Un mes després de l'arribada del conill a casa l'he hagut de sacrificar. El conill que va aparèixer de sobte i voluntàriament al jardí de casa era en realitat una conilla. Estava plena de salut aparent, però els darrers dies l'he anat observant i me n'he adonat que el seu aspecte anava desmillorant. Es veia maco igual, però tenia lleganyes als ulls i es veia com a desorientat. Els seus ullets estaven gairebé clucs. Em vaig témer el pitjor. Efectivament, la mixomatosi havia fet estada en el seu cosset. Vaig anar a buscar una amiga experta perquè em confirmés el meu diagnòstic inexpert. Jo havia agafat el conill pocs minuts abans i el vaig observar de prop. Ella em va confirmar la malaltia. El millor era sacrificar-la. Li havíem d'estalviar patiments. No hi entenc un borrall en conills, però pocs dies després vaig confirmar el que de bon començament havia intuït. La conilla havia vingut a criar a casa. Vaig trobar un segon cau, després que abandonés el primer que havia fet, i a vuit metres del segon cau vaig trobar un llodrigó mort, petitó, però força crescudet. No sé si en va parir més. Vull pensar que si n'ha parit més els altres se n'hagin sortit. Encara que ara que ha començat el temps de cacera em sembla que ho tindran magre. L'aventura de la conilla, doncs, no ha acabat bé. Em sap greu, però la natura i la vida és així.  (Segueix)