El nostre país sembla habitat per corruptes impenitents, incapaços de vèncer la mínima temptació relativa a l'obtenció de guanys econòmics peti qui peti i obtinguts de la forma que calgui. Els delictes econòmics són delictes d'una aparença molt més menyspreable que d'altres, perquè acostumen a ser comesos per persones que la majoria pensaríem que no els caldria recórrer al delicte, donada la seva posició econòmica i social. Però la realitat ens demostra que l'avarícia no te aturador. Ningú sembla tenir límit. Més aviat sembla que cadascú té els seus límits situats en diferents nivells. Honorables de títol, honorables suposats, és igual. Les persones semblen disposades a posar en risc la seva valoració social per tal d'incrementar el seu guany econòmic. Sembla que el reconeixement social i personal el fem dependre del nostre poder econòmic en la nostra societat.
Tot plegat, és prou trist. Diu molt poc de la nostra societat. Ja sé que numèricament parlant hi deu haver més persones honestes que no pas pocavergonyes, però el ressó i la capacitat de ferir la nostra societat sembla que es decanta en favor dels pocavergonyes. El mal que els darrer mesos han fet els diferents casos de corrupció i de delictes econòmics en l'àmbit social i polític és en aquests moments, des del meu punt de vista, irreparable. Podrem buscar aspectes positius en el sistema democràtic, com pot ser el fet que alguns d'aquests casos acaben apareixent. Segurament altres sistemes polítics amaguen o són consubstancials amb la corrupció i els delictes econòmics. Però això no és suficient perquè el sistema democràtic no se'n ressenti profundament.
Sovint, hom té temptacions d'agafar els bàrtuls i perdre's dalt d'una muntanya, aïllat d'una societat que dia si i dia també fa pena. Com dic, la nostra societat té persones amb un alt grau d'honorabilitat, amb pautes de conducta honestes. Però ja sabem com els humans acostumem a generalitzar les conductes d'uns quants sobre la totalitat. Al final, la sensació que tots som uns pocavergonyes es va imposant. I ens ho carreguem tot i tothom. A voltes, pensem que els casos que acaben aflorant són aquells que per diversos interessos convé que aflorin. Vaig sentir les paraules del president Pujol dient que més valia no remoure massa les coses, no sigui que prenguéssim mal. Jo penso tot el contrari. El que fa mal és escampar la idea que si busquéssim més comprovaríem que tots i tothom som iguals. Penso que les paraules de Pujol són desencertades perquè conviden a admetre que no hi ha un pam de net en la nostra societat. Jo penso que sí que hi ha un pam de net, fins i tot dos pams. Però per corrobarar-ho cal que els pocavergonyes siguin descoberts i denunciats un a un.
Em va saber greu sentir en Colom dir com a defensa a la seva actuació relativa al cas Millet, que qui "estigui net de culpa llenci la primera pedra". Penso que és una mala citació de les paraules bíbliques de Jesús, però ja les va dir. Els ciutadans tenim dret a posar noms i cognoms als pocavergonyes que aprofiten el seu estatus social per a enriquir-se il·lícitament. Cal que els coneguem i cal que els mostrem el nostre rebuig. Cal que el sistema mostri a aquells que tinguin temptacions com aquesta que tenen més probabilitats de ser descoberts que no pas de no ser-ho. Cal que els ciutadans tornem als valors profunds de les persones. Mentre ens emmirallem en el qui triomfa econòmicament estarem alimentant els pocavergonyes i estarem animant tothom a córrer el risc de convertir-se en pocavergonya.
Ens cal retornar a la responsabilitat, a la honestedat, la saviesa, la solidaritat, el respecte. Valors tots ells que engrandeixen els éssers humans. Només si capgirem els valors de la nostra societat, desactivarem les motivacions que alguns tenen per córrer el risc de convertir-se en pocavergonyes. Si no ho fem així, la nostra societat emmalaltirà encara més i incentivarem conductes que a posteriori blasmem.
Un món millor només el podran fer les persones que posen l'ésser humà dalt de tot, amb els valors que les diferents societats han anat aportant al larg de milers d'anys d'història. No demano un món idíl·lic, demano un món que persegueixi valors més alts que els del diner, el poder, la posició social. No gaire cosa, no!
