El 5 de juliol proper farà 10 anys de la mort de la jove poetessa Maria-Mercè Marçal. La malaltia va privar el nostre país del plaer de gaudir més temps d'una de les gran escriptores dels nostres temps. Algú es preguntarà que tinc a veure jo amb una escriptora de tanta categoria com ella. La veritat és que ben poca cosa, però la recordaré tota la vida com una de les persones que em va despertar el gust per la literatura. La seva influència en el meu gust per la lectura i l'escriptura és un fet ben real. Va ser professora meva de català a l'Institut de Batxillerat Joaquim Rubió i Ors, lo Gaiter del Llobregat, de Sant Boi de Llobregat. La recordaré sempre perquè em va fascinar. Jovenívola, graciosa, poeta, casada llavors amb en Ramon Pinyol, també poeta. Ambdós militants i activistes en temps difícils.


Jo era un adolescent de 13 i 14 anys i, ja llavors, m'agradava molt escriure quatre coses. Ella sempre m'animava i em corregia. Va ser un estímul literari i una de les persones en qui un jove com jo, que es desvetllava a la vida, s'emmirallava. Era una joveníssima professora de vint, vint-i-un anys. Compromesa i feminista fins el moll dels ossos.

He pogut llegir alguna de les seves obres, poesia i també la seva novel·la La passió segons Renée Vivien,publicada a mitjans any noranta.


Aquest trist aniversari m'ha retornat als meus anys joves i em fa sentir agraït per haver tingut la gran sort de tenir grans professors. Persones rellevants per qui tinc un gran respecte i estima. No sé si ells estarien satisfets del profit que n'he sabut treure del seu mestratge. Vull creure que sí. Si més no, jo n'estic orgullós d'haver estat a les seves mans durant el meu procés educatiu.


Recordo, a part de la Maria-Mercè Marçal i en Ramon Pinyol, l'Oriol Vergés, historiador que ha publicat estudis importants i divulgatius sobre la història del nostre país, que llavors era director de l'Institut de Sant Boi. El reusenc Joan Alberich, que em va fer interessant l'estudi del llatí i el grec i el gust pels clàssics, i que ha traduït al català l'Odissea i la Ilíada entre altres obres clàssiques. Aquests professors eren tots ells a l'Insititut Joaquim Rubió i Ors, on a mitjans dels anys setanta es van reunir un grup d'intel·lectuals de gran categoria.


Després, quan vaig estudiar a la Conreria vaig seguir tenint professors de gran talla. Recordaré amb especial estima en Francesc Nicolau, científic i mestre com cap altre. Gran divulgador i col·laborador científic a la revista Cavall Fort que patia quan algun dels seus alumnes suspenia una de les seves matèries i sempre es preguntava en què havia fallat ell que no havia sabut fer comprensible a tothom les matemàtiques o les ciències naturals. Les baixades d'en Francesc Nicolau i en Jaume Sust en dos cavalls cap a Barcelona i ells dos llegint en veu alta revistes científiques en anglès i fent-hi correccions eren al·lucinants. Jo, al seient de darrera els escoltava fins que em deixaven a la carretera per seguir baixant fins a Tiana a peu. O el Doctor Lluís Via, biòleg de prestigi.


També recordo el poeta Manuel Tort, gran fumador de pipa i molt trempat. O en Jaume Sidera, traductor de grec de gran talla.


Des de tercer de batxillerat fins a COU vaig tenir la gran sort de tenir professors d'un nivell que no ha estat igualat per cap altre en l'etapa universitària. Els dec molt, mai podré agrair-los tot el que m'han donat i que va més enllà que el gust per les matèries que impartien. En tot això, com en moltes altres coses, no puc fer res més que estar agraït a la vida que fins ara he anat visquent. Mai no podré donar jo tant com he rebut.