El petit comentari d'en Fermí al meu darrer apunt sobre la fi de la negociació del conveni de Lear, m'empeny a fer aquest apunt personal, no sense dir que és evident que jo he tingut alguna cosa a veure en l'acord final aprovat pel 81% de la plantilla de Lear. Però com tots els que hem participat en la negociació, tant directament com indirecta, la meva participació penso que ha quedat en l'àmbit del què tocava, del què s'esperava.

És una mica d'això del què avui vull parlar. M'hi poso amb un garbuix important d'idees que volten per la meva ment i que no crec que sigui possible d'abocar-les ara en un sol apunt. Començo i a veure on em portarà l'aventura d'avui.

He de començar dient que faig una feina que m'entusiasma. M'apassiona. Penso que és una gran sort i intento aprofitar aquesta sort, no en benefici propi, però sí degustant-la en els pocs moments de satisfacció que dóna. I el títol que he posat en aquest apunt, cal interpretar-lo en aquest sentit. Sovint, la gent, les persones esperem que algú altre faci el què toca. Però aquesta expressió té, des del meu punt de vista, molts significats, fins i tot oposats.

El que toca sovint s'interpreta com el correcte. Però, és clar, el correcte per a qui? Per uns, el correcte pot ser fer una cosa diametralment oposada al que per a uns altres seria fer el correcte davant una mateixa situació. Així, doncs, fer el què toca o fer el correcte deu ser allò que doni compliment a les expectatives que un altre o uns altres han posat en tu. I ostres, això deu ser molt fotut, i angoixant, perquè t'obliga a estar sempre amb un tremp que no hi ha persona humana que resisiteixi.

Ja he dit que començava a escriure sense saber massa cap a on aniria a parar, i de moment, ja estic anant cap a on no volia anar, però, vés, què hi farem! Com que satisfer les expectatives dels altres penso que és un objectiu poc menys que impossible, perquè no tothom té les mateixes expectatives i no tothom té els mateixos objectius, penso que aquest no és el camí.

En un temps en que els personalismes i les individualitats es mostren molt per damunt dels interessos col·lectius, em penso que el què cal fer és donar la volta al mitjó a tot plegat. Quan gairebé tothom intenta diluir les seves responsabilitats enmig del col·lectiu, és a dir, es rebutja la responsabilitat personal, de l'individu, és quan aquesta més ha d'aflorar i més s'ha d'exigir. I quan gairebé tothom intenta personalitzar l'èxit i ser protagonista, el que cal fer és fer reconèixer que els grans triomfs, els grans avenços, sempre són col·lectius, i el què hom pot fer no va més enllà que intentar contribuir-hi.

Així, penso que podríem dir que quan hom fa el que toca i això coincideix amb el que hom vol fer és quan hom pot tenir una certa pau i una certa serenor, junt amb el convenciment que ha format part d'una col·lectivitat que ha compartit objectius comuns i ha treballat per fer-los realitat. En definitiva, per mi és important no trair-se un mateix, ni trair els altres i això només és possible amb sinceritat i amb honestedat. Amb un alt sentit de la dignitat humana i personal. I amb una humilitat ben profunda que farà que reconeguem que, sovint, costa ser fidel als altres, com no ha de costar de ser-ho!, si ens costa ser tant de ser-ho envers nosaltres mateixos.