Xavier Sabaté

Així de senzill. Jo ho faré aquest cap de setmana: llegir el darrer llibre d'Óscar Palazon " Un rostre que no és meu ", que va guanyar el XVI premi de narrativa Vila de l'Ametlla de Mar. La presentació aquest dimecres dia 21 de maig de 2008 a la Llibreria La Capona de Tarragona va ser memorable. Tant els comentaris d'Adam Manyé - tot un regal afegit - , com les paraules del propi autor que apareix a la foto de M. Martínez publicada al Punt.

En marxar, algú em va preguntar: " Encara tens temps per aquestes coses ? ". Vaig respondre que " aquestes coses ", assistir a una bona presentació - com la que acabàvem de presenciar - d'un excel.lent llibre o el Cor de la URV cada dilluns a la nit són les que em fan més feliç.

Però tornem a Óscar Palazon. És un dels nostres autors ja consagrats del qual és d'esperar encara moltes pàgines de glòria .  Em va agrair la meva assistència i m'ha enviat la foto que li havia demanat com un fan més.

L'agraiment és meu i doble. Personal per suposat. Però també sóc conscient que de vegades represento més que mai al Govern en actes com el de dimecres. I és llavors que en nom del govern agareixo el treball de gent com Óscar Palazon que tant contribueixen a la nostra personalitat col.lectiva, a continuar la nostra història amb una tasca de qualitat que assoleix la bellesa i que, per tant, transcendeix i es fa eterna.

No donaré cap pista de lllibre. Només unes frases que apareixen al seu bloc: " no escric per ordenar la realitat, sinó per desordenar-la d'una altra manera, no escric per trobar respostes, sinó per plantejar preguntes ".  

" Si els sentits, la memòria i els somnis només ens ofereixen una visió mutilada (i sovint desordenada) de la realitat, crec que la literatura, com a reflex de la realitat, ha de fer el mateix "

Els alcaldes i caps de llista de la Coalició PSC-PM del Camp, demanen la unitat d'acció de tots els municipis a l'hora de fer front als reptes estratègics que afecten el territori

Aquesta nova etapa passa per treballar coordinadament i explorar noves fórmules de gestió conjunta per afrontar els reptes derivats del canvi climàtic, l’escassetat de determinats recursos o el fet migratori

“Cal aprofundir en la unitat d’acció de tots els municipis del Camp de Tarragona. Junts podem més.” Aquest és l’eix central i la filosofia que inspira la declaració que han consensuat els alcaldes i caps de llista del PSC-PM del Camp de Tarragona que s’han reunit avui a Falset per debatre com fer front als reptes que haurà d’encarar el territori a curt i mig termini.

Pel que fa a la diagnosi de la situació present, el manifest destaca “el creixement demogràfic que estan registrant les nostres comarques i els canvis profunds que està experimentant la demarcació. Uns canvis que plantegen noves demandes socials i la necessitat d’afrontar una nova política de gestió de recursos escassos com l’aigua i l’energia a fi i efecte de preservar el nostre medi ambient.”

Davant d’aquesta nova situació, els alcaldes i caps de llista socialistes reunits avui a Falset demanen “la unitat d’acció de tots els municipis del Camp de Tarragona.” En aquest sentit, és fonamental “iniciar una nova etapa de col·laboració que superi la vella posició del lament i de reivindicació constant per adquirir el protagonisme actiu en el conjunt de Catalunya i d’Espanya que la demarcació mereix pel seu pes econòmic i demogràfic i pel dinamisme de la seva societat civil.”

Aquest treball conjunt suposa “coordinar esforços de manera conjunta a l’hora de fer front als reptes globals com el canvi climàtic, l’escassetat de determinats recursos i el fet migratori.”

Això implica “l’exploració de noves fórmules de gestió conjunta com ara consorcis i agències per gestionar més eficaçment serveis com la seguretat, el medi ambient o determinats serveis culturals.”   

Aquesta nova etapa també ha de potenciar els ens ja existents com ara l’Autoritat del Transport i garantir la millora de la mobilitat de les comarques tarragonines, en el marc de les propostes incloses en el Pla Territorial del Camp de Tarragona, amb l’entrada en funcionament de nous serveis públics com el Tramcamp.

“Així mateix podem avançar inversions culturals i infraestructures sanitàries amb fórmules més àgils que les tradicionals i afavorir l’establiment de clústers al voltants dels parcs tecnològics previstos a les nostres comarques.”    

