Xavier Sabaté

Falso dilema

Aplazar la negociación sobre financiación autonómica hasta que mejore la economía violaría la ley, sería injusto y tendría serios riesgos políticos. Cataluña no puede seguir siendo penalizada por ser solidaria

JOSÉ MONTILLA
EL PAIS - 10/05/2008
 
Felipe González publicó el pasado miércoles en EL PAÍS un interesante artículo titulado Crisis y prioridades, donde propone abiertamente un dilema bajo el enunciado de que, para hacer frente a la crisis económica, sería bueno aplazar la negociación sobre el nuevo modelo de financiación, para permitir que el Estado recupere capacidad inversora. Afirma que "inexorablemente, la nueva financiación producirá incrementos de gasto en sectores que lo necesitan de los servicios esenciales transferidos, pero que están desvinculados de los efectos de la desaceleración de la economía y del empleo que necesitamos recuperar". En definitiva, que como "ambos frentes no pueden ser atendidos a la vez de manera razonable, para que sea satisfactorio el resultado es mejor escalonarlos y centrarse en lo fundamental".

Un falso dilema se caracteriza por omitir las alternativas razonables sin argumentar dicha omisión. Y contraponer gasto social e inversión pública no sólo es negar la eficacia de combinar ambos factores como receta política y económica, sino que encierra algunas trampas y niega principios que creíamos consolidados. Como que la mejor inversión económica es la social, o que las comunidades (que son también Estado) son actores políticos con capacidad eficaz de inversión pública en "infraestructuras, vivienda protegida o rehabilitación de centros urbanos", porque muchas de estas competencias les han sido ya transferidas.
 (Segueix)

L’Hospital Joan XXIII de Tarragona està en plena etapa de creixement i consolidació amb un nou model de gestió més participatiu i amb una estructura de treball horitzontal, per poder afrontar amb eficàcia els reptes que té per endavant en unes comarques que han crescut en més de cent mil habitants en els darrers cinc anys. En aquesta línia, el març passat també es va crear el Consell de Participació de l’hospital amb representació d’ens locals i de la societat civil.

El Joan XXIII s’ha consolidat com a hospital de referència en l’àmbit del Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre i està cridat a convertir-se en els propers anys en un parc sanitari d’abast supracomarcal, de referència no tan sols a les comarques del sud sinó a tota Catalunya. Per aconseguir-ho és indispensable la unitat i la complicitat de tots els implicats: els professionals, en primer lloc (que ja ho fan en la seva gran majoria i que estan suportant l’increment poblacional més gran de Catalunya); però també l’Institut Català de la Salut (ICS), la regió sanitària de Tarragona i el departament de Salut, la Generalitat en definitiva. I de l’ajuntament de Tarragona, que per primera vegada està disposat a assumir un important paper de suport perquè és coneixedor del que significa per la ciutat el Joan XXIII. (Segueix)

Sobre la Missa de Rossini ja vaig escriure el juny de l'any passat quan la va interpretar la coral de la URV que ahir va tornar a fer-ho al teatre Metropol de Tarragona amb els mateixos solistes. Aquí podeu veure un fragment d'un assaig de l'any passat. Llavors un servidor encara no hi cantava i ara era impossible d'aprendre en tres assajos. Així que la vaig fruir com expectador des del pati de butaques al costat de la bona amiga Montse Icart, exemplar funcionària ja jubilada - ningú no ho diria - de l'Ajuntament de la ciutat.

La pianista Diana Baker , Jordi Torent harmònium i els solistes Cecília Aymí, Eulalia Fantova, Carles Prat i Carles Valencia van tornar a impressionar. El clip que encapçala aquest comentari és un fragment del Kyrie de no sé quina coral. Amb tots els respectes, els meus companys i companyes dirigits per Montse Ríos - que ho fa amb senzillesa que aparenta que tot és molt fàcil amb el difícil que arriba a ser i més una obra com aquesta - ho van fer infinitament millor ahir. A millorar, el piano del Metropol que ja està més que caducat. (Segueix)

Després dels actes de l'1 de maig a Tarragona, Calafell i La Selva del Camp he estat la resta del pont al Priorat amb un grup d'amics. Des de Porrera hem fet una veritable immersió a la comarca i en concret al món del vi i una mica de l'oli. Tastos a Capçanes, Gratallops i Falset, visites a Bellmunt, La Morera, La Figuera, La Bisbal de Falset, Escala Dei, cellers diversos i contactes amb persones rellevants de la comarca. Entre altres, el vice-president de la D.O. Montsant Francesc Blanch - foto superior - , el President de la D.O. Priorat Salus Alvarez - foto que segueix - , alcaldes de de Falset Jesús Torralba - que aquests dies ha obtingut semàfors verds al Diari de Tarragona i La Vanguardia per l'èxit de la XIII Fira del vi del seu poble amb repercussions a tota la comarca- , Porrera, Capsanes, La Morera, el secretari d'Estat Josep Puxeu, el senador Ramon Aleu. 

