP a l’IES Pere Martell de Tarragona. 
• L’acord tindrà una validesa per dos cursos, el curs 2009-2010 i el 2010-2011, tot i que si les dues parts ho decideixen, podran signar nous convenis en anys posteriors. El cicle de manteniment d’energies renovables fa referència a l’energia eòlica, la fotovoltaica i la solar tèrmica. 
• • Millorar l’oferta educativa 
• Actualment, el sector de les energies renovables és un mercat a l’alça i que genera a Catalunya una ocupació d’entre 2 i 5 vegades més que el de les energies convencionals. Per exemple, només el sector de l’energia eòlica, generarà els propers anys a Catalunya una inversió de 3.700 milions d’euros i la construcció de parcs eòlics suposarà crear 3.000 llocs de treball. L’increment d’aquest sector fa necessari disposar de personal suficientment qualificat, i més pel que fa al manteniment de de la maquinària i les instal·lacions, on s’ha detectat una necessitat concreta d’especialistes.
• És per això que les parts han signat aquest conveni: per millorar la formació dels estudiants, atreure més alumnes als ensenyaments de formació professional del sector i facilitar la incorporació dels estudiants al mercat de treball a través de la compaginació o alternança dels estudis i l’exercici de la professió amb contracte de treball d’una manera planificada, organitzada i controlada de manera conjunta entre l’empresa i l’institut.
• El Departament d’Educació, per tant, dotarà l’IES Pere Martell de Tarragona de professorat necessari per impartir el curs i alhora facilitarà l’accés a persones treballadores a l’IES amb crèdits impartits en franges horàries flexibles. L’Institut Català d’Energia posarà a disposició del cicle formatiu especialistes que donaran suport al professorat a l’hora d’impartir les classes. Finalment, l’Associació de Professionals de les Energies Renovables de Catalunya i l’Associació Eòlica de Catalunya es comprometen a difondre el conveni entre les empreses associades per tal que aquestes puguin acollir els alumnes per a fer la formació pràctica en centres de treball (FCT) i perquè, en darrera instància, puguin contractar l’alumnat un cop acabats els estudis.  
• Aquestes dues associacions, a més, col·laboraran per oferir una millor formació del professorat del instituts respecte les innovacions sorgides en el sector de les energies renovables. A l’acte de signatura hi han estat presents el director general de Formació Professional de la Generalitat, Josep Francí; la directora de l’Institut Català d’Energia, Encarna Baras; el president de l’Associació Eòlica de Catalunya, Ramon Carbonell; el president de l’Associació de Professionals de les Energies Renovables, William Allen; i el delegat del govern al Camp de Tarragona, Xavier Sabaté.