Finalment, els alcaldes del PSC-PM emplacen a la resta d’agents polítics, socials i econòmics del Camp a unir-se a aquesta nova política que busca sumar esforços i treballar conjuntament per superar els reptes que ens planteja el futur. 

A la reunió d’avui hi han assistit els alcaldes i caps de llista de la coalició electoral PSC-PM del Camp, entre els quals els alcaldes de Tarragona, Reus, Salou i Cambrils, el delegat de la Generalitat al Camp i els diputats, parlamentaris i senadors socialistes de la demarcació de Tarragona.            Text complet del manifest

• Tarragona tenia, fins ahir dia 16 de maig de 2008, un petit parc anomenat el Parc de la Ciutat. Un contrasentit que una gran ciutat, 29 anys després d'haver començat la democràcia municipal, tingués un parc de reduïdes dimensions. Ahir es va corregir aquesta situació i el President Montilla ens va acompanyar en la inauguració d'un gran parc, el del Francolí, de prop de 13 hectàrees, amb més de 2.500 arbres plantats i uns 50.000 arbustos, a més de crear-se onze microambients diferents inspirats en paisatges naturals. Les més de 140 espècies de vegetació que s'hi poden trobar, conclouen amb aquesta idea de projectar un gran pulmó verd per a la ciutat. Amb el parc, a més, s'aconsegueix perllongar la rambla Nova perquè aquesta via principal de Tarragona acabi a l'alçada del riu Francolí. 

• Els tarragonins i tarragonines ja ens podem sentir orgullosos de tenir també un gran Parc. Ja no disposem només de les platges per anar a passejar i estar en contacte amb la natura, a establir i enriquir, com va dir el President, relacions humanes. Des d'ahir estic més content de viure a la capital de Tarraco que és més capital encara.

article publicat avui al diari "El País"

• En la Comisión de Política Social del Congreso de los Diputados, el 12 de febrero de 2002 quien suscribe citaba este párrafo de la memoria justificativa de los Presupuestos que firmaba el ministro Rato: “Otra circunstancia significativa ha sido el establecimiento de un nuevo marco de regulación del sector eléctrico. Este marco puede potencialmente afectar a la seguridad de las centrales (nucleares) en la medida en que se traduzca en una limitación de inversiones y actuaciones necesarias para su mantenimiento“. Y yo añadía: “el hecho más preocupante es el constante descenso de las plantillas que se ha producido en los últimos tiempos”

• En 2005, a raíz del accidente que obligó a cerrar seis meses la central de Vandellós, el Consejo de Seguridad Nuclear identificaba nueve causas Entre ellas, la “primacía de la producción frente a la seguridad y el arranque de la central sin los análisis de seguridad adecuados”. Se destituyeron a los directivos locales.

• Hace unas semanas hemos conocido, también a  través de Greenpeace y con nuevas destituciones, otro accidente que sucedió en Ascó hace meses. Nada menos que la liberación de partículas radioactivas al exterior y el transporte de chatarra contaminada durante sesenta kilómetros por nuestras carreteras.

• Y acabamos de saber que el propio CSN reconoce que la central manipuló los mecanismos de control para aparentar una menor contaminación radioactiva. Con ello no sólo ocultan información a los ciudadanos, sino que también la falsean.

• En 1989, el incendio en Vandellós-I que acabó con el cierre de la central también conoció ceses de ingenieros. En Tarragona ya reaccionamos con hilaridad ante la repetida respuesta de las empresas: minimización del caso y ceses.

• Pero el problema es el que avanzó el ministro de Economía sr. Rato hace seis años: no se adoptan las medidas necesarias. Y no se adoptarán hasta que los máximos responsables de Endesa e Iberdrola en el caso de Ascó y Vandellós a quienes nunca ni justicia ni prensa interpelan, no se vean presionados. Si se accede a las páginas de la red de esas empresas, no hay rastro de su relación con las nucleares y sí beatíficas apelaciones a su trayectoria ejemplar por un medio ambiente mejor. Y en la de ANAV (Asociación Nuclear Ascó Vandellós), si no se anda ágil, se pierde uno los escasos tres segundos del logo de las empresas madre.

• Si esos dirigentes supieran que todo lo relevante que sucede en una nuclear se va a conocer y la sociedad les va a exigir su responsabilidad a ellos y no a sus directivos locales, se preocuparían de tomar las medidas necesarias y de supeditar – ahí está la madre del cordero -  el beneficio empresarial a la seguridad.