 (Segueix)

El 1r de maig per a un socialista és un dia especial. Per recordar d'on vens, per què lluites i cap a on voldries anar. De consciència social, de comunitat, de suport als i les qui tenen més dificultats, als i les qui no tenen treball o el tenen precari, als i les més febles.

No podem més que manifestar la nostra solidaritat i el nostre compromís vers aquesta causa tan noble i el nostre rebuig més profund vers les pràctiques d'explotació que encara subsisteixen al nostre món cada cop més global i tan proper tot ell. Perquè no és cert com se'ns ha dit tantes vegades que sempre hi hagi d'haver inevitablement oprimits i desvalguts. Perquè és possible un altre món més just i humà en el qual ens les mans serveixin per donar-se i no per dominar, per prestar suport i no per explotar.

Veieu aquí el manifest del PSC en el dia d'avui i la notícia increible en ple segle 21 del rescat de 167 nens i nenes xinesos segrestats i explotats amb jornades de 10 hores diàries. La notícia és dels diaris d'ahir així com la foto que encapçala aquest comentari.

Per això cal la unió en partits i sindicats forts. Els partis socialistes aplegats en la Internacional Socialista lluitem arreu del món per un mateix objectiu: la dignitat del gènere humà.

LA INTERNACIONAL

Amunt els damnats de la terra,
amunt els qui pateixen fam,
la força pel dret és vençuda,
s'acosta el bell temps de la pau.

Del passat destruïm misèries,
esclaus aixequeu vostres cors,
la terra serà tota nostra,
no hem estat res i ho serem tot.

És la lluita darrera,
agrupem-nos, germans!
La Internacional serà
la pàtria dels humans. (bis)

No esperes salvacions supremes
de déus, de reis ni de tirans,
obrer, és la sang de tes venes
la que triomfant et salvarà.

La força del tirà sotmesa
ton puny deixarà quan voldràs;
atiem la fornal encesa,
el ferro és fill del nostre braç.

És la lluita darrera,
agrupem-nos, germans!
La Internacional serà
la pàtria dels humans. (bis)

Obrers, camperols, la batalla
ha començat i finirà.
La terra és de qui la treballa
i el treball just triomfarà.

Si del cel de la nostra terra
foragitem dels corbs l'estol,
pau ferma seguirà a la guerra
i sempre més brillarà el sol.

És la lluita darrera,
agrupem-nos, germans!
La Internacional serà
la pàtria dels humans. (bis)

“Que inventen ellos” fou una frase de Miguel de Unamuno que va fer fortuna. Era una manifestació d’impotència per una banda, però també de manca de responsabilitat i de visió de futur. Així ens anava i així ens ha anat.

Ara, paral.lelament, sentim que hi ha gent que davant d’alguns problemes que tenim al nostre país diuen: “ que ho solucionin ells”. Posem per exemple el problema de l’aigua que de forma sobtada ens ha enxampat al Govern quan estàvem en plena recta final de la solució definitiva: estalvi, eficiència, re-utilització i, el més lent, de-salació.

De manera que amb una mica més de temps, no hauria calgut cap interconnexió, tot i que ja en aquest moment hi ha pocs catalans que dubtin que vist com van les coses, tenir el pàís inter-connectat tant en aigua com en energia sembla ja imprescindible vist com van i aniran d’escassos aquest recursos.

Doncs bé, els socialistes ja prenem la decisió de solucionar el problema. N’hi ha que en altres èpoques volien fer transvasaments permanents – no com aquesta portada d’aigües només provisional i exclñusivament per a casos d’emergència – i no es volen mullar. Altres que són al govern i que tampoc no gosen ajudar-nos – els ciutadans no ho entenen però per ells faran - .

Doncs bé, ja entenem que sempre hi haurà gent que dirà: “ que ho solucionin ells” i que hi haurà també gent que estarem disposats a assumir aquesta responsabilitat. Seria molt demanar que després no ens critiquessin tant si no aporten altres solucions creïbles i possibles ?