Xavier Sabaté

Aquest llarg cap de setmana, combinat de treball cada dia i també de descans, ha donat per reflexionar sobre molts aspectes de la vida quotidiana i molt especialment sobre la mort. Sí, sobre aquest fet tan quotidià, aquesta amputació que tant volem ignorar i tant ens costa acceptar.

En canvi cada dia se’n produeixen milers i en el meu cas acostumo a dir que una de les característiques del càrrec de Delegat del Govern que mai no citem és que visitem molt els tanatoris i els hospitals. De forma que molts dies començo el diari pel final i busco la secció d’esqueles.

Aquest cap de setmana, doncs, si faig recompte, he estat en contcte amb sis fets relacionats amb la mort de persones conegudes o que m'han impressionat:

1. Divendres moria en tràgic accident el marit d’una companya regidora de Cambrils. Els mitjans – algun de forma absolutament irresponsable – se’n van fer ressò com és natural i dissabte vaig assistir a un funeral molt dolorós. Tots els de persones properes ho són. Però especialment els totalment inesperats com aquest.
2. Dissabte desapareixia Luis Aguilé, que tantes hores de la vida dels anys 60 i 70 va ocupar-nos.
3. Diumenge vaig rebre ja gravació del discurs d’Steve Jobs a la Universitat de Stanford que encapçala aquest post i em va impressionar sobretot la seva reflexió sobre la mort – a partir de 8' 53'' - que comentaré al final.
4. També diumenge apareixia al País l'impressionant reportatge sobre l'intent de l'Estat d'Ohio de matar amb 18 punxades de líquid letal el ciutadà Romell Broom. Per cert ciutadà de raça negra com la gran majoria d'executats als USA. Com que els serveis sanitaris no encertaven cap vena, finalment van suspendre l'execució.
5. Ahir dilluns, entre acte i acte amb els aragonesos de Tarragona, vaig assistir a la diada de la Guàrdia Civil. I he de confessar que el moment de l’homenatge als morts del cos m’impressiona cada any. És quan sona i es canta “ la muerte no es el final” Aquí teniu la lletra i aquí es pot veure i sentir en un acte a Madrid.
6. Encara també ahir rebíem la notícia de la mort d’Enrique Miret Magdalena, un savi teòleg que tanta esperança ens va aportar a milions de creients i altres que ho voldríem ser. Quan publicava un article deixava totes les notícies per empassar-me’l abans que res.

Deia que Steve Jobs feia tres reflexions en el seu discurs totes elles molt  interessants però segurament – per inèdita – la darrera sobre la mort és la que més impressiona. Recorda que als 17 anys va llegir una sentència que deia : “ Si cada matí penses que és el darrer de la teva vida, algun dia encertaràs “ i des d’aquell moment porta 33 anys pensant cada matí si el que farà durant el dia és el mateix que faria si fos el darrer de la seva vida. Explica que si la resposta és negativa i es repeteix uns dies pensa que alguna cosa no funciona i ha de canviar.

Afegeix que recordar que morirà aviat és l’eina més important que ha trobat mai per ajudar-se a prendre les decisions més importants de la seva vida i és la millor forma que coneix d’evitar la trampa de pensar que tenim alguna cosa a perdre.

Acaba dient als estudiants que l’escolten que la mort és la destinació que tots compartim, que la mort és possiblement el millor invent de la vida i els aconsella: “ el vostre temps és limitat així que no el gasteu vivint la vida dels altres, no us deixeu atrapar pel dogma que és viure segons el resultat del pensament d’altres, no deixeu que el soroll de les opinions dels altres ofegui la vostra pròpia veu interior. Sigueu famolencs, sigueu arrauxats “

No sembla que es pugui atribuir als frares de la Trapa el costum de repetir-se i respondre’s els uns als altres allò de “morir habemos, ya lo sabemos” però el cert és que moltes cultures i/o religions donen un sentit a la mort que la nostra estranyament no ha interioritzat. Perquè la judeo-cristiana hauria de ser, en assegurar la vida eterna, molt més suportable.

També és cert que les circumstàncies varien molt. He sentit a un pare de joves jueus explicar que els caps de setmana, així com a Europa estem preocupats pels accidents de trànsit dels nostres joves, ells ho estan per les bales dels enemics i que ells ja admeten que poden morir en qualsevol moment. I crec que en la mesura que ens hem dotat de més comoditats, la nostra cultura ha rebutjat més encara la mort i ens és més difícil la seva acceptació fins al punt que no volem ni parlar-ne.

Per últim, per experiència pròpia, sempre he cregut que les morts que suposen una amputació més gran, més insuportables per als infants són les dels seus pares. Queden marcats per tota la vida i tenen un concepte de la vida i de la mort menys estrany i més proper que la resta d’humans. De forma similar, estic convençut que la mort d’un fill també és terrible per als seus pares i més quan menys edat té

En aquest terreny crec que no eduquem ni ens eduquem de forma adequada. L’assignatura que reclamo fa anys “ com no anar al psiquiatra quan siguis gran ” continua essent imprescindible. Fa uns dies una mestra em corregia i em deia que ara s’hauria de quedar en “ com no anar al psiquiatra “ a seques perquè abunden massa els infants i adolescents que tenen problemes mentals.

Altres amputacions

En aquesta línia, hauríem d’ensenyar i ensenyar-nos que si la mort és la principal amputació, n’hi ha altres també traumàtiques que podríem evitar perquè les produïm o provoquem nosaltres solets més o menys voluntàriament. En un moment determinat se’ns disparen aquells dimonis que tots tenim més o menys amagats i sortosament reprimits però que són inherents a la condició humana i estripem les cartes  de tal manera que la ferida que queda és una altra forma de la mort.

Pensar bé allò que tenim intenció de fer, revisar allò que hem fet, saber comprendre l’altre, posar-se a la seva pell, demanar excuses sempre, fins i tot quan estem convençuts de tenir la raó hauria de ser un exercici habitual i una actitud permanent. Si seguim el costum que Steve Jobs va adquirir fa més de trenta anys i pensem que avui pot ser el darrer dia de la nostra vida, segurament canviarem moltes coses