• Porque el debate sobre la energía nuclear es, tras la seguridad, el de los costes. En la edición de mayo de The Nation, disponible en la red, C. Parenti explica cómo las ayudas multimillonarias de la administración Bush a la industria nuclear no acaban de arrancar su supuesto renacer tras la última planta licenciada en Estados Unidos – TVA’s Watts Bar 1 – cuya construcción comenzó en el ya lejano 1973.

• Encontrar emplazamientos socialmente asumidos y los ingentes costes financieros entre otros múltiples problemas (hasta doce millones de dólares para instalar un megawatio), han hecho exclamar a Arjun Makhijani, del Institute for Energy and Environmental Resarch: “A Wall Street no le gusta la energía nuclear”. Y el Gobierno de la Generalitat de la pasada legislatura aprobó el vigente Plan de Energía de Catalunya 2006-2015 que contempla prescindir de la energía nuclear en Catalunya a partir de 2022.

• Para los asustadizos diremos que tenemos mucho camino por recorrer en el terreno del ahorro, la eficiencia, la investigación y las renovables. España es excedentaria en energía eléctrica desde hace cuatro años y para 2020 habremos triplicado nuestros 15.000 megawatios eólicos. Es decir, el equivalente a cuatro nucleares reales.Tres mil de ellos en Catalunya donde andamos con mucho retraso.

• En definitiva, más responsabilidad en la gestión de las nucleares y compromiso por un mundo diferente donde es posible vivir más tranquilos, con menos riesgos y de forma más sostenible.

Xavier Sabaté i Ibarz

Delegado de la Generalitat en Tarragona

• És el súmmum. Ara sabem que la Central Nuclear d'Ascó va manipular els mecanismes de control per aparentar que la contaminació radiactiva era menor del que havia estat. I en manipular els mecanismes de control ens ha volgut manipular a nosaltres, a tots els ciutadans. Ho reconeix el propi  Consejo de Seguridad Nuclear en la seva resposta a Green Peace. Ho haurà de dir la justícia però hi ha moltes posibilitats que sigui delicte i no menor. Han posat en risc la nostra salut conscientment, voluntariament i això ha de tenir un càstig.

• Qué diran ara els seus portaveus, els seus dirigents que aquestes setmanes ens han mentit conscientment ?, sabent que ho feien ?  

• Aquí teniu també l'article que Francesc Vallès, diputat a Corts del PSC per Tarragona publicava ahir amb el títol de "Irresponsabilitat nuclear"

• I a continuació, la resposta al Defensor del Pueblo del mateix Consejo: 

SOLICITUD DE INFORME SOBRE EL SUCESO DE ASCO DE 4 DE ABRIL DE 2008  

Origen: Defensor del Pueblo Referencia: Escrito al CSN de fecha 18-04-08 (registro de entrada 9800)  

Solicitud: Remisión urgente de un informe acerca de cuantas circunstancias considere relevantes, desde el incidente hasta el día de hoy, en cuanto a descripción de los hechos, medidas adoptadas y medidas futuras que se propondrán.  

INTRODUCCIÓN  

El pasado 4 de abril la central nuclear de Asco emite el suceso notificable ISN-AS1-127 comunicando el hallazgo y recogida dentro de su emplazamiento de partículas radiactivas, indicando como potencial origen de las mismas un incidente operativo ocurrido al final de la recarga nº 19 de la Unidad I de la central en que debido a un vertido irregular, resultó contaminado el sistema de ventilación del edificio de combustible.   (Segueix)

Se trata, sin duda, del mayor pelotazo urbanístico de la historia de Tarragona. Pero ha pasado tanto tiempo que, para refrescar la memoria del lector, no estará de más recordarle lo que pasó. Corría el año 1991 cuando una empresa llamada Metspor S.L. compró a diferentes propietarios unos terrenos a las puertas de Tarragona, donde hoy se ubica el Parc Central. El precio fue de 500 millones de pesetas. Y dos años después, por arte de un birlibirloque recalificador, los vendió a Eroski por 1.300, con una ganancia de 800 millones.

El escándalo fue mayúsculo y las hemerotecas están llenas de artículos periodísticos. ¿Tráfico de influencias? ¿Cohecho? ¿Delito contra la Hacienda Pública? El juez abrió un proceso penal e imputó al concejal de urbanismo de la época y a varios empresarios de la zona. ¿Y cómo acabó el caso? Esa es la cuestión, que no ha acabado todavía. Es más, aún está en fase de instrucción, es decir, en la primera etapa del proceso.

