Llegeixo amb franca satisfacció que aquesta setmana s'ha esfondrat l'ala sud-oest de l'antic convent del Carme, avui per avui, seu de la futura escola Enxaneta de Valls. Algú pot pensar que m'he tornat boig o que vaig begut, però no, escric ben serè. Estic content perquè els alumnes i les alumnes ja fa anys que van abandonar aquest edifici i, per tant, no hem de lamentar cap desgràcia personal. Estic molt content, també, perquè aquest fet previsible deixa al descobert la quantitat de pocavergonyes i demagogs que han estat protagonistes de les decisions insensates que s'han pres sobre aquest edifici i sobre la decisió d'ubicar-hi l'escola Enxaneta de Valls.

He escrit vàries vegades sobre aquesta qüestió i n'he parlat també obertament amb moltes persones. Ara, però, m'he decidit a parlar-ne sense embuts. Els protagonistes d'aquesta trista història, que lamento que encara no s'hagi acabat, són polítics demagogs, juntes d'APA poc transparents, direcció de l'escola i el conjunt de pares i mares que no hem tingut ni la valentia, ni l'honradesa de parlar més clar.

 

Llegeixo al setmanari El Pati que el director territorial d'Educació encara es qüestiona, a hores d'ara, la viabilitat de les obres. Llegeixo, amb vergonya, que el mateix polític, igual que el seu predecessor, encara estigui pensant si és justificable el cost de les obres que es volen dur a terme. Segueixo veient els silencis còmplices i demagogs de l'ajuntament de Valls. I per fi, segueixo veient una actuació de la junta de l'APA de l'escola, en tot aquest afer, indigne de la seva responsabilitat i fent el joc de la desinformació envers la resta de pares i mares de l'escola.

Com pot ser que Educació pensi en la viabilitat de les obres quan saben que amb els diners que s'han de destinar a l'Enxaneta podrien construir quatre escoles noves? Com pot ser que els polítics no tinguin la valentia de dir a la comunitat educativa que de cap manera la rehabilitació no es pot tirar endavant per la injustícia social que representa? Com pot ser que el departament no digui que el que es va plantejar és un nyap descomunal i que ningú pot assegurar amb certesa quan aquest nyap estarà acabat? Com pot ser que un govern d'una nació i un govern municipal tremolin davant les demandes insensates d'una comunitat educativa? Com pot ser que un govern d'una nació i d'una ciutat com la nostra acceptin de fer i gastar-se uns diners de tots, i que no tenen, amb una obra que si l'hagués de fer un particular ningú de nosaltres no la faria?

Només una colla de polítics demagogs i pocavergonyes poden fer coses com aquestes. Quan fa anys, des del departament, algun polític va voler fer veure tot això a la comunitat educativa de l'Enxaneta va ser vilipendiat i acusat de mal polític.

Fa vergonya veure ara al delegat territorial d'educació dir que potser l'obra és inviable, a partir de l'ensorrament de l'escola. L'ensorrament de l'escola no té res a veure amb la inviabilitat del projecte. El projecte en si mateix ja era i és inviable. És injust socialment.

La comunitat educativa de l'Enxaneta tampoc ha jugat net en tot aquest afer. Per una banda, la Direcció de l'escola no ha estat a l'alçada. S'ha amagat informació, igual que l'APA, en el sentit que fa temps que se sabia que l'escola havia de comptar amb dues línies. Hi ha hagut, també des de l'inici, conflictes d'interessos dins a la junta de l'APA que han estat utilitzats de forma políticament interessada. Rebombori quan ha interessat i silenci vergonyant quan ha convingut, com ara.

I en tota aquesta història de vergonyes els perjudicats són, han estat i seran els nostres fills i filles. Tancats en un edifici (l'antic Narcís Oller) que no té les mínimes condicions per seguir essent una escola, que no té espais dignes per a jugar, fer esport, fer classes en condicions. Que no reuneix el 100% de seguretat i que està mancat, també, d'una necessària, cara i imprescindible rehabilitació.

Sento vergonya, també, com a pare, de mi mateix, perquè no he estat capaç de poder fer entendre als altres pares i mares, que els nostres fills i filles es mereixen alguna cosa millor. Ara, no d'aquí a deu anys. I això només és possible si els pares i mares de l'escola Enxaneta diem prou. No volem més enganys, volem realitats ara. Volem dignitat per ara mateix. Una escola digna per al curs que ve, amb llum, sol, patis. I si aquestes condicions les han de donar uns mòduls no sé on, doncs que els posin. Que s'espavilin i que n'aprenguin.