Al margen de cualquier otra consideración, este caso es un vivo-ejemplo de la incapacidad de nuestra Justicia para perseguir determinados delitos. De la lucha desigual -aunque parezca paradójico- entre el Estado, mastodonte y paquidérmico, y ciertas formas de delincuencia de cuello blanco, capaces de trasladar, a la velocidad de la luz, una suma de dinero a los confines más alejados del planeta, poniendo tierra,

mares y fronteras de por medio.

Y esto fue lo que ocurrió, que al botín de 800 millones se le perdió el rastro en un paraíso fiscal (Islas Caimán, según creo recordar). Y se esfumó a través de una empresa-pantalla holandesa, cuyo nombre, Tarántula, como la propia operación, no podía ser más siniestro; y con la colaboración de Gregory E. Elias, un experto en elusion de impuestos residente en Curaçao (Antillas Holandesas). Y el juzgado, mientras tanto, comisión rogatoria para aquí, comisión rogatoria para allá, y cambiando continuamente de titular, con el lastre que esa movilidad representa para una investigación tan compleja.

El asunto sigue en trámite, pero hace años que no se tiene noticia de él. Al menos nada dicen los periódicos. Parece como olvidado. Si sigue así, el día menos pensado nos desayunaremos con la noticia de que ha prescrito. No sería de extrañar.

En cierta manera el del Parc Central es el particular caso Mari Luz que Tarragona tiene bajo la alfombra, aunque, por fortuna, las consecuencias no sean tan dramáticas. Ambos son paradigma del sistema judicial anquilosado e inoperante que tenemos. Un sistema que, a diferencia de otras administraciones mucho más complejas - como Hacienda o la Seguridad Social, por ejemplo- no se ha adaptado a las nuevas tecnologías. No ha habido voluntad política, ni de los unos, ni de los otros. Como la Justicia no da votos ni quita poltronas, no merece prioridades al elaborar los presupuestos. Y así nos va.

Conviene levantar la alfombra y si hay suciedad barrerla. Es decir, impulsar el proceso: si existen indicios, que se haga juicio y se depuren las responsabilidades; si no los hay, que se archive. Y conviene a todos: a nuestra sociedad, para que no pierda definitivamente la escasa fe que todavía tiene en la Justicia; pero también a los imputados, para darles oportunidad de demostrar su inocencia y no verse 'salvados' por ese gong, no siempre exento de ignominia, que es la prescripción. 

Article de l'advocat tarragoní Francisco Zapater publicat al Diari de Tarragona l'1 de maig de 2008 amb el títol " El caso Parc Central " 

Aquests dies passats he assistit a la inauguració de  l'exposició "auto-retrats" a càrrec dels i les alumnes de l'aula d'escolarització compartida a Salou , a l'inici del club Tarraconins per a tots els nens i nenes de Tarragona i a la celebració del 20é aniversari de la fundació de la Societat d'avis Sant Sebastià de Cunit i a la festa de la Gent Gran a Reus.

Sé que les accions que desenvolupem per ensinistrar els nostres joves, nens o grans en habilitats o coneixements o simplement en activitats d'oci tenen com a finalitat immediata una millor preparació per afrontar la vida quotidiana.  

Però sovint penso que més enllà, allò que interessa i pel que més serveixen aquestes iniciatives és perquè els nostres ciutadans i ciutadanes siguin el menys dependents possibles o, en positiu, el més lliures que puguin. Així ho vaig dir a l'acte dels joves de Salou. I ara afegeixo: lliures, autónoms i amb força recursos per no haver d'anar a buscar el o la siquiatre després. A més xarxa, a més relacions socials, a més ancoratges per resistir els sotracs del viure, més qualitat de vida, menys dependències, menys problemes.

Herminia Martí i Paco Gaya a Salou, Begoña Floría a Tarragona, Josep Gómez Mena i Josep Gràcia a Cunit i Rosa Garrido a Reus tiren d'aquests carros, a banda de molta gent que hi col.labora, molts d'ells de forma altruista. Aquestes persones fan ciutat i fan país de veritat.

Per cert, parlar amb el sr. Gómez Mena - que crec que ja ha superat els 75 anys encara qjue no es nota -  de milers de sardanes en mp3 i del programa que setmanalment fa a Ràdio Cunit sobre música del nostre país et deixa bocabadat. Aquest senyor no anirà mai al metge que citem al títol d'aquest article.

Per últim, cantar amb la coral de gent gran de Reus Mediterrània l'havanera "El meu avi" va ser tot un plaer i un honor que m'invitessin a fer-ho.